El go (; japonès: 囲碁, igo; coreà: 바둑, baduk; significat aproximat: 'joc d'encerclar') és un joc d'estratègia de tauler per a dos jugadors originari de la Xina, on es va desenvolupar entre els anys 2000 i 200 aC. És molt popular a l'Àsia oriental (sobretot a la Xina, Corea i el Japó), però cada vegada més també arreu del món.
Els dos jugadors situen alternativament peces blanques i negres, anomenades «pedres», en les interseccions buides (anomenades «punts») d'una quadrícula de 19×19 línies (els jugadors principiants sovint juguen en taulers petits de 9×9 i/o 13×13). L'objectiu del joc és utilitzar les pedres pròpies per a envoltar una àrea total («territori») més gran que la de l'oponent. Una vegada col·locades al tauler, les pedres no es poden moure, però sí que es poden retirar si són capturades; per a fer-ho, cal envoltar una pedra o grup de pedres contràries ocupant tots els punts ortogonalment adjacents («llibertats»). Els jugadors continuen d'aquesta manera fins que cap jugador vol fer un altre moviment; el joc no té condicions especials per finalitzar. Quan el joc s'acaba, es compta el territori, les pedres capturades i el komi per tal de determinar el guanyador. El joc també es pot guanyar en el cas que l'oponent abandoni.
Història del go miniatura|Go a l'art japonès (Izumiya Ichibe, aprox. 1811) El nom original del joc, en xinès, és 圍棋 (trad.) ó 围棋 (simpl.) wéiqí (pronunciat Ueitxíi). En japonès és 囲碁 igo i en coreà 바둑 baduk.
El nom go, conegut a Occident, és la pronunciació japonesa de la paraula xinesa qí (pronunciada txíi), que podria traduir-se per joc de tauler. Wei vol dir 'voltar, envoltar o bloquejar', i en aquest «joc de tauler d'envoltar», precisament, es tracta de voltar o envoltar territoris entre dos contrincants.
A Corea es diu Txin, txi, xu, jua, o sigui, tocar algun instrument musical, jugar al go, escriure amb bona cal·ligrafia i saber pintar algun quadre. Aquestes eren les habilitats bàsiques que devia dominar qualsevol intel·lectual de l'antiga Xina.
Segons la llegenda xinesa, va ser l'emperador Yao (entre els anys 2357 i 2255 aC) qui va inventar l'uei-chi, i ho va ensenyar al seu fill Txu-tant per entrenar-lo a governar el país. Altres versions de la mateixa llegenda difereixen lleugerament: l'emperador va demanar a un dels seus consellers que inventés un joc per desenvolupar la capacitat mental del seu fill, que era una mica retardat.
Alguns historiadors creuen que almenys a la dinastia Zhou (1134-247 aC) ja existia aquest joc, encara que de forma rudimentària, ja que en els llibres de Confuci (551-497 aC) ja se'n parlava.
Fins als primers anys de l'època dels Tres Regnes (cap als volts dels anys 220-226 de l'era cristiana) en el Tractat de les arts es deia que el «qí» tenia 17 línies horitzontals i 17 de verticals. Però després d'uns sis-cents anys, al final de la dinastia Tang, al , es deia que el tauler tenia ja 19 línies. I des d'aleshores no ha sofert cap canvi.
El «qí» va ser sempre un joc de les classes intel·lectuals i governants de l'antiga Xina. Mai ha estat popularitzat per a la gent plana. Per la seva semblança a la guerra, també va ser un dels jocs preferits dels militars. Segons un llibre escrit a la dinastia Suei, l'emperador Liang O-tu (502-549 de l'era cristiana) va redactar un tractat de «qí» i el va incloure en la Gran estratègia, obra mestra de l'art de la guerra, estudi obligatori per a tots els comandaments militars de l'exèrcit.
El «qí» va ser introduït al Japó cap a l'any 735 de la nostra era per un bonze budista japonès anomenat Kibi Dajin, i ha tingut una acollida molt favorable en aquest país. Al començament va estar restringit als ambients cortesans, però a poc a poc es va divulgar entre els samurais, budistes, xintoistes. miniatura|esquerra|Go a l'art japonès (Kano Eitoku (1543-1590)) El Japó va ser el primer país que va establir un sistema de jugadors professionals, fa 400 anys. La famosa Acadèmia Japonesa del Go «Nihon Ki-in», una espècie d'autoritat acadèmica i federativa, va ser fundada el 1924. Les seves funcions fonamentals consisteixen a ensenyar l'art del go, supervisar les competicions públiques i concedir títols de categoria a professionals i afeccionats. Les categories es classifiquen en nou graus superiors o «dan» i nou d'inferiors. L'Acadèmia també concedeix títols especials als veritables campions, per exemple, el Hon in-bo (Campió Nacional) i el Mei jin (Gran Mestre).
S'estima que és jugat per uns cinquanta milions de persones en el sud-est asiàtic. Normalment s'aprèn a jugar en la infància. Es juga al go a les escoles, als menjadors de les empreses, i en llocs especials anomenats «Salons de go». S'hi juga per plaure, per estimular la ment, o —en el cas dels jugadors professionals— per premis substanciosos.
Encara que el joc del go va ser descrit pels viatgers europeus que van anar a l'extrem orient durant el , no es va començar a jugar a Europa fins al 1880. Així i tot, el joc s'ha anat estenent lentament. El 1958 es va jugar el primer campionat d'Europa. Avui en dia es juga al go en tots els països europeus, si bé el nivell de joc està significativament per sota del dels professionals orientals.
Els millors jugadors europeus acudeixen al Japó a estudiar el joc. Actualment, el go ha tingut una notable revifada al Japó, en part gràcies a l'anime Hikaru no Go.
Equip miniatura|Un set tradicional japonès, compost d'un taulell de terra, dues tasses i peces blanques i negres. Tauler El tauler del joc —comunament anomenat goban, pel seu nom en japonès— fa generalment entre 45 i 48 cm de llarg i 42 i 44 cm d'ample. Els taulers xinesos són una mica més grans, ja que les pedres amb què s'hi juga també són una mica més grans. El tauler no és quadrat: hi ha una relació 15:14 entre llarg i ample. Hi ha dos tipus principals de tauler: el tauler de taula, similar a l'utilitzat en altres jocs com els escacs, i el tauler de terra, que es troba directament en el terra, ja que disposa de la seva pròpia base. Al tauler hi ha dibuixades 19×19 línies (horitzontals i verticals) formant quasi quadrats (o quadrats per simplificació), però també s'utilitzen versions més petites (principalment les mides 9×9 i 13×13) per iniciar-se al joc o estudiar estratègies, mai per competir. És important remarcar que no es compten els quadrats sinó les línies, ja que són elles les que serveixen de suport al joc, contràriament a altres jocs molt coneguts com els escacs o les dames.
El tauler japonès tradicional té entre 10 i 18 cm de gruix, i és de terra.Fairbairn 1992 p. 142–143 Preferiblement es fabrica amb fusta de Kaya, sent utilitzada fusta de fins a 700 anys d'antiguitat per fer els taulers més fins. La fusta d'un altre arbre, Califòrnia Torrey, s'utilitza també per a la fabricació de taulers, ja que és menys costosa. Els recursos naturals del Japó han estat incapaços de produir suficient fusta d'ambdós tipus d'arbre per cobrir l'elevada demanda: els arbres han de tenir diversos centenars d'anys de vida per créixer a la mida suficient, i actualment és molt rar trobar exemplars amb l'edat i qualitat requerits. Al Japó, està prohibida la tala d'arbres de Kaya vius, ja que l'espècie està protegida: l'arbre ha de morir de causes naturals abans de poder ser tallat. Degut a tot això, el preu d'un tauler de fusta genuïna de Kaya sobrepassa els 10.000 dòlars, arribant en alguns casos a sobrepassar els 60.000. lists the regular price for a Shihomasa Kaya Go Board with legs (20.4cm thick) as $60,000+
Altres fustes, menys costoses, s'usen freqüentment en la fabricació de goban de qualitat, incloent la d'Hiba (Thujopsis dolabrata), la Katsura (Cercidiphyllum japonicum), la Kauri (Agathis), i la Shin Kaya (varietats de Picea, generalment d'Alaska, Sibèria i la província de Yunnan a la Xina).Fairbairn 1992 p. 143–149 Des dels anys 2000, alguns taulers s'han fabricat a base de bambú. Són molt resistents i tenen una estètica única, a més de ser relativament econòmics. També n'hi ha de plàstic, magnètics o plegables (de viatge).
Pedres Un equip complet de pedres de go (goishi) normalment està format per 181 pedres negres i 180 de blanques. Atès que una graella de 19×19 té 361 punts, hi ha prou pedres per cobrir el tauler; hi ha una pedra negra de més, ja que és la del jugador que mou primer. Hi ha dos tipus principals de pedres: convexes, on un dels costats és pla, i biconvexes, en el qual ambdós costats tenen una curvatura semblant. Cada tipus té avantatges i desavantatges: les pedres convexes, posades amb el costat pla cap al tauler, són menys proclius a moure's de posició si el tauler és pertorbat. A més, durant l'anàlisi de després dels jocs, els jugadors poden provar variacions posant les pedres al revés, fent més simple recordar després les posicions originals. D'altra banda, és més fàcil retirar pedres biconvexes del tauler en finalitzar la partida.
Les pedres tradicionals japoneses són biconvexes, fabricades de petxina de cloïssa (blanques) i d'esquist (negres).Fairbairn 1992 p. 150–153 La pissarra clàssica utilitzada era normalment minada a la Prefectura de Wakayama, i les petxines eren de cloïsses Hamaguri. Tanmateix, a causa de l'escassetat d'aquest tipus de cloïsses al Japó, les pedres són freqüentment fabricades amb petxines cultivades a Mèxic. Històricament, les pedres més valuoses que hi ha hagut eren fetes de jade, i eren generalment brindades a l'emperador regent com a regal.
A la Xina, el joc normalment es porta a terme amb pedres convexes fabricades mitjançant la sinterització d'un compost anomenat yunzi. El material prové de la província de Yunnan, i la seva composició exacta és secreta. El procés de fabricació de les pedres existeix des de la Dinastia Tang i, després de perdre's en els anys 1920 durant la Guerra Civil xinesa, va ser redescobert en els anys 1960 per la companyia de Yunzi actualment regida per l'Estat. El material és apreciat pels seus colors, l'agradable so que fa al tocar el tauler, i el seu baix cost comparat amb altres materials com pissarra i petxina.
Les pedres tradicionals es fabriquen de manera que les pedres negres siguin lleugerament més grans que les blanques, amb la finalitat de contrarestar una il·lusió òptica creada pel contrast de colors que fa que les pedres blanques es vegin sobre el tauler lleugerament més grans que les negres.
Bols miniatura|Un exemple de pedres convexes i taces Go Seigen. Aquestes pedres en particular estan fetes de yunzi, i les tasses, de fusta de ginjoler.
Els bols per a les pedres tenen forma d'esfera aplanada.Fairbairn 1992 p. 153–155 Generalment, la seva tapa es volteja a l'inici de cada joc per posar-hi les pedres capturades durant la partida. Els bols xinesos són lleugerament més grans i arrodonits, un estil conegut al Japó com Go Seigen. Els bols Kitani japonesos tendeixen a tenir una forma més propera a la del got d'una copa de brandi.
Els bols generalment estan fets de fusta tornejada. La fusta de xicranda és el material tradicional per fer els bols japonesos, però és molt costós; la fusta del ginjoler xinès és un substitut comú per aquesta. Altres materials comuns per a la fabricació de bols xinesos inclouen fusta laca, ceràmica, pedra i palla teixida, i rotang.
Els noms donats als estils de bol, Go Seigen i Kitani, brinden homenatge a dos jugadors professionals de go del , de nacionalitat xinesa i japonesa, respectivament, als quals es fa referència com els «pares del go modern».
Joc competitiu Classificació dels jugadors
miniatura|Tres jugadors professionals del go observen a uns jugadors aficionats, mentre aquests analitzen un problema de vida o mort en la cantonada del taulell, en el Us Go Congress de 2003.