Lulu és una òpera en un pròleg i tres actes d'Alban Berg, amb llibret del mateix compositor basat en les obres Erdgeist i Die Büchse der Pandora de Frank Wedekind. Berg hi treballà entre 1927 i 1935, però morí abans d'acabar-ne l'orquestració. Els dos primers actes s'estrenaren pòstumament el 2 de juny de 1937 a l'Òpera de Zúric, mentre que la versió completa en tres actes, amb el tercer acte completat i orquestrat per Friedrich Cerha, s'estrenà el 24 de febrer de 1979 al Palais Garnier de París, dirigida per Pierre Boulez i amb direcció escènica de Patrice Chéreau.
Considerada una de les obres fonamentals del teatre musical del segle XX, Lulu combina la tècnica dodecafònica amb procediments tonals, leitmotivs, formes simètriques i una gran varietat d'estils musicals. L'obra relata l'ascens i la caiguda de Lulu, una dona que exerceix una poderosa atracció sobre els personatges que l'envolten i que acaba assassinada a Londres per Jack l'Esbudellador.
Composició Berg començà a treballar en Lulu el 1927, després de l'èxit de la seva primera òpera, Wozzeck. El llibret fou escrit pel mateix compositor a partir de dues obres teatrals de Frank Wedekind, Erdgeist i Die Büchse der Pandora, que havia conegut durant els primers anys del segle XX.
miniatura|Alban Berg cap al 1930, durant els anys de composició de Lulu.
Berg completà l'esquema compositiu de l'òpera el 1934. En una carta a Anton Webern del maig d'aquell any explicava que la composició estava pràcticament acabada i que només li restava revisar-la i completar alguns passatges abans de procedir a l'orquestració.
El 1935 interrompé temporalment el treball per compondre el Concert per a violí, dedicat a la memòria de Manon Gropius. Quan morí el desembre d'aquell any havia completat l'orquestració dels dos primers actes i una part significativa del tercer, però aquest últim restava en forma de partitura reduïda.
Dels aproximadament 1.300 compassos del tercer acte, Berg n'havia orquestrat 416. En bona part de la resta havia deixat indicacions instrumentals detallades, i només uns 88 compassos presentaven un grau més elevat d'incertesa.
Primera versió i estrena Després de la mort de Berg, la seva vídua Helene Berg s'oposà durant anys a qualsevol intent de completar el tercer acte. Per aquest motiu l'obra s'estrenà inicialment en una versió de dos actes.
La primera representació tingué lloc a Zúric el 2 de juny de 1937. Per compensar l'absència del tercer acte, la representació podia incorporar fragments de la Lulu-Suite, que Berg havia preparat abans de morir per donar a conèixer part de la música de l'òpera.
Aquesta versió de dos actes fou l'única disponible públicament durant més de quaranta anys.
Compleció de Friedrich Cerha El compositor austríac Friedrich Cerha començà a treballar en secret en una reconstrucció del tercer acte el 1962. Entre 1962 i 1974 preparà una versió executable a partir de la partitura reduïda, de les indicacions instrumentals de Berg i dels fragments que el compositor ja havia orquestrat.
Després de la mort d'Helene Berg el 1976, Cerha pogué consultar noves fonts i revisà la seva feina entre 1976 i 1977. Posteriorment encara hi introduí alguns ajustaments el 1981.
Cerha procurà seguir fidelment l'escriptura de Berg. La comparació entre la partitura reduïda i les seccions del tercer acte que Berg havia orquestrat li permeté reconstruir l'orquestració mantenint els patrons instrumentals dels dos primers actes.
La versió completa s'estrenà al Palais Garnier el 24 de febrer de 1979, dirigida per Pierre Boulez, amb direcció escènica de Patrice Chéreau. Aquesta producció marcà la incorporació definitiva de la versió en tres actes al repertori operístic internacional.
Argument Pròleg Un domador presenta al públic una mena de zoològic humà i introdueix Lulu com una serp, establint des del principi la visió dels personatges com a figures sotmeses a impulsos i instints.
Acte I Lulu posa per a un retrat mentre és observada pel doctor Schön. El pintor intenta seduir-la, però apareix el marit de Lulu, un metge, que mor d'un atac de cor en descobrir-los.
Lulu es casa posteriorment amb el pintor. Quan aquest descobreix la naturalesa de la seva relació amb Schön, se suïcida. Schön, tot i estar promès amb una altra dona, continua obsessionat per Lulu.
Més endavant Lulu apareix com a ballarina. Obliga Schön a trencar el compromís amb la seva promesa i finalment ell accepta casar-se amb ella.
Acte II Lulu i Schön estan casats, però la casa és freqüentada per diversos admiradors de Lulu, entre ells la comtessa Geschwitz, l'atleta Rodrigo, Alwa —fill de Schön— i Schigolch.
Schön, desesperat per la gelosia, intenta obligar Lulu a suïcidar-se, però durant l'enfrontament ella acaba disparant-li. Abans de morir, Schön li recorda que Alwa és el seu fill.
Lulu és empresonada pel crim. La comtessa Geschwitz s'infecta deliberadament de còlera i facilita que Lulu ocupi el seu lloc a l'hospital, cosa que permet la fugida.
Acte III A París, Lulu viu envoltada d'especuladors i personatges oportunistes. Una crisi financera provoca la seva ruïna i ella, Alwa i Schigolch fugen a Londres.
A Londres, Lulu viu en la pobresa i exerceix la prostitució. Els seus tres clients reprodueixen simbòlicament tres homes morts anteriorment a causa de la seva relació amb ella: el metge, el pintor i Schön.
El darrer client és Jack l'Esbudellador, interpretat pel mateix cantant que encarna Schön. Jack assassina Lulu i, després, apunyala també la comtessa Geschwitz, que mor declarant el seu amor per Lulu.
Personatges Els principals personatges són:
Lulu — soprano Doctor Schön / Jack l'Esbudellador — baríton Alwa — tenor Schigolch — baix Comtessa Geschwitz — mezzosoprano Pintor / home negre — tenor Domador / atleta — baix Estudiant / mosso / cambrera de teatre — contralt Príncep — tenor Marquès — tenor Director teatral — baix
La reutilització dels mateixos cantants per a diversos personatges, especialment Schön i Jack l'Esbudellador, respon a la concepció simètrica de l'òpera: els homes que contribueixen a l'ascens de Lulu reapareixen simbòlicament durant la seva caiguda.
Estructura musical Lulu està construïda a partir d'una organització musical extraordinàriament complexa. Berg utilitza una sèrie dodecafònica principal de la qual deriva sèries secundàries associades a personatges i situacions dramàtiques.
miniatura|Sèrie dodecafònica principal de Lulu.
La sèrie bàsica és transformada mitjançant inversions, retrogradacions, permutacions i seleccions internes. Alguns personatges tenen materials específics derivats de la mateixa estructura serial; per exemple, la sèrie associada a Alwa s'obté mitjançant una reorganització de la sèrie principal.
miniatura|Derivació de la sèrie associada a Alwa a partir de la sèrie principal.
Malgrat l'ús sistemàtic del dodecafonisme, Berg integra també passatges d'aparença tonal, leitmotivs, valsos, música de cabaret, jazz i formes tradicionals. Aquesta barreja contribueix al caràcter dramàtic i sovint irònic de l'obra.
Simetria La construcció dramàtica de Lulu està organitzada entorn d'una simetria central. El punt de gir es troba a l'acte II, quan Lulu mata Schön. Abans d'aquest moment, Lulu ascendeix socialment mentre els homes del seu entorn moren; després, el procés s'inverteix i ella inicia la seva pròpia caiguda.
Aquesta simetria es reflecteix també en el repartiment: diversos personatges del tercer acte són interpretats pels mateixos cantants que havien encarnat víctimes de Lulu als actes anteriors. El doctor Schön reapareix així com Jack l'Esbudellador, que acaba assassinant-la.
Un interludi cinematogràfic situat al centre de l'obra reforça aquesta estructura especular. Originalment Berg preveia que s'hi projectés una pel·lícula que mostrés l'empresonament, malaltia i fugida de Lulu mentre l'orquestra interpretava una música construïda també de manera palindròmica.
Instrumentació L'orquestra principal està formada per:
tres flautes; tres oboès; quatre clarinets; tres fagots; quatre trompes; tres trompetes; tres trombons; tuba; timbales; percussió; arpa; piano; saxòfon alt; corda.
L'obra requereix també una banda escènica amb flautes, clarinets, saxòfons, trompetes de jazz, trombons de jazz, sousàfon, bateria, piano, banjo, violins i contrabaix.
Aquesta combinació permet a Berg alternar una escriptura simfònica densa amb sonoritats de cabaret, jazz i música de ball.
La Lulu-Suite Abans de la seva mort, Berg preparà cinc fragments simfònics de l'òpera sota el títol Symphonische Stücke aus der Oper Lulu, coneguts habitualment com a Lulu-Suite.
La suite permeté que part de la música del tercer acte fos coneguda abans de la representació completa de l'òpera, ja que Berg n'havia orquestrat personalment seccions extenses.
Durant les dècades en què només podia representar-se la versió de dos actes, alguns teatres utilitzaren parts de la suite per suggerir musicalment el desenllaç de l'obra.
Versió d'Eberhard Kloke A més de la compleció de Cerha, existeix una versió alternativa del tercer acte preparada per Eberhard Kloke. Fou estrenada el 15 d'octubre de 2010 a l'Òpera de Copenhaguen sota la direcció de Michael Boder.
Kloke adoptà un sistema modular que permet diferents opcions d'interpretació i reducció. La seva versió conserva les seccions orquestrades directament per Berg, però utilitza també material dels actes anteriors i de la Lulu-Suite per establir connexions formals entre les diferents parts de l'òpera.
Recepció Des de l'estrena de la versió completa el 1979, Lulu s'ha consolidat com una de les òperes centrals del repertori del segle XX. La producció de París dirigida per Boulez i Chéreau fou particularment influent i contribuí decisivament a demostrar la coherència dramàtica del tercer acte completat per Cerha.
La complexitat vocal, orquestral i escènica de l'obra fa que les produccions siguin especialment exigents. El paper de Lulu requereix una soprano amb gran extensió, agilitat i resistència, mentre que l'orquestra combina una escriptura de cambra molt precisa amb passatges de gran densitat simfònica.
Enregistraments Un dels enregistraments més importants és el realitzat arran de la producció parisenca de 1979, amb Teresa Stratas com a Lulu, Franz Mazura com a Schön i Jack l'Esbudellador, Yvonne Minton com a Geschwitz i Pierre Boulez al capdavant de l'Orchestre de l'Opéra national de Paris. Aquesta versió documentà una de les primeres interpretacions de la partitura completa de Cerha.
Altres directors que han enregistrat o dirigit l'obra inclouen Karl Böhm, Christoph von Dohnányi, James Levine, Michael Gielen, Daniel Barenboim, Antonio Pappano i Fabio Luisi.
Referències
Vegeu també Llista d'òperes més importants
Categoria:Òperes ambientades a Alemanya Categoria:Òperes ambientades a Anglaterra Categoria:Òperes ambientades a París Categoria:Òperes estrenades a l'Òpera de París Categoria:Òperes estrenades a l'Opernhaus Zürich Categoria:Òperes del 1937 Categoria:Òperes en alemany Categoria:Obres d'Alban Berg