Per als artistes dedicats a fer riure, vegeu comèdia. miniatura|Un dibuixant dissenyant una historieta miniatura|Popular il·lustració d'Apel·les Mestres Un còmic o historieta il·lustrada és una narració realitzada mitjançant una seqüència d'imatges o il·lustracions juxtaposades de forma deliberada, que tenen com a objectiu transmetre una història o qualsevol informació al lector i provocar una impressió estètica. Per fer-ho, els autors de còmics utilitzen tot un seguit de recursos gràfics. Will Eisner, autor i teòric del còmic, també el definia com art seqüencial. Alguns dibuixants de còmic el consideren el "novè art".
A Catalunya, a mitjan , el còmic era conegut com a "Patufet" a causa de la popularitat de la revista En Patufet i com a "tebeo" per causa de la difusió de 1917 al 1998 de la revista TBO,
L'origen remunta a les il·lustracions satíriques i iròniques, predecessores del còmic modern. Actualment, la diversitat de gèneres és la mateixa que en qualsevol altre llenguatge artístic. Molts estudiosos consideren que un còmic només ho és en tant que és reproduït i difós per mitjans mecànics. Altres, especialitzats en el disseny i la comunicació supralingüística no exigeixen que un còmic sigui difós de forma massiva per considerar-lo com a tal.
Història
Antecedents del còmic miniatura|Caricatura de 1809, integrant els diàlegs en globus. Existeix una forta controvèrsia sobre quin va ser el primer còmic, en funció de si es fa servir una definició més o menys restrictiva.
Alguns sostenen que l'origen del còmic es remunta a l'antiguitat. Es podria dir que les pintures rupestres, pintades en les grutes com la de Lascaux a França, les Coves d'Altamira a Cantàbria o d'altres a Itàlia, Algèria o a la Xina poden ser considerades com historietes, car alguns interpreten que relaten històries mitjançant les imatges. Els frescos i relleus egipcis, grecs, romans i asteques també s'ajusten a aquesta definició. D'aquesta manera, els jeroglífics egipcis i la columna trajana es trobarien entre els antecessors del còmic.
A l'edat mitjana europea, la historieta en suports com els vitralls i els tapissos o domassos seria millorada en els manuscrits il·luminats que poden considerar-se com els primers llibres de còmics. Les Cantigas de Santa María, realitzades probablement entre 1260 i 1270 pel taller d'Alfons el Savi, són considerades com el manuscrit medieval més pròxim a un còmic actual. Juntament amb la Bíblia Maciejowski (nord de França, c. 1250), les Cantigas de Santa María, escrites en gallec, són el primer còmic amb el text al peu que posseeix vinyetes i bafarades de diàleg. Poc després, a finals del i a principis del , el mallorquí Ramon Llull va fer servir imatges amb bafarades per il·lustrar alguns dels seus llibres.
Tanmateix, altres estudis consideren el còmic com un producte cultural de la modernitat industrial i política occidental que va sorgir en paral·lel a l'evolució de la premsa, primer mitjà de comunicació de masses. D'aquesta manera, una historieta només ho seria en tant que fos reproduïda per mitjans mecànics i difosa massivament, relacionant el seu origen amb el de la caricatura i la impremta. En aquest sentit un directe precedent del còmic és l'auca. miniatura|Còmic del 1906, que juga amb la divisió de la pàgina en vinyetes metallenguatge
Tot i que Gutenberg havia introduït la impremta de tipus mòbils a Occident el 1446, la reproducció massiva del dibuix no va ser possible fins al 1789, any en què s'inventà la litografia. A diferència d'altres tècniques com el gravat, la litografia permetia tècnicament la impressió directa sobre la pàgina sense cap procés humà intermedi, gràcies a planxes resistents a múltiples premsades.
El naixement del còmic miniatura|Historieta còmica de Tomàs Padró, publicada a La Flaca, el 8 de maig de 1870. miniatura|"O nosso Zé Caipora" (Revista Il·lustrada, Brasil, 1886) d'Angelo Agostini. La història dels còmics segueix diferents camins a les diferents cultures. El còmic europeu, amb l'antecedent dels cicles morals del caricaturista anglès William Hogarth, que desenvolupava la carrera d'un personatge en una desena de gravats, es fixa en l'obra del franc-suís Rodolphe Töpffer i la seva Histoire de M. Jabot, publicada el 1833, que varen seguir uns altres sis àlbums. El seu Assaig sobre fisonomia de 1845 és considerat com el primer text sobre teoria del còmic.
El desenvolupament del còmic a Europa es va produir gràcies a les revistes clàssiques setmanals o mensuals. Així, el novembre de 1830, la revista francesa La Caricature, inauguraria la tradició contemporània de la caricatura política llançant una campanya contra Lluís Felip d'Orleans «El Rei Burgès» per mitjà d'imatges satíriques de creadors de la talla de Daumier o Gustave Doré. El testimoni de La Caricature seria recollit per Le Charivari, que expurgà la crítica política a favor del motlle de simple revista d'humor.
Inspirada en Le Charivari, la revista britànica Punch Magazine (1841) va ser el motor de l'expansió mundial del còmic. De periodicitat mensual, Punch es dirigiria a un nou sector recolzat també per la revolució social i industrial: la infància. A la novetat del projecte de Punch s'uniria una reconeguda qualitat de la mà d'il·lustradors com John Tenniel, conegut per les il·lustracions d'Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll.
El model de Punch fou imitat a tot el món. A Alemanya donaria lloc a Fliegende Blätter (1848), en el qual debutaria l'excepcional Wilhelm Busch, autor d'un dels còmics més avançats del seu temps, Max i Moritz (1865). Al Japó va sorgir Japan Punch (1862). I el que tingué més transcendència als EUA inspiraria les revistes Puck (1871), Life i Judge, veritable camp de proves del còmic de premsa en què varen començar, entre d'altres, Richard Felton Outcault i George Herriman.
A Espanya la rèplica vindria de la mà de revistes com La Flaca, de caràcter satíric, centrada en les caricatures i historietes de tipus polític i publicada a Barcelona entre el 27 de març de 1869 i el 3 de març de 1876.
Un grup d'experts reunits al Salone Internazionale dei Comics a Lucca (Itàlia) varen fixar com a data de naixement del còmic el 16 de febrer de 1896, dia de la publicació de la tira de premsa The Yellow Kid and his new Phonograph de Richard Felton Outcault en el New York World. Aquesta tira fou la primera a combinar l'organització del seu discurs en seqüència d'imatges i la integració de la paraula mitjançant globus. En coincidència, aquest mateix any, la revista anglesa Comic Cuts va establir el nom pel qual és coneguda aquesta forma artística.
L'ús dels globus per al text no s'introduiria en el còmic europeu fins al 1908 amb Les Pieds Nickelés de Louis Forton i no es generalitzaria fins després de la Primera Guerra Mundial amb Zig et Puce (1925) d'Alain Saint-Ogan. Fins llavors, els còmics europeus col·locaven els texts al peu de la vinyeta.
El còmic als Països Catalans miniatura|Primer número d'En Patufet (1904) Els inicis del còmic català estan marcats per l'aparició de dos tipus de publicació ben diferents. D'una banda, trobem les revistes infantils, com En Patufet (en català) o Pulgarcito i TBO (en castellà). De l'altra, les revistes satíriques com L'Esquella de la Torratxa, ¡Cu-Cut!, El Be Negre o la valenciana La Traca, publicacions dirigides clarament a adults, tot i que no es consideren còmics sinó humor gràfic, on es criticava l'actualitat política. Ambdós tipus de publicació, però, coincideixen en una periodicitat setmanal i una estructura que barreja l'humor gràfic amb pàgines només de text.
La dictadura franquista va comportar la censura tant d'aquelles veus discordants amb el règim com de les expressions en llengua i cultura catalanes. Això va fer que la majoria de les publicacions abans esmentades desapareguessin, però a la vegada va provocar que les publicacions infantils en llengua castellana es consolidessin com un producte d'oci popular. Moltes d'aquestes revistes van comptar amb col·laboradors de les anteriors publicacions, com Josep Escobar o Opisso.
Durant la dècada dels 40 i 50 es van consolidant una sèrie de publicacions com Pulgarcito, d'Editorial Bruguera; el TBO; i Jaimito i Pumby d'Editorial Valenciana amb uns personatges que encara avui dia són recordats, especialment en el cas de l'escola Bruguera. A la vegada neix un nou gènere, el dels quaderns d'aventures, amb personatges com El Guerrero del Antifaz i Roberto Alcázar y Pedrín d'Editorial Valenciana o El Jabato i El Capitán Trueno d'Editorial Bruguera.
Des de la fi dels anys seixanta va renéixer el còmic en català de producció pròpia, amb la revista Cavall fort a la qual apareix Ot el Bruixot de Picanyol.
A les illes Balears, l'Associació d'Amics i Víctimes del Còmic promou activitats relacionades amb el còmic.
Amb retard, es va produir també un boom del còmic adult que aviat va passar a estructurar-se "per escoles identificades amb les revistes Cairo (1981-1991, Norma Editorial), El Víbora (1975-2005, La Cúpula) i Madriz (1984-1987, Ajuntament de Madrid, Gráficas Futura)".Lladó, Francesca, Los Comics de la Transición, Ediciones Glénat, 2001, p. 31. També cal esmentar la revista Makoki (1982-1993), editada també al principi per Ediciones La Cúpula i més tard per la seva pròpia editorial, Editorial Makoki.
El 1997 la primera galeria d'art de l'Estat Espanyol dedicada a originals de còmics fou establida a València i s'anomenava La Guillatina.
El còmic a Europa A Bèlgica apareixen sèries tan famoses com Tintín, creada per Hergé abans de la Guerra; Lucky Luke de Morris, Els barrufets de Peyo o Espirú d'André Franquin. Mentrestant, a França es publicava la revista Puntal, amb autors com Goscinny i Uderzo, els creadors dAstèrix i Obèlix a les pàgines de Pilote, on també apareixerien Iznogoud de Tabary i Goscinny o Achille Talon de Greg. És la consolidació del còmic francobelga en general i de l'escola de Marcinelle en particular.
A Itàlia es produeix, durant els anys 50, un curiós fenomen. El setmanari Topolino de l'editorial Mondadori va publicar les historietes procedents de Walt Disney's Comics and Stories produïdes per autors americans com Floyd Gottfredson o Carl Barks. Aviat aquestes històries van resultar insuficients per omplir totes les pàgines de la publicació. És per això que, sota llicència, els responsables de l'editorial contractaren joves guionistes i il·lustradors italians com Guido Martina o Romano Scarpa, les historietes dels quals van ser un gran èxit de vendes.
A partir de 1962, es referma una nova consciència del còmic, sobretot a França i Itàlia, de tal forma que els intel·lectuals ja no ho abordaven des d'una perspectiva pròpia de la psicologia social, sinó des de l'estètica.Masotta, Oscar en Técnica de la historieta (Buenos Aires, 1967), p. 7 Es van crear institucions per al seu estudi com el CELEG (Centre d'Etude des Littératures d'Expression Graphique), i el SOCERLID (Société d'Etudes et de Recherches des Littératures Dessinnées). Se celebren també congressos italians com els de Bordighera (1965) i Lucca (1966), així com una monumental exposició de còmics nord-americans i francesos al Museu d'Arts Decoratives del Palau del Louvre (1967) i una Biennal Mundial de la Historieta, a l'Institut Torcuato Di Tella (1968).Masotta, Oscar,La historieta en el mundo moderno, p. 134-137.
En aquesta dècada, es creen sèries d'aventures populars com Modesty Blaise (1963) de Peter O'Donnell i Jim Holdaway; Valerian, agent espaciotemporal (1967), de Pierre Christin i Jean-Claude Mézières, o Corto Maltès (1967) d'Hugo Pratt, mentre que altres com Mortadel·lo i Filemó de Francisco Ibáñez emprenen la seva etapa de més èxit.
El còmic a Amèrica