ETA (Euskadi Ta Askatasuna, País Basc i Llibertat) fou una organització basca armada i clandestina, la qual es proclamava independentista i socialista, que tenia com a objectiu la creació d'un estat basc euskaldun i socialista, independent de l'Estat espanyol i de l'Estat francès, incloent-hi els set territoris bascos històrics (Euskal Herria): tres que pertanyen a l'Estat francès (dins el departament de Pirineus Atlàntics), tres províncies de l'Estat espanyol que formen l'actual País Basc, i la província de Navarra. Era considerada terrorista per l'Estat espanyol, per França, per la Unió EuropeaLlista d'organitzacions terroristes per la UE a 29 de Maig del 2006 i pels Estats Units.
ETA va practicar habitualment el segrest i l'extorsió com a mètodes de finançament i amb finalitats de pressió política. Organitzacions com Amnistia Internacional Aministia Internacional, Amnistía Internacional condena la campaña de amenazas y homicidios deliberados de ETA contra representantes de los partidos políticos denunciaven anualment les activitats d'ETA en els seus informes, així com algunes actuacions dels cossos policials en la seva tasca de repressió d'aquestes activitats.
Segons declaracions de detinguts, les tortures van ser una pràctica habitual a la presó d'Intxaurrondo durant els anys d'activitat d'ETA, i els jutges d'instrucció no van voler fer cas de les denúncies d'aquestes tortures, fet pel qual el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar onze vegades a Espanya per fer cas omís d'una denúncia de tortures, sis d'elles quan el jutge encarregat era Fernando Grande-Marlaska, que acabaria sent ministre de l'Interior d'Espanya. L'Institut Basc de Criminologia va investigar entre 4000 i 5000 casos de tortura al País Basc entre 1960 i 2013 segons Francisco Etxeberria, director de la institució.
+ Víctimes Al País Basc 547 A la Comunitat de Madrid 121 A Catalunya 55 A Navarra 40 Al País Valencià 5 Altres 49 Total 817 Civils 339 Policia i militars 478 Font: Guàrdia CivilSegons la Guàrdia Civil Des de la seva fundació, ETA va matar 817 persones, la majoria militars i membres de cossos policials, però 339 d'elles civils, moltes d'ells responsables polítics o càrrecs de partits polítics espanyols. Més de 200 bascos, entre ells molts militants d'ETA, polítics, periodistes i ciutadans civils, van morir a mans dels diversos cossos policials i militars, de les diverses organitzacions mercenàries, per-militars i per-policials, a conseqüència de la presó, i 36 militants van morir manipulant explosius.
Tingué un suport popular significatiu durant la dictadura franquista, des del restabliment de la democràcia a Espanya. La majoria dels partits polítics bascos i de la resta de l'Estat van condemnar les accions d'ETA, a excepció de Batasuna, il·legalitzada a l'Estat espanyol, però legal al francès, que considerava els atemptats d'ETA conseqüència d'un conflicte entre el poble basc i Espanya. El partit nacionalista d'esquerres Aralar, tot i que no la condemnava, rebutjava l'activitat d'ETA. El Partit Comunista de les Terres Basques (EHAK), que aparegué al parlament basc a les eleccions autonòmiques amb nou diputats, i Acció Nacionalista Basca, que ocupava nombroses alcaldies i regidors i que assolí un 10% dels vots a les eleccions municipals, partits que van recollir els vots dels votants que votaven pel partit Euskal Herritarrok (Ciutadans Bascos) (anteriorment Herri Batasuna, Unitat Popular) declarat il·legal pels tribunals de justícia espanyols en el procés d'il·legalitzacions de partits, associacions i organitzacions independentistes iniciat amb l'aprovació de la polèmica i discutida "llei de partits". Ni EHAK ni ANB, com nombroses organitzacions polítiques, sindicals i associatives basques tampoc condemnaren els atemptats d'ETA al·legant que «en aquest moment històric s'ha de superar la dinàmica de condemnes».
Durant la transició, o reforma política al final del franquisme, tant ETA com el PNB i el conjunt del nacionalisme basc, rebutjaren la Constitució Espanyola, que rebé un suport minoritari al País Basc en el referèndum, per entendre que no reconeixia els drets nacionals bascos. Des d'aleshores, ETA va fer públiques en diferents ocasions les seves demandes per a una solució pacífica del conflicte, amb l'Alternativa KAS i l'Alternativa Democràtica per a Euskal Herria, que essencialment reclamaven el respecte al dret d'Autodeterminació i la Territorialitat del País Basc.
Al llarg dels anys de règim autonòmic, tot i l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia a la Comunitat Autònoma Basca, el moviment independentista del qual ETA formava part va mantenir el seu suport, fins i tot durant els períodes d'il·legalitzacions de les seves expressions polítiques, amb vots que després serien anul·lats, i es va negar a acceptar el marc polític, reclamant un nou marc més enllà de l'autonomia, ja fos en solitari i a vegades també amb altres forces com Eusko Alkartasuna, el sindicat ELA, o el mateix Partit Nacionalista Basc, com passà en el període del Procés de Lizarra-Garazi.
El dia 20 d'octubre de 2011, després de la celebració 3 dies abans de la Conferència Internacional de Pau de Sant Sebastià, ETA va anunciar que aturava definitivament l'activitat armada. L'abril del 2018 va fer públic un comunicat on anunciava la seva dissolució i el "tancament definitiu del seu cicle".
Història Durant el franquisme Fundació miniatura|Segell d'ETA. ETA es va fundar com a tal el 1959 com una escissió de les joventuts del Partit Nacionalista Basc, provinents de l'antiga Jagi-Jagi i que adoptà d'antuvi el nom d'Ekin dirigides per José Luis Alvarez Emparantza "Txillardegui", Julen de Madariaga Aguirre "Santi", José María Benito del Valle i José Manuel Aguirre Bilbao, qui demanaren al filòsof Federico Krutwig que els ajudés en la teorització de la lluita armada i l'alliberament nacional, amb influència del marxisme i l'exemple del Vietcong, Fidel Castro i el FLN algerià.
Primeres assemblees Els primers anys els seus membres col·loquen petits artefactes, fan pintades i pengen ikurrinyes. La seva primera acció d'importància, l'intent fracassat de fer descarrilar el 1961 un tren amb ex-combatents feixistes per celebrar el cop d'estat que va provocar la derrota republicana a la Guerra Civil espanyola va permetre a la policia descobrir l'existència de l'organització, desconeguda fins llavors i detenir una trentena dels membres de la seva branca d'acció.
Les bases de l'organització es consoliden el maig de 1962, en la seva I Assemblea, celebrada en el monestir de Belloc de Baiona, on es presenta com Moviment Revolucionari Basc d'Alliberament Nacional, rebutjant la col·laboració amb partits o associacions no nacionalistes basques i definint-se com una organització clandestina revolucionària que defensa la lluita armada com a mitjà per aconseguir la independència d'Euskadi.
La seva tendència d'esquerra queda definida en la II Assemblea, celebrada a Hossegor la primavera de 1963, en la qual es constaten les afinitats entre el seu ideari i el socialisme i els moviments d'alliberament del tercer món. Aquest acostament a posicions comunistes significa l'allunyament del Partit Nacionalista Basc, conservador i catòlic.
En la III Asamblea, celebrada entre abril i maig de 1964, es va decidir que la lluita armada és el millor mode d'aconseguir els objectius proposats, segons la ponència publicada com La insurrecció a Euskadi. S'explicita el trencament amb el PNB, qui considera l'organització contrària als interessos de l'alliberament nacional. La influència de Federico Krutwig Sagredo, que ha publicat el fonamental Vasconia. Estudio dialéctico de una nacionalidad el 1963 a l'Argentina, i els seus seguidors i la marxistació progressiva de l'organització van fer passar a segon pla als fundadors més persistents en el catolicisme, com José Luis Álvarez Emparantza (Txillardegui) partidari de l'exili.
IV assemblea A la IV Asamblea, iniciada l'agost de 1965 a Guipúscoa, a la Casa de Ejercicios Espirituales dels jesuïtes d'Azpeitia i va continuar a una cabana d'Urbia, a prop del Santuari de la Mare de Déu d'Arànzazu, en ser sorpresos alguns delegats de l'exili de camí a la primera seu, i s'hi dicten les bases per adoptar l'estratègia guerrillera a les circumstàncies basques, mitjançant el principi acció-repressió-acció, aprovant definitivament l'ús de la violència armada com una de les formes d'acció habitual i l'ús de la violència per aconseguir fons econòmics.
Apareixen tres corrents en l'organització: els culturalistes, representats per Txillardegi; els obreristes, representats per Patxi Iturrioz; i els tercermundistes representats per José Luis Zalbide i partidaris d'establir vincles entre la lluita per la independència basca i les lluites d'alliberament de països del Tercer Món.
La detenció el 24 de setembre de 1965, de José Luis Zalbide, després d'un atracament a Bergara situa en la direcció a Francisco Iturrioz, del corrent obrerista, i a partir de llavors, ETA va prendre progressivament un nou rumb amb la participació activa dels militants dins del combatiu moviment obrer basc, per influenciar-lo. Una de les instruccions de la nova direcció era integrar-se en les Comissions Obreres. Els sectors nacionalistes reaccionen contra el perill de desviació publicant de manera independent la revista Branka (Proa) per reorientar l'organització als objectius originals.
V assemblea: ETA Berri i ETA Zaharra miniatura|Mural d'ETA a Altsasu La V assemblea es va dur a terme en dues fases, la primera el desembre de 1966 a la casa parroquial de Gaztelu (Guipúscoa). La segona es va celebrar el març del 1967 a la casa d'exercicis espirituals de la Companyia de Jesús de Getaria (Guipúscoa). Durant l'assemblea van esclatar les divergències entre obreristes i els dos sectors nacionalistes formats en la IV assemblea. Els obreristes, acusats d'«espanyolistes» per la seva pretensió de prioritzar l'aliança amb grups d'esquerra de tot el territori espanyol, es van escindir en una organització anomenada ETA Berri (Nova ETA), mentre els altres dos sectors van quedar en l'ETA Zaharra (Vella ETA), que aviat seria de nou únicament ETA. ETA Berri va contribuir a crear, i va acabar per dissoldre's en un partit polític d'àmbit espanyol anomenat Moviment Comunista (MC). A ETA Zaharra el sector tercermundista va arraconar i apartar del poder al sector culturalista de Txillardegi, que va formar un grup intern anomenat Branka. A la V Asamblea es decideix també la creació dels quatre fronts o grups de treball intern que mantindrà l'organització en el futur: polític, militar, econòmic i cultural.
L'espiral acció-repressió-acció es posa en marxa a l'acabar la V assemblea, i la primera víctima mortal reivindicada fou el guàrdia civil José Pardines Arcay, per cinc trets a curta distància de Txabi Etxebarrieta, el líder de l'organització, que mor en el tiroteig posterior, el 7 de juny de 1968, i el 2 d'agost de Melitón Manzanas, cap de la Brigada Político-Social de Guipúscoa. La resposta del règim és tan contundent que, pràcticament, aconsegueix desarticular l'organització el 1969, que s'enfronta a un Consell de Guerra conegut com el Procés de Burgos el 1970, en el que es condemna a mort a Mario Onaindia, Teo Uriarte, Jokin Gorostidi, Javier Izko de la Iglesia, José María Dorronsoro i Javier Larena i que finalment són commutades pel dictador, juntament amb altres deu acusats que també són processats. El segrest del cònsol alemany a Sant Sebastià, Eugen Beihl, obtingué un gran ressò internacional.
VI Assemblea (no reconeguda): ETA-V i ETA-VI miniatura|Placa commemorativa a Carrero Blanco, Madrid