miniatura|El capital Karl Heinrich Marx, més conegut com a Karl Marx [ˌkʰaʁl ˌɦa͡ɪ̯nrɪç ˈmaʁks] (Trèveris, 5 de maig de 1818-Londres, 14 de març de 1883), va ser un filòsof, economista polític, sociòleg i revolucionari alemany. Marx va tractar una gran varietat de temes i és conegut, sobretot, per la seva anàlisi de la història en termes de lluita de classes, resumida en l'encapçalament del Manifest comunista: «La història de totes les societats és la història de la lluita de classes». Marx fou el pare teòric del socialisme marxista i del comunisme i, junt amb Friedrich Engels, és considerat una figura històrica clau per entendre la societat i la política contemporànies.
Les seves idees van començar a experimentar una gran influència en el moviment obrer poc després de la seva mort. A aquesta influència, se li va afegir l'ímpetu de la victòria del bolxevisme en la Revolució d'octubre russa.
Biografia Va néixer a Trèveris (Renània-Palatinat) en una família jueva acomodada. Va abandonar els estudis de dret, que havia començat a Bonn, i cursà estudis de filosofia, especialment del món clàssic, a Berlín. El 1841 es va doctorar a la Universitat de Jena amb una tesi sobre la filosofia de la natura d'Epicur. El seu pare va morir el 1838. Comença la seva activitat filosòfica amb una crítica a les tesis sobre l'alienació religiosa de Feuerbach. El 1843, viatja a París on funda la revista Els annals francoalemanys.
El 1844, influenciat pel filòsof alemany Hegel, va passar a formar part de la denominada Esquerra Hegeliana i, dels Joves Hegelians, en què coneix el seu company Friedrich Engels, amb qui estableix una bona amistat i una estreta col·laboració intel·lectual i política. L'any 1845, és expulsat de París i se'n va a viure a Bèlgica.
L'any 1848 publica el Manifest comunista, escrit revolucionari que encoratja a la revolució del mateix any. A partir d'aquest moment, Karl Marx i Friedrich Engels s'exilien a Londres, on comencen a elaborar estudis sociològics. La seva obra fonamental (encara que inacabada) és El capital, una obra en 3 volums, en què analitza el capitalisme i les seves dinàmiques.
El 28 de setembre de 1864 es funda a Londres l'AIT (Associació Internacional de Treballadors) -Primera Internacional- de la qual Marx esdevé principal impulsor.
Fins al final de la seva vida, va seguir amb la tasca intel·lectual i la seva activitat política i organitzativa del moviment obrer.
El pensament de Marx L'ésser humà La filosofia marxiana depèn en gran part de la seva visió sobre la naturalesa de l'ésser humà. De la dialèctica hegeliana, Marx hereta un desdeny per la idea d'una variant de la naturalesa humana subjacent. Per a Marx, no existeix una essència humana en general: l'ésser humà es fa a si mateix, mitjançant la història, en la societat, i transformant la natura: «L'home produeix l'home, a si mateix i l'altre home (...). Igual com és la societat mateixa la que produeix l'home en tant que home, així també és produïda per ell (...). Tota l'anomenada història universal no és altra cosa que la producció de l'ésser humà pel treball humà...».Manuscrits, III, p. 145 i 155.
Així doncs, l'ésser humà és, en primer lloc, un ésser actiu, pràctic, i és el treball la seva activitat principal. Marx entén que cal superar la concepció de l'individu com a ésser teòric, concepció que procedeix de la societat esclavista grega (en què el treball de transformació de la natura estava reservat als esclaus). L'ésser humà és per transformar la natura, i anomena aquest procés de transformació treball i la capacitat per transformar la natura força de treball. Per a Marx, aquesta és una capacitat natural per a l'activitat física que va íntimament lligada al rol actiu de la consciència humana: «una aranya dirigeix operacions semblants a les d'un teixidor, i una abella pot avergonyir un arquitecte en la construcció de les seves cel·les. Però el que fa diferent el pitjor arquitecte de la millor de les abelles és que l'arquitecte construeix la seva estructura en la imaginació abans de fer-ho en la realitat».Capital, Vol. I, Cap. 7, Part. 1.
El treball posa l'individu en relació amb la natura i amb els altres individus: «la natura apareix com la seva obra i la seva realitat. Igualment, pel treball l'ésser humà construeix la societat i entra en relació amb els altres, de tal forma que l'essència humana no és una cosa abstracta inherent a cada individu; és, en la seva realitat, el conjunt de relacions socials».Tesi de Feuerbach, 6.
L'alienació humana Lògicament, si el concepte d'individu ha canviat, també canviarà el concepte d'alienació. Segons Marx, Feuerbach no es va adonar que no n'hi havia prou a voler «dissoldre el món religiós reduint-lo a la seva base terrenal; en efecte, el fet que la base terrenal se separi de si mateixa i es plasmi en els núvols com a regne independent només pot explicar-se pel mateix esquinçament i la contradicció d'aquesta base terrenal amb si mateixa».Tesi de Feuerbach, 4. Per tant, es tracta d'eliminar els esquinçaments que condueixen l'ésser humà a alienar-se religiosament. Per això, Marx pensa que cal traslladar el problema de l'alienació al seu veritable terreny: l'ateisme manca de sentit i la tasca de la filosofia consisteix a eliminar l'alienació radical de l'individu.
Marx diferencia entre diversos tipus d'alienació. En Manuscrits, se centra en l'alienació del treballador en la societat capitalista. És en el treball on l'ésser humà, en principi, hauria de realitzar-se com a persona. Per a Marx, la possibilitat que un individu pugui donar la seva força de treball és equivalent a ser alienat de la mateixa natura; és una pèrdua espiritual. Marx descrivia aquesta pèrdua en termes de fetitxisme de la mercaderia: d'una banda, els humans produeixen comoditats, d'altra les mercaderies semblen tenir una vida pròpia a què el comportament dels humans s'adapta. I és que, sota el capitalisme, les relacions socials de producció, entre treballadors o bé entre treballadors i capitalistes, són condicionades per les mercaderies, incloent-hi el treball, el qual és venut i comprat en el mercat.
Per tant, en les condicions de treball assalariat, s'esdevé exactament el contrari: el que es produeix és l'alienació de l'ésser humà. L'alienació es dona en quatre aspectes:
Pel que fa al producte del seu treball: aquest és l'objectivació del seu treball, però en convertir-se en capital d'altres, apareix davant el treballador com un ésser estrany, com un poder independent que el treballador no domina. Ans al contrari, “com més objectes produeix el treballador, tants menys n'arriba a posseir i tant més subjecte queda a la dominació del seu producte, és a dir, del capital”. (Manuscrits I, pàgines 105 i 106.) Pel que fa a la seva pròpia activitat: “per al treballador, es mostra l'exterioritat del treball en el fet que aquest no és seu sinó d'altre, que no li pertany, que quan hi és no es pertany a si mateix sinó a un altre” (ídem, p. 109), de tal manera que el treball aliena el treballador respecte d'ell mateix. És la paradoxa del treball alienat: “en la seva feina, el treballador no s'afirma, sinó que es nega; no se sent feliç, sinó desgraciat; no desenvolupa una energia física i espiritual lliure, sinó que es mortifica el cos i s'arruïna l'esperit. Per això, el treballador només se sent en si fora de la feina, i en la feina se sent fora de si. Se sent realitzat quan no treballa, i quan treballa no se sent realitzat. El seu treball no és, doncs, voluntari, sinó forçat, treball forçat. Per això, no és la satisfacció d'una necessitat, sinó un simple mitjà de satisfer les necessitats fora de la feina”.Manuscrits I, pàgina 109. Pel que fa a la natura: aquesta apareix com si fos una cosa aliena al treballador, com a propietat d'un altre. Pel que fa als altres humans: l'individu, a diferència dels animals, no solament és capaç de treballar per a ell mateix i les seves pròpies necessitats, sinó també per als altres i per a la transformació del món; però en el treball alienat es talla la relació amb la natura i amb la humanitat: cadascú treballa per a si mateix.
Marx conclou que la propietat privada és la conseqüència del treball alienat. Per això, Marx considera que només el comunisme –entès com a supressió de la propietat privada- donarà pas a l'eliminació de totes les alienacions de la humanitat. El sentit de posseir ha de desaparèixer perquè l'ésser humà pugui alliberar tots els altres sentits físics i espirituals i es pugui relacionar amb les coses per amor a les coses, i no simplement per tenir-les.III, p. 148.
La plusvàlua Altres aportacions de Marx a la sociologia són la teoria de la plusvàlua, que es fonamenta en el fet que el burgès propietari expropia al treballador una part del que hauria de ser el seu sou, segons les seves hores de treball, per a augmentar els seus beneficis (la plusvàlua).
La ideologia La ideologia és definida per Marx com aquella distorsió de la realitat que pretén reflectir el que no és; justament, allò que fan els burgesos i les religions. Per a Marx, la ideologia dominant en una societat, o superestructura, és producte del mode de producció dominant, o infraestructura econòmica. Es tracta d'una relació dialèctica en què la praxi determina la teoria, però la teoria conseqüentment es veu reflectida en la praxi.
La dialèctica Marx presenta la seva dialèctica com una inversió de la dialèctica hegeliana.El Capital. Pròleg a la segona edició. En Marx, la dialèctica ho és de la realitat i no de la idea; i és una dialèctica de la transformació revolucionària de la realitat, no de la seva justificació. La dialèctica en Marx es recolza en la categoria de contradicció i és una dialèctica oberta i inacabada perquè la història i el món real estan també inacabats. No hi ha, doncs, sistema conclòs. I la dialèctica no pretén servir per a justificar la realitat, sinó per a transformar-la o comprendre les seves permanents transformacions.
El materialisme dialèctic comença amb una tesi (estat inicial històric) i una antítesi, que comença a qüestionar la veracitat i condició de la tesi actual. En el moment en què l'antítesi és recolzada per una bona base ideològica i es mobilitza la ciutadania, es produeix una crisi social o conflicte. El resultat del conflicte s'anomena síntesi, però en el fons, com que la història és un canvi constant, tota síntesi no és més que una nova tesi. Per exemple, L'estat absolutista de l'Antic Règim és una tesi, contra la qual apareix una antítesi anomenada Il·lustració. Quan s'enfronten, es produeix la crisi de la Revolució Francesa, que donarà com a síntesi l'estat liberal. Alhora, l'estat liberal capitalista tindrà com a antítesi el socialisme científic o comunisme, que desembocarà en un altre conflicte (Revolució Russa)... i així successivament. En aquest el conflicte entre la burgesia, o la posseïdora de les forces de producció, i el proletariat, la dinàmica provocarà que el capitalisme caigui per les seves contradiccions. Amb tot, Marx elabora la teoria de la revolució, en què detalladament indica els passos a seguir: consciència de classe, revolució, dictadura del proletariat i comunisme.
El materialisme històric