Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), genèricament anomenat Esquerra Republicana, és un partit polític català fundat el març de 1931, que es defineix com a socialdemòcrata i és partidari de la independència dels Països Catalans.
En l'actualitat, el nom fundacional només representa la federació a Catalunya del partit, ja que està implantat a tots els Països Catalans i té tres federacions: la del Principat de Catalunya (ERC), la del País Valencià (Esquerra Republicana del País Valencià, ERPV) i la de les Illes Balears i Pitiüses (ERIB).
La seva branca juvenil és Jovent Republicà i la seva publicació és la revista Esquerra Nacional.
Història La fundació miniatura|esquerra|Edifici on es va fundar Els dies 17, 18 i 19 de març de l'any 1931 se celebrà al Foment Republicà de Sants (barri de Sants de Barcelona) la Conferència d'Esquerres, on es va fundar com a partit polític l'Esquerra Republicana de Catalunya, de la unió de les organitzacions Estat Català de Francesc Macià, el Partit Republicà Català de Lluís Companys i el grup L'Opinió de Joan Lluhí, a més de diverses associacions comarcals i locals. El primer president de la nova organització política va ésser Francesc Macià, escollit per unanimitat.
Els principis més importants van ser: el reconeixement de la identitat de Catalunya com a nació, la defensa dels drets individuals de l'home i la redistribució de la riquesa, mentre que el programa social s'estructurà damunt la plena llibertat sindical, el dret de vaga, la defensa del salari mínim, la jornada de vuit hores, vacances obligatòries, assegurances i jubilacions i escoles de treball.
L'hegemonia republicana miniatura|Francesc Macià, conegut popularment com L'Avi, president de la Generalitat de Catalunya d'ençà del restabliment de la Generalitat el 1931 fins a la seva mort, el 25 de desembre de 1933. Amb Francesc Macià com a líder, ERC va esdevenir el partit més votat a les eleccions municipals d'abril de 1931. Després de la victòria Macià va proclamar la República Catalana, però aquest acte no va ser una proclamació d'independència de Catalunya sinó la proclamació de la República, com va passar a altres ciutats d'Espanya, i del nou règim català donat que un dels punts del pacte de Sant Sebastià (1930) era l'autogovern per a Catalunya. Així es va redactar un Estatut d'Autonomia que suposava el restabliment de la Generalitat de Catalunya, institució que Macià dirigiria inicialment.
L'agost del mateix any, s'aprova en referèndum l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, com a marc legal a partir del qual el Principat recuperava competències d'autogovern per primera vegada des de la derrota a la Guerra de Successió Espanyola (1705-1715). Aquest Estatut, tot i ser esmenat pel Congrés dels Diputats, va entrar en vigor el setembre de 1932.
ERC, a partir d'aquell moment, i en el marc de la II República Espanyola (1931-1939), guanya totes les eleccions que es van celebrant, tant les municipals com les del Parlament i les legislatives. És en aquest context polític que el desembre de 1933 mor Francesc Macià. Lluís Companys el succeeix com a president de la Generalitat.
El 1934, Lluís Companys tornà a declarar una República Catalana. L'intent era una resposta contra els successos d'Astúries i un acte de protesta contra el govern conservador, al que acusaven d'haver trencat els valors de la República. Companys detingut i empresonat, i el govern suspès, en el que històricament s'ha anomenat els Fets del sis d'octubre.
La creació, el 1934, a Castelló de la Plana, d'Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), encapçalada per Gaetà Huguet i Segarra, va ser dins el marc de la Izquierda Republicana de Manuel Azaña. Posteriorment, Huguet donà suport a un procés de convergència amb Esquerra Valenciana.
Guerra civil miniatura|Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya durant gran part de la II República espanyola i la Guerra Civil, afusellat per les tropes franquistes el 1940 El 1936, Esquerra va formar part del Front popular que va guanyar les eleccions. Lluís Companys va tornar a assumir el Govern de la Generalitat de Catalunya. Aviat sorgiren dificultats, en primer lloc, en considerar ERC massa regionalista, es produí la sortida pràcticament en bloc dels militants d'ERC del sector fins aleshores autònom d'Estat Català que incloïa la pràctica totalitat de les joventuts del partit (Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català JEREC). En segon lloc, pel juliol, amb l'alçament militar que va desembocar en la Guerra Civil espanyola. A més, el govern català també es va veure pressionat internament pels diversos grups que li donaven suport: anarquistes, comunistes i trotskistes.
El 17 de juliol de 1936 els militars espanyols es revolten contra la legitimitat democràtica que representava la Segona República Espanyola. El cop d'estat del 18 de juliol és reprimit amb èxit a Catalunya en 48 hores, però no a altres zones d'Espanya. Esclata la Guerra Civil espanyola, conflicte que s'estendrà al llarg de tres anys i que serà interpretat com l'assaig general de les grans potències previ a la Segona Guerra Mundial. Durant tota la guerra ERC retingué la presidència de la Generalitat, la Conselleria Primera, la Conselleria de Governació i, des del setembre de 1936, la de Finances. La Guerra Civil acabà oficialment l'abril del 1939 amb el triomf del bàndol nacional liderat pel general Francisco Franco Bahamonde.
Postguerra i franquisme Des del 1939 ERC passa a la clandestinitat i s'organitza a l'interior com a resistència antifranquista, al voltant de Manuel Juliachs i Jaume Serra. S'inicia aleshores una obscura època de repressió política i social que es perllongarà durant 36 anys de dictadura, el franquisme (1939-1975). Dels més de 70.000 militants d'ERC, la meitat s'exilien i una quarta part són empresonats, executats o han mort a la guerra. El president Lluís Companys és lliurat per la Gestapo al govern espanyol, que l'afusella al Castell de Montjuïc el 15 d'octubre de 1940, esdevenint l'únic president elegit democràticament a Europa que ha sigut afusellat.
L'any 1945, el Congrés d'ERC, reunit a l'exili a Tolosa, nomena l'exconseller Josep Tarradellas secretari general, càrrec que abandona el 1954 quan és elegit president de la Generalitat a l'exili en substitució de Josep Irla. La Secretaria General d'ERC passa aleshores a mans de Joan Sauret. Al final de la Segona Guerra Mundial, en vista d'un possible derrocament del feixisme espanyol per l'entrada de les forces aliades, la direcció d'ERC a l'exili envia a l'interior Pere Puig, i després Joan RodRodríguezpasseit. Durant aquests anys ERC és present al Consell de la Democràcia Catalana i al Consell de Forces Democràtiques.
El 1952 Heribert Barrera torna a l'interior i assumeix de facto la direcció del partit, que havia quedat molt malmesa des de les detencions de 1946 i 1947, quan estava articulada al voltant de Miquel Ferrer, Manuel Juliachs, Pere Puig, Pau Ris, Joan Rodríguez, Jaume Serra i Josep Subirats. L'11 de setembre de 1964, coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya, ERC i altres grups organitzen la primera manifestació antifranquista des de la fi de la guerra. ERC participa successivament al Consell Català del Moviment Europeu, al Secretariat de la Democràcia Social Catalana, a la Coordinadora de Forces Polítiques, a l'Assemblea de Catalunya, al Consell de Forces Polítiques i a qualsevol iniciativa que s'enfronti al franquisme.
Transició política espanyola Mort el general Franco (1975), ERC celebra el juliol de 1976 el 8è Congrés Nacional, en què Barrera es confirma com a líder. A les eleccions a Corts Constituents de 1977 ERC hi va en coalició, atès que encara no estava legalitzada per la seva condició de partit republicà. ERC havia sol·licitat la inscripció al registre de partits polític el 14 de març d'aquell any, però el ministeri de Governació —un mes després dels comicis— va respondre: «La denominació proposada per l'entitat, al referir-se a un sistema polític incompatible amb el vigent legalment a Espanya, pot representar un supòsit d'inadmissibilitat». El partit va intentar una coalició amb Front d'Esquerres o amb Convergència Democràtica de Catalunya, encara que finalment es va aliar amb el Partit del Treball d'Espanya. El nom de la coalició electoral va ser Esquerra de Catalunya-Front Electoral Democràtic. L'aliança va aconseguir un diputat, l'escó d'Heribert Barrera. Algunes de les promeses electorals van ser l'Estatut d'Autonomia o un referèndum sobre la monarquia. Esquerra Republicana de Catalunya va ser finalment legalitzada pel nou govern el 2 d'agost de 1977.
El mateix 1977, i en el marc del 9è Congrés, Heribert Barrera és escollit nou secretari general. En la discussió del text de la nova Constitució espanyola, ERC és l'únic partit català que defensa els principis republicans i el dret a l'autodeterminació dels pobles, idees a les quals la majoria d'espanyols evidentment no donen suport, per la qual cosa ERC defensa el no en el referèndum constitucional celebrat el 6 de desembre de 1978. Durant aquests mesos d'incertesa política, ERC utilitza la nomenclatura «Estudis i Recerques Contemporanis, E.R.C.» en la seu del partit al Carrer Ausiàs Marc, per tal d'evitar problemes amb la policia espanyola.
L'octubre de 1977 torna el president Tarradellas i es restaura la Generalitat. Es redacta un nou text de l'Estatut, al qual ERC s'oposa perquè no garanteix un autogovern mínim. En el referèndum per a la seva aprovació, el 1979, ERC demana el sí, car l'única alternativa a la minsa autonomia oferta a l'Estatut era el no-res. En les eleccions al Parlament de Catalunya, el 1980, ERC obté 14 escons —d'un total de 135—, que porten Barrera a la Presidència del Parlament de Catalunya. El 1984, però, ERC només aconsegueix 5 diputats, i comença un breu període de declivi, que continua el 1986 amb la pèrdua de la presència parlamentària a les Corts de Madrid.
La vertebració de la nova ERC miniatura|Acte d'Esquerra, 1987 El 1987 es produeix la Crida Nacional a ERC, manifest signat per un centenar de personalitats de la vida pública catalana, encapçalades per Àngel Colom i per Josep-Lluís Carod-Rovira, que volen que ERC aglutini la nova generació independentista sorgida arran del desencís de la Transició espanyola. L'entrada d'aquesta gent jove dinamitza el partit, i a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1988 s'obtenen 6 escons. Al 16è Congrés Nacional, celebrat a Lleida el 18 i 19 de novembre de 1989, s'escull una nova direcció que assumeix la independència de tot Catalunya, com a objectiu polític.
Fruit d'aquesta nova orientació, el 1990, el Front Nacional de Catalunya, històrica organització de resistència fundada a l'exili als anys quaranta, s'integra a ERC i s'inicia així el procés d'unitat de l'independentisme. El 1991, arran de l'evolució i clarificació del panorama polític, l'organització Terra Lliure es planteja la seva estratègia, i abandona la lluita armada, on alguns dels seus militants s'incorporen i bona part dels que formaven Catalunya Lliure s'incorporen a ERC. Aquests dos fets converteixen ERC, de facto, en la casa comuna de l'esquerra independentista, tot i que un grup de militants encapçalats per Joan Hortalà s'escindí formant Esquerra Catalana.
Els resultats obtinguts a les eleccions al Parlament de Catalunya el 15 de març de 1992 situen ERC com a tercera força política del Principat, amb el suport de més de 210.000 electors i l'obtenció d'11 diputats, després d'una campanya en què, per primer cop d'ençà de la Transició, un partit que es presentava com a independentista rebia un ampli suport popular.