miniatura|"Cono de Arita". Salar de Arizaro. Salta (Argentina) miniatura|"Cordillera Huayhuash". Andes. (Perú) miniatura|Delta del riu Nil, península de Sinaí i mar Roja. (Egipte). Fotografia aèria miniatura|"Atol das Rocas" Rio Grande do Norte (Brasil) miniatura|La Terra. Fotografia Apolo 17 Un accident geogràfic és un element geogràfic que, juntament amb un altre o uns altres, dona forma al relleu d'un terreny.
La ciència que estudia els accidents geogràfics és la geomorfologia.
És una unitat o forma de relleu geomorfològica, generada i subjecta als processos endògens i exògens de la geodinàmica. Accident geogràfic, també es pot definir com cadascun dels elements que formen el relleu d'una zona geogràfica.
Un accident geogràfic és el resultat d'un o més processos geomòrfics successius en evolució constant i que en general es defineixen per la seva forma, superfície i ubicació sobre l'escorça terrestre i en la d'altres objectes astronòmics incloent planetes, llunes i asteroides.¿Qué Son Las Estructuras Naturales?, pag 20 en Google libros Així, molts dels termes o mots d'accidents geogràfics aplicats a la Terra, també poden ser usats per a descriure característiques de la superfície d'objectes semblants en l'Univers.
Com a part del terreny, són també elements topogràfics. És a dir, que es poden mesurar, descriure en detall i representar en mapes i models cartogràfics.
Les formes del relleu no inclouen elements fets per l'home, com ara canals, ports o preses d'aigua. Tampoc s'hi inclouen característiques geogràfiques com deserts o boscos. Molts dels termes no es limiten a referir-se a característiques del planeta Terra sinó que també es poden utilitzar per descriure característiques superficials d'altres planetes i objectes similars de l'Univers.
Classificació Els oceans i continents són els accidents geogràfics d'ordre màxim o grans unitats. Els elements genèrics són aquelles parts homogènies de menor dimensió de la superfície de la Terra, que es poden observar a diverses escales, com les fosses i els canyons marins, els rius i els llacs, les serralades, les planes i també la resta de formes del relleu de menor dimensió, delimitades per la discontinuïtat del relleu, que són observables a una escala més gran o de detall.
Es classifiquen per característiques com l'elevació, el pendent, l'orientació, l'estratificació, l'exposició de la roca o el tipus de sòl i es poden agrupar en orogràfics, hidrogràfics: marins, marítim-terrestres, fluvials i lacustres, volcànics i de lunivers (altres planetes, llunes i asteroides). + Accidents geogràfics per ordre Ordre Accidents geogràfics Primer Continents i Oceans Segon Muntanyes, Planes, Altiplans Tercer Valls, Pics, Cascades, Dunes, Llacs, etc. En la terminologia onomàstica, els topònims (noms propis geogràfics) dels objectes individuals del relleu (muntanyes, pujols, valls, etc.) s'anomenen orònims.
Factors i processos geomòrfics Diversos factors, des de la tectònica de plaques a l'erosió i la sedimentació, poden generar i alterar els accidents geogràfics.Toy, Terrence J.; Foster, George R.; Renard, Kenneth G. (2002). Erosión del suelo: procesos, predicción, medición y control. New York: Wiley. .
Els accidents geogràfics estan subjectes a les formes i canvis estructurals (litosfera), dinàmics (modelat), climàtics (clima) i biològics (éssers vius incloent l'espècie humana), com és el cas de la vegetació en la formació i el desenvolupament de les dunes i els salobrars o els coralls i algues en la formació d'esculls.
Els efectes antròpics es manifesten en els impactes directes o indirectes sobre els processos geomòrfics naturals, que poden ser accelerats o també retardats, en el modelat involuntari de les formes i en la creació, conscient més o menys planificada, de noves formes antropogèniques.
Llista dels principals accidents geogràfics Accidents orogràfics muntanya - serra - serralada - altiplà - massís - depressió - vall - plana - coma - cova - cingle - barranc - duna
Accidents hidrogràfics Els accidents geogràfics marítims mar - oceà - Fossa marina - canyó submarí
Els accidents geogràfics marítimo-terrestres costa - golf - badia - cap - illa - arxipèlag - península - platja - atol - illot - maresma - penyasegat - llacuna - fiord
Els accidents geogràfics fluvials riu - torrent - estuari - delta - illa fluvial - illa marítimo-fluvial - congost - rambla - riera - meandre - aiguamoll - canyó - barranc
Els accidents geogràfics lacustres
mar interior - llac - estany - illa lacustre
Accidents volcànics volcà - caldera volcànica - font hidrotermal - tub de lava
Accidents geogràfics de planetes, llunes i asteròides Flexus - Vastitas - Tholus - Astrum - Farrum - Vallis - Facula - Fluctus - Labyrinthus Agents d'erosió miniatura|Fotografia d'un paisatge d'alta muntanya i una vall envoltada de penya-segats de granit, Vall Glacial de Yosemite, Califòrnia, els Estats Units.
Comunament en el context de la geomorfologia dinàmica, uns certs patrons estan vinculats a un agent d'erosió. Per tant, existeixen diversos tipus principals. A continuació es mostren alguns exemples:
el patró glacial és el resultat de l'erosió provocada per una glacera; aquí hi ha exemples: morrena, drumlin, kame, esker, vall glacial, circ glacial, espatlla glacial, etc. el patró fluvial correspon a l'acció de l'aigua corrent; el patró del vent està lligat a l'acció del vent; Els anomenats patrons antropogènics són conseqüència de determinades activitats humanes.
Sistemes d'erosió El terme accident geogràfic també es relaciona amb la geomorfologia climàtica. De fet, s'observa el predomini de models poligènics identificables a escala zonal. Distingim:
els accidents de regions tropicals càlides i humides; els accidents de regions càlides i àrides.
No obstant això, existeixen accidents azonals vinculats a sistemes d'erosió; aquest és el cas dels patrons costaners on intervenen diversos agents d'erosió com la mar i el vent. Això no exclou variacions zonals.
Tipus de roques La geògrafa francesa Annie Reffay (jubilada el 2007) destaca que existeixen “patrons característics d'unes certes roques” Fernand Joly conserva les següents categories: accidents geogràfics lligats als gresos, accidents geogràfics càrstics, accidents geogràfics arenosos, accidents geogràfics en roques plàstiques. Els models càrstics es refereixen a roques tan diferents com calcàries i quarsites. També són agents d'erosió (dissolució de roques).
Superfície oceànica de la Terra
miniatura|300px|El fons oceànic es caracteritza en gran part per forces endògenes
La superfície de l'escorça terrestre, coberta pels oceans del món, ocupa el 71 per cent de la superfície total. El seu element essencial són les plaques tectòniques oceàniques, que s'allunyen per les seves vores al mig de l'oceà, mentre són empeses per les plaques tectòniques continentals. Tota la superfície suboceànica es caracteritza principalment per formes superficials endògenes, és a dir, tectòniques i volcàniques, que s'expliquen per la teoria de la tectònica de plaques. Gairebé tota la part de la roca mare oceànica és basalt, l'edat del qual oscil·la entre els 0 i els 210 milions d'anys; La raó d'una roca mare tan jove és la introducció constant de roques ígnies joves i posteriorment sediments al medi a través del vulcanisme i l'absència de forces exògenes que exposarien capes de roca més baixes i, per tant, més antigues.
Les formes de relleu típiques que es troben en aquestes zones de la superfície del planeta són les plataformes continentals, és a dir, zones poc profundes al voltant dels continents que tectònicament formen part d'aquests últims; vessants continentals o parts moderadament inclinades entre les plataformes i les parts més profundes dels oceans; planes abissals o extenses zones de fons oceànic, submergides entre 3.000 i 5.000 metres, anivellades i cobertes de sediments abissals; dorsals oceàniques o un cinturó d'uns 60.000 quilòmetres de llargada d'elevacions volcàniques al llarg del fons de tres oceans, zones de separació de plaques litosfèriques i una font de roques joves; i foses d'aigua profunda, que són depressions allargades submergides a 5.500 metres o més sota el nivell del mar i, com a tals, els punts més profunds de la superfície del planeta (la fosa de les Marianes ocupa el primer lloc, arribant als 11.034 metres sota la superfície de l'oceà Pacífic en el seu punt més baix mesurat).
Impacte de l'estudi dels accidents geogràfics i la geomorfologia El seu impacte radica en diversos aspectes: Cartografia geològica: La geomorfologia serveix per a identificar i mapear diferents accidents geogràfics i les seves característiques geològiques associades Avaluació de riscos naturals: Aquest estudi permet predir el risc de desastres naturals com a lliscaments de terra, inundacions i terratrèmols Planificació urbana: Ajuda en la presa de decisions sobre l'ús del sòl i el desenvolupament d'infraestructures
L'estudi dels accidents geogràfics i la geomorfologia és fonamental per a comprendre la formació i evolució del paisatge terrestre, així com per a la gestió de riscos naturals i la planificació del territori.
Desenvolupaments recents Les formes del terreny es poden extreure d'un model digital d'elevació (DEM) utilitzant algunes tècniques automatitzades en les quals les dades s'han recopilat mitjançant satèl·lits moderns i càmeres de vigilància aèria estereoscòpica. Fins fa poc, la recopilació de les dades que es troben en aquests conjunts de dades requeria tècniques costoses i que consumien molt de temps i moltes hores de treball. Els DEM més detallats disponibles es mesuren directament utilitzant tècniques LIDAR.
Punts extrems de la superfície Atès que la Terra no té exactament la forma d'una esfera o d'un el·lipsoide, el punt de la superfície més pròxim al centre de la Terra no es troba a la Fossa Mariana, que és el punt més profund en relació amb el nivell de la mar, sinó que està situat a una distància d'uns 6.353 km) s'especula expertament que es troba en algun lloc del fons de l'Oceà Àrtic de 4 quilòmetres de profunditat, prop del Pol Nord Geogràfic. Ni tan sols el cim del Mont Everest, que és el punt més alt de la superfície sobre el nivell de la mar (8.848 m), és el punt més allunyat de la superfície del centre del planeta. Es tracta del cim del volcà Chimborazo, a l'Equador, que té 6.267 metres d'altura i es troba a 6.384,4 quilòmetres del centre del planeta.
Accidents geogràfics notables de Catalunya esquerra|miniatura|439x439px|Muntanya de Montserrat miniatura|161x161px|Delta de l'Ebre center|miniatura|277x277px|Muntanya de sal de Cardona miniatura|319x319px|Volcans de la Garrotxa esquerra|miniatura|316x316px|Cap de Creus center|miniatura|322x322px|Pedraforca esquerra|miniatura|222x222px|Aiguamolls de l'Empordà miniatura|234x234px|Estany de Banyoles center|miniatura|422x422px|Illes Medes
Vegeu també Relleu terrestre Topografia Geografia de Catalunya Diapir Pirineus Erosió Duna Arc natural Penya-segat
Referències
Bibliografia
Bibliografia addicional Hargitai Hetal. (2015) Classification and Characterization of Planetary Landforms. In: Hargitai H (ed) Encyclopedia of Planetary Landforms. Springer. DOI 10.1007/978-1-4614-3134-3 https://link.springer.com/content/pdf/bbm%3A978-1-4614-3134-3%2F1.pdf Page D (2015) The Geology of Planetary Landforms. In: Hargitai H (ed) Encyclopedia of Planetary Landforms. Springer.
Enllaços externs