miniatura|El somni de l'arquitecte, Oli sobre tela, 1840. Thomas Cole, Toledo Museum of Art. Toledo (Ohio), Estats Units Larquitectura és l'art de projectar i construir edificis i d'altres estructures físiques. Una definició més ampla també inclouria el disseny de tot l'ambient o entorn construït: des de l'urbanisme, fins al disseny de mobles. És una de les sis belles arts. El professional que planifica el projecte i sovint dirigeix conceptualment les obres s'anomena arquitecte i el professional que en dirigeix l'execució de l'obra arquitecte tècnic. Determinats edificis o altres construccions són percebuts com a símbols culturals i polítics i en algunes ocasions com a obres d'art, ja que poden ser considerats primàriament en funció de la seva forma o estructura sensible o de la seva estètica. El mot «arquitectura» ve del grec αρχ ('cap') i τεκτων ('constructor' o 'fuster'). Així tenim que pels antics grecs l'«arquitecte» era el cap de la construcció i l'arquitectura era la tècnica o l'art de qui projecta i construeix els edificis i les estructures; per als antics grecs, el mot τεχνη (tekhní) significa 'art' o 'capacitat [de fer alguna cosa]'.
El disseny arquitectònic és impulsat principalment per la manipulació creativa de la massa, l'espai, el volum, la textura, la llum, els materials, els plànols, i els elements pragmàtics, com ara els costos, la construcció i la tecnologia, per tal d'assolir un fi que és estètic, funcional i, sovint, artístic. Això distingeix l'arquitectura de l'enginyeria, la qual s'impulsa principalment per la manipulació creativa dels materials i les formes, en recórrer als principis científics i matemàtics.
Diverses civilitzacions històriques sovint són conegudes principalment a través de les seves metes arquitectòniques, així com és el cas de diverses ciutats, regions i cultures. Alguns edificis, com ara les piràmides d'Egipte i el Colosseu romà són símbols culturals, i constitueixen una important baula de la consciència pública.
Teoria L'interès i el sentit de la disciplina arquitectònica han evolucionat al llarg dels temps. El primer treball escrit sobre el tema de l'arquitectura (De architectura) va ser escrit per l'arquitecte romà Vitruvi a principis de . Segons Vitruvi un bon edifici hauria de satisfer els tres principis de utilitas, firmitas, venustas, la traducció dels quals és: Utilitat - els edificis es fan per a satisfer necessitats humanes. Fermesa els edificis han de ser sòlids i resistents, han d'aguantar el pas del temps. Bellesa - els edificis han ser bells. esquerra|miniatura|Bellesa, solidesa, utilitat... Aquesta trinitat s'ha mantingut immutable com a fil conductor al llarg de la història de l'arquitectura, tot i que cada etapa ha posat els accents sobre un o altre dels tres principis.
Segons Vitruvi, l'arquitecte ha de tractar de complir cadascun d'aquests tres atributs tan bé com sigui possible. Leon Battista Alberti, que explica en detall les idees de Vitruvi en el seu tractat, De Re Aedificatoria; va veure la bellesa primordialment com una qüestió de proporció, encara que els ornaments també van ocupar-hi un paper important. Per a Alberti, la proporció de les normes són les que regeixen la figura humana idealitzada, la secció àuria. L'aspecte més important de la bellesa és la part inherent d'un objecte, no pas la part superficial, i es basa en veritats i fets universals. La noció d'estil en les arts no es va desenvolupar fins al , amb l'escrit de Giorgio Vasari.
A principis del , Augustus Welby Northmore Pugin va escriure Contrastos (1836) que, com suggereix el títol, contrasta el món modern i industrial que ell detestava, amb una imatge idealitzada del món medieval. Per a ell, l'arquitectura gòtica va ser l'única «veritable forma cristiana de l'arquitectura».
Al , John Ruskin, crític d'art anglès, va publicar Set Llums de l'Arquitectura (1849), limitant, en la seva opinió, el que constitueix l'arquitectura. Per a ell l'estètica és de summa importància i l'arquitectura és l«art en què es disposen i adornen els edificis plantejats per l'home… i la seva visió contribueix a la salut mental, el poder, i el plaer dels mateixos».
Sobre la diferència entre els ideals de larquitectura i la mera construcció, el gran arquitecte del Le Corbusier va escriure: «Vostè empra la pedra, la fusta i el formigó, i amb aquests materials construeix cases i palaus: això és construcció. L'enginy és en el treball. Però, de cop i volta toca el meu cor, m'assec feliç i dic: Això és bell. Això és arquitectura».
Finalment, l'arquitecte xilè Alejandro Aravena, en el seu discurs d'acceptació del premi Pritzker del 2016, digué el següent: «Arquitectura és donar forma als llocs on viu la gent, no és més complicat que això, però tampoc més senzill»
L'arquitectura com una de les Belles arts Les peculiaritats de l'arquitectura respecte de la resta d'arts són: La primacia dels aspectes materials i tècnics. L'aspecte funcional: ha de servir per a allò pel qual ha estat creada. L'espai interior que, definit per uns límits físics -murs- determina un volum i possibilita un recorregut interior. L'extrema localització, atès que no és fàcilment traslladable d'un lloc a un altre.
Classificació No totes les obres d'arquitectura són iguals, atès que no totes persegueixen els mateixos objectius: L'arquitectura popular cerca la solució òptima de la funció amb els materials i les tècniques constructives pròpies de la zona geogràfica, amb una participació directa de l'usuari en la construcció, i amb un repertori formal senzill. L'arquitectura funcional cerca només la utilitat sense cap pretensió artística. Segons els funcionalistes, si la funció està ben resolta, és estètica. L'arquitectura orgànica L'arquitectura empeltada fusiona harmònicament elements de diferents estils o èpoques
Ciència de construir La construcció d'edificis, conseqüentment l'arquitectura, s'inicia amb el projecte arquitectònic que és el document tècnic que, mitjançant plànols, memòries, amidaments, càlculs, detalls, etc., descriu i justifica l'edifici, la seva concepció, així com els diferents elements que mitjançant l'ús de les tècniques adients, donaran forma als espais o volums on l'home desenvoluparà la seva vida i activitats.
Es poden resumir els principals sistemes constructius en funció dels cinc descobriments estructurals bàsics: L'arquitrau, on dos elements verticals poden suportar un element horitzontal, conegut com a arquitectura llindada o construcció arquitravada. L'arc, que permet construir grans espais interns sense obstacles, ja que transmet el pes i les forces a les parets (arquitectura voltada), però amb murs exteriors de contenció de les forces laterals. L'arc parabòlic, que permet construir grans espais interns sense forces laterals i transmet el pes únicament als fonaments. L'enteixinat i els entramats de fusta i de metalls (especialment ferro i alumini) que permeten grans amplades de llum i estalvien pes i material. La fusta, el ferro i el formigó, que possibiliten la construcció de grans amplades de llum i d'un esquelet intern a l'edifici amb els quals els murs perden la funció de suport i es poden elaborar solucions agosarades.
L'arquitectura i altres professions actuals Actualment la construcció d'edificis constitueix un sector econòmic fonamental a les societats avançades. És un procés complex on conflueixen diversos camps d'activitat econòmica, des del sector públic que estableix les normatives i gestiona les llicències, passant per la mateixa indústria de la construcció i les seves indústries auxiliars, fins a les empreses de serveis.
L'evolució cap a l'especialització i la separació d'àmbits laborals és similar a la d'altres professions. En els segles passats els arquitectes no s'ocupaven només de dissenyar els edificis sinó que també dissenyaven places, mobles, parcs, etc. Aquest procés d'especialització ha donat lloc a noves professions:
Exteriorisme: també conegut com a paisatgisme, és l'especialització en el disseny de parcs, jardins, places... Interiorisme: especialització en el disseny interior d'edificis, tant per ús públic com privat. Disseny industrial: especialització en la creació d'objectes d'ús quotidià Urbanisme: especialització en la planificació del sistema urbà Arquitectura tècnica: especialització en la construcció d'edificis.
Història de l'arquitectura
miniatura|Les ruïnes arqueològiques de Mohenjo-Daro L'arquitectura va evolucionar primerament fora de la dinàmica entre les necessitats (habitatge, seguretat, culte, etc.) i de mitjans (materials de construcció disponibles i d'atenció a les qualificacions). Com les cultures humanes i els coneixements desenvolupats van començar a ser formalitzats a través de les tradicions orals i pràctiques, l'arquitectura es va convertir en un ofici. Aquí hi ha primer un procés d'assaig i error, i més tard la improvisació o la repetició d'un judici amb èxit. El que es denomina l'arquitectura vernacular encara es produeix en moltes parts del món. De fet, els edificis vernaculars formen la majoria dels construïts al món, ja que la gent experimenta cada dia.
L'arquitectura a l'antiguitat Al principi, els assentaments humans eren en la seva majoria rurals. A causa d'un excedent en la producció i la conseqüent expansió de l'economia, aquests nuclis van créixer i van donar lloc a zones urbanes que van evolucionar molt ràpidament en alguns casos, com el de Çatal Huyuk, a Anatòlia i Mohenjo Daro a l'Índia. En moltes civilitzacions antigues, com els egipcis i mesopotamis, l'arquitectura i l'urbanisme reflecteixen el constant compromís amb el diví i el sobrenatural, mentre que en altres cultures antigues com Pèrsia l'arquitectura i la planificació urbana es van utilitzar per a exemplificar el poder de l'estat.
El període clàssic miniatura|Teatre grec a Epidaure L'arquitectura i l'urbanisme de les civilitzacions clàssiques, com la grega i la romana van evolucionar d'ideals cívics en lloc dels religiosos o empírics i la creació de nous estils arquitectònics desenvolupats. Textos sobre arquitectura van començar a ser escrits al període Clàssic. Aquests cànons es van començar a seguir en les obres importants, especialment l'arquitectura religiosa. Alguns exemples de cànons es troben als escrits de Vitruvi, la KaoGongJi de l'antiga Xina i a Vaastu Shastra a l'antiga Índia.
L'arquitectura de diferents parts d'Àsia es desenvolupa al llarg de línies diferents de la d'Europa, creant arquitectura budista, hindú i sij, cadascuna amb diferents característiques. L'arquitectura budista, en particular, va mostrar una gran diversitat regional.
Període medieval miniatura|esquerra|Sant Climent de Taüll (Vall de Boí, Alta Ribagorça) L'arquitectura islàmica va començar el , desenvolupant les formes arquitectòniques de l'antic Pròxim Orient per a adaptar-se a les necessitats socials i religioses de la societat. Alguns exemples es poden trobar per tot el Pròxim Orient, Nord d'Àfrica i Espanya, i es convertirien en una important influència en l'estil d'arquitectura europea durant el període medieval.
A Europa, tant en els períodes clàssic i medieval, els edificis no són atribuïts a individus específics i els noms dels arquitectes sovint són desconeguts, tot i la gran escala de molts edificis religiosos existents d'aquest període.
Durant el període medieval gremis d'artesans es van formar per a organitzar el seu comerç i han sobreviscut els contractes escrits, en particular en relació amb els edificis eclesiàstics. En aquesta època el paper de l'arquitecte és en general el d'un mestre constructor, excepte en alguns casos com el d'un eclesiàstic, l'abat Suger a Saint-Denis (París). Durant aquesta època es generen edificis d'estil romànic i més endavant, gòtic.
Amb el temps, augmenta la complexitat dels edificis i la diversitat d'aquests. Comencen a realitzar-se obres de construcció civil, com carreteres i ponts, i altres nous tipus d'edifici, tals com escoles i hospitals.
L'edat moderna