miniatura|Un assistent personal intel·ligent, una de les aplicacions concretes de la intel·ligència artificial popularitzada en la dècada del 2010. La intel·ligència artificial (abreujat IA) és una part de la informàtica, dedicada al desenvolupament d'algorismes que permeten a les màquines processar dades del seu entorn i utilitzar-ne l'aprenentatge per prendre decisions que simulen comportar-se com si tinguessin una intel·ligència semblant a la humana.
Aquesta branca de la tecnologia, que s'ha començat a popularitzar recentment a partir de la generalització dels models generatius LLM, té els seus orígens als anys 1950 amb la recerca del matemàtic britànic Alan Turing que, al llarg de la Segona Guerra Mundial i sota els auspicis del servei d'intel·ligència britànic, va començar a fonamentar les seves bases teòriques.
Definicions Entre les definicions que permeten qualificar un sistema d'“intel·ligència artificial”, la més estesa és la de John McCarthy (1995), que afirma que "és quan una màquina es comporta d'una manera que seria considerada intel·ligent en un ésser humà". Marvin Minsky assigna a la intel·ligència artificial la "realització de sistemes informàtics amb un comportament que en l'ésser humà qualificaríem d'intel·ligent". Abans d'ells, Alan Turing, davant la pregunta de si la màquina pot pensar, suggeria un canvi i preguntar-se "si la màquina és capaç de tenir un comportament intel·ligent".
Hi ha moltes menes de sistemes algorítmics integrats en models d'intel·ligència artificial: en el camp de la salut, ajudants virtuals com Alexa, el de Google o Siri, traductors automàtics com el de Google i DeepL, sistemes de recomanació com el de la plataforma digital de YouTube, motors d'escacs i altres jocs com Stockfish i AlphaZero, chatbox com ChatGPT, creadors d'imatges a partir de text com Midjourney, Dall-e, Leonardo i Stable Diffusion i fins i tot conducció de vehicles autònoms com Tesla Autopilot.
Cal entendre que aquests exemples tan coneguts i utilitzats pel públic general incorporen dins moltes aplicacions d'IA que no es perceben com a tals, tot i ser aplicacions IA d'avantguarda que s'han incorporat en aplicacions generals, sovint sense anomenar-se IA perquè, “una vegada que alguna cosa esdevé prou útil i comuna, ja no s'etiqueta IA".AI set to exceed human brain power CNN.com (July 26, 2006) Aquest fenomen va ser descrit per John McCarthy com l'“efecte IA”.
El 2019, la Comissió Mundial d'Ètica del Coneixement Científic i la Tecnologia (COMEST) de la UNESCO descrivia la IA com un camp que implica màquines capaces de simular determinades funcionalitats de la intel·ligència humana, incloses característiques com la percepció de patrons, per exemple d'imatges i sons, l'aprenentatge, el raonament, la resolució de problemes, el processament del llenguatge natural, la interacció lingüística i fins i tot la producció de treballs creatius.
Tipus d'IA Existeixen diferents tipus de coneixement i mitjans de representació del coneixement, el qual pot ser carregat en l'agent pel seu dissenyador o pot ser après pel mateix agent utilitzant tècniques d'aprenentatge.
També es distingeixen diversos tipus de processos vàlids per obtenir resultats racionals, que determinen el tipus d'agent intel·ligent. De més simples a més complexos, els cinc principals tipus de processos són:
Execució d'una resposta per defecte per a cada entrada (anàlogues a actes reflexos en éssers vius). Recerca de l'estat requerit en el conjunt dels estats produïts per les accions possibles. Algorismes genètics (anàlegs al procés d'evolució de les cadenes d'ADN). Xarxes neuronals artificials (anàlogues al funcionament físic del cervell d'animals i humans). Raonament mitjançant una lògica formal (anàleg al pensament abstracte humà).
També existeixen diferents tipus de percepcions i accions que poden ser obtingudes i produïdes, respectivament, per sensors físics i sensors mecànics en màquines, polsos elèctrics o òptics en computadores, tant com per a entrades i sortides de bits d'un programari i el seu entorn programari.
Diversos exemples es troben en l'àrea de control de sistemes, planificació automàtica, l'habilitat de respondre a diagnòstics i a consultes dels consumidors, reconeixement d'escriptura a mà, reconeixement de la parla i reconeixement de patrons. Els sistemes d'intel·ligència artificial actualment són part de la rutina en camps com economia, medicina, enginyeria i milícia, i s'ha usat en gran varietat d'aplicacions de programari, jocs d'estratègia com escacs d'ordinador i altres videojocs.
Implicacions El desenvolupament i l'aplicació de la intel·ligència artificial en molts aspectes de la vida quotidiana també ha propiciat la creació de nous camps d'estudi, com la roboètica i l'ètica de les màquines i l'ètica de la intel·ligència artificial. Aquestes noves disciplines s'encarreguen d'analitzar de quina forma els avenços en aquest tipus de tecnologies impactarien en diversos àmbits de la vida, així com la gestió responsable i ètica que se'ls hauria de donar, establint les regles i la manera correcta de procedir de les màquines. Un altre àmbit sobre el qual està tenint impacte són els aspectes jurídics derivats com la propietat intel·lectual, la responsabilitat jurídica de les seves accions i la no col·lisió amb altres drets personals. S'acusa de neoludisme a qui considera que aquestes implicacions haurien de frenar determinats usos de les eines d'intel·ligència artificial.
Història La intel·ligència artificial sorgeix definitivament a partir d'alguns treballs publicats en la dècada de 1940 que no van tenir gran repercussió, però a partir de l'influent treball de 1950 del matemàtic britànic Alan Turing, s'obre una nova disciplina de les ciències de la informació.
Si bé les idees fonamentals es remunten a la lògica i algorismes dels grecs, i a les matemàtiques dels àrabs, diversos segles abans de Crist, el concepte d'obtenir raonament artificial apareix en el . A finals del s'obtenen lògiques formals prou poderoses i a mitjans del , s'obtenen màquines capaces de fer ús d'aquestes lògiques i algorismes de solució.
En el seu històric article de 1950, Turing va proposar que la pregunta, «pot pensar una màquina?» era massa filosòfica per tenir valor i, per fer-la més concreta, va proposar un "joc d'imitació". En la prova de Turing intervenen dues persones i un ordinador. Una persona, l'interrogat, s'asseu en una sala i tecleja preguntes a la terminal d'una computadora. Quan apareixen les respostes a la terminal, l'interrogat intenta determinar si van ser fetes per una altra persona o per un ordinador. Si actua de manera intel·ligent, segons Turing és intel·ligent. Turing va assenyalar que una màquina podria fracassar i, malgrat tot, ser intel·ligent. Tanmateix, creia que les màquines podrien superar la prova a finals del .
De totes maneres aquesta prova no va tenir el valor pràctic que s'esperava, encara que les seves repercussions teòriques són fonamentals. L'enfocament de Turing de veure la intel·ligència artificial com una imitació del comportament humà no fou tan pràctic al llarg del temps, i l'enfocament dominant ha estat el del comportament racional. De manera semblant, en el camp de l'aeronàutica es va deixar de banda l'enfocament de tractar d'imitar els ocells i es va prendre l'enfocament de comprendre les regles d'aerodinàmica. Tot i això, per descomptat, l'enfocament del comportament humà i el del pensament humà continuen sent estudiats per les ciències cognitives i continuen aportant interessants resultats a la Intel·ligència Artificial, i viceversa.
La ciència no es defineix, sinó que es reconeix. Per l'evolució de la Intel·ligència Artificial, les dues forces més importants van ser la lògica matemàtica, la qual es desenvolupa ràpidament a finals del , i les noves idees sobre computació i els avenços en electrònica que van permetre la construcció dels primers computadors en 1940.
També són font de la intel·ligència artificial: la filosofia, la neurociència i la lingüística. La lògica matemàtica ha continuant sent una àrea molt activa en la intel·ligència artificial. Fins i tot abans de l'existència dels ordinadors amb els sistemes lògics deductius.
Orígens i evolució cronològica Els jocs matemàtics antics, com el de les Torres de Hanoi (cap al 3000 aC), mostren l'interès per la recerca d'una manera resolutiva capaç de guanyar amb els mínims moviments possibles.
Prop de 300 aC, Aristòtil va ser el primer a descriure de manera estructurada un conjunt de regles, sil·logismes, que descriuen una part del funcionament de la ment humana i que, seguint-les pas a pas, produeixen conclusions racionals a partir de premisses donades.
En 250 aC Ctesibi d'Alexandria va construir la primera màquina autocontrolada, un regulador del flux d'aigua que actuava modificant la seva comporta "racionalment" (correctament) però clarament sense raonament.
En 1315, Ramon Llull va tenir la idea que el raonament podia ser efectuat d'una manera artificial.
En 1847 George Boole va establir la lògica proposicional (booleana), molt més completa que el sil·logisme d'Aristòtil, però encara una cosa poc potent.
En 1879 Gottlob Frege estén la lògica booleana i obté la lògica de primer ordre, la qual compta amb un major poder d'expressió i és utilitzada universalment en l'actualitat.
En 1903 Lee De Forest inventa el tríode, una vàlvula termoiònica de tres elèctrodes.
En 1937 Alan Turing va publicar un article de força repercussió sobre els nombres calculables, un article que va establir les bases teòriques per a totes les ciències de computació, i que es pot considerar l'origen oficial de la informàtica teòrica. En aquest article va introduir el concepte de Màquina de Turing, una entitat matemàtica abstracta que va formalitzar el concepte d'algorisme i va resultar ser la precursora de les computadores digitals. Podia conceptualment llegir instruccions d'una cinta de paper perforada i executar totes les operacions crítiques d'un computador. L'article va fixar els límits de les ciències de la computació perquè va demostrar que no és possible resoldre problemes amb cap tipus d'ordinador. Amb l'ajuda de la seva màquina, Turing va poder demostrar que hi ha problemes irresolubles, dels quals cap ordinador serà capaç d'obtenir la seva solució, per la qual cosa se'l considera el pare de la teoria de la computabilitat.
En 1940, Alan Turing i el seu equip van construir el primer ordinador electromecànic, i en 1941 Konrad Zuse va crear la primera computadora programable i el primer llenguatge de programació d'alt nivell Plankalkül. Les següents màquines més potents, encara que amb el mateix concepte, van ser l'ABC i ENIAC.
En 1943 Warren McCulloch i Walter Pitts van presentar el seu model de neurones artificials, considerat el primer treball del camp d'intel·ligència artificial, tot i que encara no existia el terme.
En 1950 Turing va consolidar el camp de la intel·ligència artificial amb el seu article Computing Machinery and Intelligence, en el qual va proposar una prova concreta per determinar si una màquina era intel·ligent o no, la seva famosa Prova de Turing per la qual cosa se'l considera el pare de la Intel·ligència Artificial. Anys després, Turing es va convertir en l'adalid que els qui defensaven la possibilitat d'emular el pensament humà a través de la computació i va ser coautor del primer programa per jugar escacs.
En 1951 William Shockley inventa el transistor d'unió. L'invent va fer possible una nova generació d'ordinadors molt més ràpids i petits.
En 1956 es va encunyar el terme "intel·ligència artificial" a la Universitat de Dartmouth durant una conferència convocada per McCarthy, la Convenció de Dartmouth, a la qual van assistir, entre d'altres, Minsky, Newell i Simon. En aquesta conferència es van fer previsions triomfals a deu anys vista que mai no es van complir, cosa que va provocar l'abandonament gairebé total de les investigacions durant quinze anys.