Lepistemologia (del grec antic , epistḗmē “coneixement veritable, ciència” i logos “discurs”) és la branca de la filosofia relacionada amb el coneixement. En el sentit actual, l'epistemologia també designa l'estudi crític d'una determinada ciència, quant a la seva evolució, el seu valor i el seu abast científic i filosòfic. En altres idiomes i sobretot en anglès, el terme "epistemologia" (epistemology) també pot referir-se a la teoria del coneixement o a la gnoseologia.
El mot epistemologia s'incorpora al català per influència del francès. La introducció el de la paraula "epistemologia" en francès resulta al seu torn d'un préstec de l'anglès epistemology per a la traducció de l'Assaig sobre la Fundació de la Geometria de Bertrand Russell. El mot en anglès, al seu torn, s'havia encunyat per traduir l'alemany , designació feta pel filòsof idealista postkantià Johann Gottlieb Fichte de la seva pròpia filosofia com a Doctrina de la ciència.Encyclopedia of Philosophy, Volume 3, 1967, Macmillan, Inc.
Abast En particular, intenta respondre a les preguntes següents: "Què és el coneixement?", "Com adquirim el coneixement?", "Què sap la gent?", "Com sabem que sabem alguna cosa?", "Per què sabem que sabem alguna cosa?"
Gran part del debat en aquest camp s'ha centrat a analitzar la naturalesa del coneixement i com es relaciona amb nocions similars, com ara veritat, creença i justificació. També tracta amb les formes de produir el coneixement, així com de l'escepticisme cap al coneixement. Tipus de coneixement: Un dels temes clau de l'epistemologia és destriar el coneixement autèntic del que no ho és, és a dir, establir criteris de veritat sobre les afirmacions sobre la realitat de manera que es puguin diferenciar les proposicions veritables de les falses. Aquests criteris serveixen per a establir graus i tipus de coneixement: des de la simple opinió al saber, passant per la creença i la hipòtesi raonable. Aquesta qüestió es lliga a la discussió sobre si hi ha una única veritat o grau màxim o, per contra, diverses alternatives poden conviure en pla d'igualtat (relativisme). Fins i tot hi ha qui nega la possibilitat d'assolir qualsevol coneixement (escepticisme). Origen del coneixement: Una altra qüestió clau per a l'epistemologia és l'origen del coneixement, o d'on s'obtenen les dades que permeten articular el saber. La polèmica entre racionalisme i empirisme o l'idealisme s'han d'emmarcar dins aquest debat, ja que alguns pensadors sostenen que l'únic coneixement autèntic s'adquireix amb la raó; d'altres creuen que tot allò que no estigui validat per l'experiència no té sentit i alguns postulen diversos camins explicatius, uns de racionals però d'altres basats en el mite, en l'emoció o l'espiritualitat. Aquests darrers critiquen el paper de la ciència moderna, que s'afirma com l'única via segura per a transmetre la veritat, assegurant que cau en el dogmatisme que en altres èpoques havia tingut la religió o l'autoritat política. Detecció del coneixement: La gnoseologia també estudia els criteris per reconèixer i estar segurs de la veritat, principalment l'evidència, el sentiment de seguretat sobre la certesa d'una proposició; un altre criteri, la intersubjectivitat, es defineix com la idea que una creença ha de ser acceptable per qualsevol subjecte racional per a ser admesa com a veritable coneixement.
Doctrines Davant la possibilitat del coneixement hi ha diferents actituds: El dogmatisme és una doctrina filosòfica segons la qual podem adquirir coneixements segurs i universals, i tenir absoluta certesa d'això. L'escepticisme és una teoria filosòfica oposada al dogmatisme, la qual dubta que sigui possible un coneixement ferm i segur. Aquesta postura va ser defensada per Pirró d'Elis. El criticisme és una doctrina filosòfica intermèdia entre el dogmatisme i l'escepticisme, que admet la possibilitat de trobar la veritat, però sense que aquesta veritat sigui definitiva, sinó una veritat criticable. Aquesta doctrina va ser defensada per Immanuel Kant. El relativisme és un corrent de pensament filosòfic, defensat pels sofistes, que nega l'existència d'una veritat absoluta i defensa la idea que cada individu té la seva pròpia veritat, la qual depèn de l'espai i el temps. El perspectivisme és una doctrina filosòfica que defensa l'existència d'una veritat absoluta, però pensa que ningú de nosaltres podem arribar a aquesta, sinó que n'arribem a una petita part. Cada ésser humà té una visió de la veritat. Aquesta actitud va ser defensada per José Ortega y Gasset. El racionalisme de René Descartes proposava que els éssers humans naixien amb idees, tals com la idea de Déu, i que el coneixement prové del raonament. L'empirisme va ser desenvolupat pels filòsofs anglesos John Locke, George Berkeley i David Hume, els quals sostenen que tot coneixement prové de l'experiència, i que l'ésser humà és en néixer una "tabula rasa", és a dir, com una taula llisa, sense cap idea preconcebuda i en la qual les experiències van deixant la seva marca, al contrari del que sostenia Descartes. El constructivisme és una doctrina filosòfica segons la qual el subjecte "construeix" estructures que representen la realitat dins de si mateix, a partir de la seva interacció amb els objectes, de manera que no és només l'experiència pura el que crea el coneixement, sinó la transformació de les estructures pel subjecte (vegeu estructuralisme). Jean Piaget va desenvolupar la seva teoria del constructivisme genètic, amb la qual buscava dilucidar la "gènesi" de les estructures en l'individu, a partir de l'observació de nens des del seu naixement fins a l'adolescència. Els principis d'aquesta construcció d'estructures són l'assimilació i l'acomodació, conceptes que Piaget va prendre de la biologia. El materialisme dialèctic és una postura filosòfica, desenvolupada per Karl Marx i Friedrich Engels,The fundamentals of Marxist-Leninist Philosophy. Progress Publishers, Moscow, 1974. segons la qual el coneixement és un "reflex" de la realitat en el subjecte que coneix. El coneixement es produeix de manera social, si bé el realitzen els individus concrets, per mitjà de la seva activitat, en el procés de transformar la realitat. Lenin també va contribuir a aquest corrent, amb la seva obra Materialisme i empiriocriticisme.
Història de la teoria del coneixement En l'antiguitat clàssica, s'inicia la recerca sistemàtica del coneixement, especialment en el diàleg platònic Teetet, encara que també en La República (VI).
Aristòtil posa nom a aquesta teoria i dedica part del De Anima a explicar el coneixement "empíric", que s'obté amb els sentits, i en la Metafísica dedica el llibre IV (Γ), especialment cap. 4, a discutir qüestions com la prova d'"el principi" (o els fonaments) i el relativisme. En els Segons analítics, es presenta el que pot considerar-se com la seva epistemologia.
En l'època hel·lenística (), escriu el pirrònic Sext Empíric, a qui devem la millor expressió de l'escepticisme antic.
Al , l'anglès Francis Bacon escriu Advancement of knowledge i Novum Organum, en què reclama el suport de la monarquia per impulsar el coneixement de tipus empíric. Poc després, el francès René Descartes escriu el Discurs del mètode i les Meditacions metafísiques, obres bàsicament dedicades a plantejar i resoldre els problemes fonamentals de la teoria del coneixement. A partir de Hegel, generalment, es considera que amb aquest autor (i amb el seu clar èmfasi en els problemes epistemològics) s'inicia la filosofia moderna.
John Locke, filòsof anglès de finals del , també es va ocupar d'aquestes qüestions en la seva obra Assaig sobre l'enteniment humà. L'alemany Gottfried Leibniz discuteix aquesta obra en els seus Nous assaigs sobre l'enteniment humà. Berkeley segueix parcialment Locke en el seu Tractat sobre els principis del coneixement humà (1710). David Hume, que potser podria considerar-se com el principal filòsof de llengua anglesa, va fer el mateix en la primera part del seu Tractat de la naturalesa humana i en la seva Investigació sobre l'enteniment humà. Una mica més tard, l'alemany Emmanuel Kant publica el 1781 el seu monumental i molt influent Crítica de la raó pura.
Des de mitjans del , potser començant amb les reflexions metodològiques de l'astrònom britànic William Whewell, com al llarg del , molts esforços es dediquen a l'estudi del coneixement científic. Sorgeix així la filosofia de la ciència, que en realitat és una branca de l'epistemologia tradicional (teoria del coneixement). Aquest tipus d'estudis aviat es veuen complementats amb d'altres sobre història de les ciències, i més tard, sobre sociologia de la ciència.
Les investigacions contemporànies distingeixen dos tipus principals de coneixement:
el saber-que, coneixement proposicional, és a dir, el saber que alguna cosa és el cas; saber que la Lluna orbita al voltant de la Terra, que el text que tenim davant dels ulls està en català, o que patim de mal de queixal són exemples de saber-que. Tenen notables diferències entre si, però tenen un aspecte comú: que un determinat fet o regla és el cas.
el saber-com, coneixement operatiu procedimental, és a dir, bàsicament tenir les destreses que permetrien dur a terme una acció, de comptar amb els mitjans apropiats; saber com redactar una carta comercial, com alletar un nen o com anar amb bicicleta són exemples de saber-com.
A diferència del saber-que, el saber-com no es correspon amb la identificació del que és el cas sinó amb les regles per produir el cas.
És freqüent la suposició que la major part de la teoria del coneixement "clàssica", és a dir, aquella anterior al , s'ocupa principalment del saber-que. Tanmateix, el problema del saber pràctic (τεχνή en grec, o ars en llatí) gaudeix d'una extensa història en la filosofia occidental.
La filosofia predominant en aquest camp, que segueix la tradició analítica, restringeix l'anàlisi del coneixement al coneixement proposicional.
En època contemporània ha aparegut l'epistemologia feminista que té en compte aspectes de gènere en la definició de problemes científics i la seva conceptualització.
Justificació Un dels problemes centrals de la teoria del coneixement és l'anomenat problema de la justificació, la determinació d'en quines circumstàncies una creença, és a dir, un determinat judici o proposició a la qual assentar, pot anomenar-se realment coneixement. El plantejament clàssic d'aquesta qüestió es troba en un diàleg de Plató, el Teetet; en aquest, Sòcrates defensa que la denominació de "coneixement" ha de restringir-se a les creences veritables i justificades. D'acord amb aquesta definició, no n'hi ha prou amb dir alguna cosa veritable per considerar que això constitueix coneixement; les raons per les quals s'afirma han de ser fundades i suficients. Quan no es disposa d'una justificació semblant, es parla de fe, opinió o convicció, però no de coneixement en sentit estricte.
Per la seva banda, l'exigència que només es pot considerar que és coneixement un conjunt de creences estrictament veritables, ha estat qüestionada. En la seva Lògica de la investigació científica, Karl Popper va difondre el fal·libilisme, segons el qual fins i tot la millor classe de ciència empírica és fal·lible. Una posició semblant pot rastrejar-se ja en René Descartes.
Si partint de l'anomenada "definició platònica" s'accepta el punt de vista de la fal·libilitat, s'arriba a la idea que el concepte que designa la característica central del coneixement (i la ciència), és el de l'(adequada) justificació o prova. Aquesta idea ha estat defensada pel filòsof mexicà Luis Villoro, en Creure, saber, conèixer, esp. caps. 7 i 8.
Teoria de la justificació