Litalià ( o lingua italiana) és una llengua romànica parlada principalment a Europa: Itàlia, Suïssa, San Marino, Ciutat del Vaticà, com a segon idioma a Malta, Eslovènia i Croàcia, i per minories a Albània, Crimea, Eritrea, França, Líbia, Mònaco, Montenegro, Romania i Somàlia,Ethnologue report for language code:ita (Italy) - Gordon, Raymond G., Jr. (ed.), 2005. Ethnologue: Languages of the World, Fifteenth edition. Dallas, Tex.: SIL International. Versió en línia i per les comunitats d'expatriats a Europa, a Amèrica i a Austràlia. Molts parlants són bilingües nadius tant de l'italià estandarditzat com d'altres llengües regionals.Languages of Italy - Ethnologue - Languages of the World - Copyright 2010 SIL International.
D'acord amb les estadístiques de Bolonya de la Unió Europea, l'italià és parlat com a llengua materna per 59 milions de persones a la UE (13% de la població de la UE), principalment a Itàlia, i com a segona llengua per 14 milions (3%)., febrer del 2006 Incloent els parlants italians en els països europeus no comunitaris (com Suïssa i Albània) i en altres continents, el nombre total de parlants és d'uns 85 milions.Italian language Universitat de Leicester
A Suïssa, l'italià és una de les tres llengües oficials (el romanx és una llengua nacional, però no és oficial a tot el país); s'estudia i s'aprèn a totes les escoles de la confederació i es parla, com a llengua materna, en els cantons suïssos de Ticino i els Grisons (predominantment als Grisons italians) i pels immigrants italians que estan presents en gran nombre als cantons de parla alemanya i francesa. També és la llengua oficial de San Marino, així com l'idioma principal de la Ciutat del Vaticà.[http://www.vatican.va/archive/aas/documents/AAS-21-1929-ocr.pdf Legge sulle fonti del diritto del 7 de juny de 1929, les lleis i les regulacions es publicaran en italià Supplemento per le leggi e disposizioni dello Stato della Città del Vaticano disponible a Acta Apostolicae Sedis És cooficial a l'Ístria eslovena i al Comtat d'Ístria de Croàcia. La llengua italiana adoptada per l'Estat després de la unificació d'Itàlia es basa en el toscà, que prèviament era una llengua parlada principalment per la classe alta de la societat florentina.Modern Italian The Italian Language consultat el 16-05-2010 El seu desenvolupament també va ser influenciat per altres llengües italianes i per les llengües germàniques de les invasions bàrbares.
L'italià és descendent del llatí. A diferència de la majoria de les altres llengües romàniques, l'italià conserva el contrast del llatí entre consonants simples i consonants geminades. Com en la majoria de llengües romàniques, l'accent és distintiu. Entre les llengües romàniques, l'italià és la més propera al llatí en térmens de vocabulari.
L'italià presenta una gran diferenciació dialectal. Per exemple, hi ha dialectes italians molt més diferents entre si que el portuguès i el castellà, al sud; al nord, en alguna part del sud i a Sardenya, s'hi parla italià juntament amb les llengües locals (llombard, piemontès, lígur, català, vènet, francoprovençal, occità, emilià-romanyol, furlà, napolità, sard, sicilià).
Controvèrsia i ocultació Annexionisme invisibilitzat Fins ací, la versió tradicional de la romanística, que coincideix amb l'opinió oficial de l'Estat italià i amb la propaganda nacionalista italiana. De fet, durant moltes dècades la romanística internacional ha tingut constància que aqueixa definició oficial d'italià era propaganda política en sentit literal; però no s'hi ha fet gaire èmfasi, per motius pragmàtics.
Que l'italià presente "diferenciació dialectal" interna de grau superior al que distingeix el portuguès del castellà, ja ens problematitza la definició territorial de la llengua. I més encara si es constata que hi ha "diferenciacions dialectals" internes que, de fet, són de grau superior a tot el que distingeix el català del portuguès.
El cas és que la definició oficialista d'italià és un constructe ideològic produït pel nacionalisme panitalianista en què es basa l'existència de l'Estat italià actual. Des del punt de vista de la ciència lingüística, el domini lingüístic de l'italià, és a dir, el territori on l'italià constitueix la llengua autòctona, és molt més reduït.
D'antuvi, és incontrovertible que totes les parles situades al nord de la línia La Spezia-Rimini s'inscriuen en la Romània Occidental: sonorització de P, T, K llatines intervocàliques en B, D, G; formació del plural afegint -S al singular. Per tant, és impossible que formen part de la llengua italiana, membre prototípic de la Romània Oriental: conservació de P, T, K llatines intervocàliques; formació del plural canviant la vocal final.
Un altre tipus d'acumulacions d'isoglosses significatives permet dubtar seriosament que les parles del sud itàlic, a l'entorn de Nàpols i de Sicília, puguen ser considerades seriosament com a formant part del mateix sistema lingüístic que l'italià.
Italià i llengües subsumides miniatura|Ortografia cursiva (escoles primàries italiana) Així, doncs, en termes generals l'anàlisi lingüística divideix el presumpte domini lingüístic italià en tres grans blocs: septentrional, central i meridional. Només el bloc central pot considerar-se com a lingüísticament italià.
Es debat si les parles del nord constitueixen una única llengua, o bé dues: d'una banda, el padà (o gal·loitàlic), compost per piemontès, llombard, lígur i emilà-romanyol; de l'altra, el vènet. Pel que fa al sud, hi ha motius per a postular l'existència de dues llengües prou caracteritzades: el napolità i el sicilià.
L'italià, doncs, seria el que queda enmig, i vindria a coincidir amb el terç central de la Península Itàlica (amb Còrsega); és a dir, des del punt de vista administratiu comprendria Còrsega, la Toscana, les Marques centrals, Úmbria, el Laci i els Abruços septentrionals. Tot i això, i de manera força discutible, alguns lingüistes qüestionen, fins i tot, la italianitat del romanesc, parla pròpia de Roma. El cors, en tot cas, és una de les formes d'italià més properes a l'estàndard.
Aproximació a l'italià real La llengua italiana pròpiament dita seria constituïda, doncs, pels grups dialectals i dialectes següents: cors (corso), amb Bastia i Ajaccio, i incloent-hi el gal·lurès i el sassarés de l'extrem septentrional de Sardenya; toscà (toscano), amb Florència, Siena, Massa, Carrara, l'illa d'Elba, etc.; umbro-marquesà (umbro-marchigiano), compost de marquesà central (marchigiano centrale),El marquesà septentrional s'inscriu en el padà (emilià-romanyol); el marquesà meridional, en el napolità. El terme marquesà, doncs, que no és tradicional sinó atribuït per la dialectologia, no denota cap dialecte clarament definit, sinó merament el 'conjunt de les parles de la regió administrativa de les Marques'. amb Ancona, Macerata, etc.; umbre (umbro), amb Perusa, Orvieto, Terni, Viterbo, etc.; lacià (laziale), compost de romanesc (romanesco), o lacià occidental, amb Roma i la seva comarca; lacià centro-septentrional (laziale centro-settentrionale), amb Frosinone, Latina, etc.; sabí (sabino), amb Rieti, L'Aquila, etc. Inclou el ciociaro.
Els mecanismes d'ocultació Aquesta realitat, sorprenent per al públic no avesat, s'explica per motius sociolingüístics i polítics de persistència multisecular.
Arran del Renaixement, la parla florentina (Dante, Boccaccio, Petrarca) adquirí un prestigi molt gran, i per aquesta via acabà imposant-se a tota la península, i a Sicília, com a llengua de l'alta cultura i de l'administració, i acabà rebent el nom antonomàstic d'italià, cosa que permetia jugar amb el terme Itàlia referit al conjunt peninsular: si Nàpols i Llombardia eren Itàlia, l'italià havia d'ésser la seua llengua, tant més que la feien servir els administradors i els intel·lectuals (i a penes ningú més, fora del domini lingüístic de l'italià estricte).
A les alçades del Risorgimento, es considerà que tots els territoris on l'italià era la llengua que feia funcions d'estàndard i d'oficialitat eren, alhora, territoris on l'italià era la llengua autòctona, i, per tant, constituïen el domini lingüístic italià. En conseqüència, es considerà que constituïen globalment una única nació caracteritzada per la comunitat de llengua i de cultura.
Sobre aqueixa ideologia es construí el projecte d'unificació italiana. En reeixir aqueixa, el principi esdevingué ideologia oficial d'Estat. I l'Estat feu tot el possible per a dur-lo a la pràctica, tot imposant l'italià com a única llengua concebible i negant la condició de llengua a totes les altres llengües així subsumides.
A les alçades de mitjans , la política lingüicida de l'Estat havia aconseguit convèncer tots aquests al·lòfons que no parlaven llengües diferents de l'italià, sinó mers dialetti inclosos en el marc general de la llengua italiana, els quals se suposava que ja tenien en l'italià el registre estàndard que els calia.
Situació actual D'ençà mitjans , s'hi ha aconseguit d'engegar un procés de substitució lingüística en favor de l'italià, que, amb tot, encara es troba en qüestió, perquè encara hi ha milions de parlants d'aqueixes llengües subsumides en l'italià, que la cultura oficial insisteix a menystenir com a mers dialetti italians, fins al punt d'excloure's de la tímida protecció que esbossa la llei de 1999.
Al nord postindustrial, la situació sociolingüistica de les llengües autòctones (padà, vènet) és especialment dura. Al sud, però, napolità i sicilià semblen resistir amb especial vigor la substitució tendencial, per via d'ús restringidament col·loquial.
El cas del cors El reconeixement tendencial de l'estatus de llengua per al cors és un subproducte de tot plegat que il·lumina força sobre la Realpolitik i els jocs político-sociolingüístics. Resulta especialment simptomàtic que, malgrat tanta persistència irredemptista --ni que sigui en noves formes--, l'Estat italià s'oblidi sempre del cors, la parla més anàloga a l'antonomàstic toscà; i és que enfrontar-se amb l'Estat francès és qüestió delicada. Quant a França, no té cap intenció de reconèixer que ocupa territori italòfon. Els nacionalistes corsos, finalment, eviten afirmar la italianitat de la seua llengua per a evitar majors complicacions internacionals, a banda de constar-los que l'Estat italià se'n desentén. O siga: que el cors (italià prototípic) és una llengua diferent de l'italià, mentre que el padà (més similar al francès, al rètic o al català que no a l'italià) és un conglomerat de dialectes italians prototípics.
L'«italià exterior» Quant als presumptes italòfons externs a l'Estat italià, històricament, en el millor dels casos, han sigut al·lòfons que -per les vies que hem vist-- tenien interioritzada la curiosa idea que l'italià era el registre culte de llur parla espontània. Així, els dialectes «italians» de l'Estat francès, de San Marino, de la Suïssa «italiana», són variants zonals de la llengua padana; els d'Eslovènia i Croàcia, formes de furlà o, sobretot, de vènet; els «italians» de la diàspora, distanciats de l'Estat italià a temps, o bé perden llur llengua o bé conserven la que tenien, i no és l'italià en tres quarts dels casos; l'italià de Malta -país de llengua semítica-- ha sigut sempre virtual; la presència de l'italià a Somàlia i a Eritrea és un mer subproducte colonial; e così via. Amb aquesta classe de materials es bastí tot l'edifici de l'irredemptisme italià.
És cert, però, que l'italià és la llengua autòctona del Vaticà: és situat en plena Roma.
Història
Orígens