miniatura|Diagrama frenològic del s. XIX. La frenologia és una pseudociència que en el passat es considerava una ciència En filosofia de la ciència, el problema de la demarcació intenta definir els límits que han de configurar el concepte «ciència».Karl Popper, La lògica de la investigació científica: «Denomine "problema de la demarcació" trobar un criteri que ens permeta distingir entre les ciències empíriques, d'una banda, i els sistemes metafísics de l'altra.» Les fronteres se solen establir entre el coneixement científic i no científic, entre ciència i metafísica, entre ciència i pseudociència, i entre ciència i religió. El plantejament d'aquest problema, conegut com a problema generalitzat de la demarcació, inclou aquests casos. El problema generalitzat cerca trobar criteris per poder decidir, entre dues teories donades, quina n'és més «científica».

Més d'un segle després de diàleg entre filòsofs de la ciència i científics en diferents camps, i malgrat un ampli consens sobre les bases generals del mètode científic, els límits que demarquen què és ciència i què no ho és continuen debatent-se.Gauch, Hugh G., Jr., Scientific Method in Practice (2003) 3-7.Cover, J.A., Curd, Martin (Eds, 1998) Philosophy of Science: The Central Issues, 1-82.

El problema de la distinció entre la ciència i la pseudociència té serioses implicacions ètiques i polítiques. El Partit Comunista de l'URSS declarà (1949) pseudocientífica la genètica mendeliana —per «burgesa i reaccionària»— i obligà els seus defensors com Vavílov a morir en camps de concentració. En l'altre extrem de l'espectre polític, algunes empreses i associacions de la indústria del petroli, acer i automòbils, entre d'altres, formaren grups de pressió per negar l'origen antropogènic del canvi climàtic contra l'aclaparant majoria de la comunitat científica.

Història miniatura|Nikolai Vavílov (foto) el 1940 fou empresonat per defensar la genètica mendeliana, considerada una «pseudociència burgesa» que s'oposava al lysenkoisme recolzat per Stalin

Antecedents El primer exemple en la història occidental sobre la demarcació del coneixement apareix en l'Grècia antiga, en què es tractà el problema de les diferències entre el veritable coneixement (en grec ἐπιστήμη, episteme) i l'opinió (δόξα, doxa). A tall d'exemple, per a Plató, l'episteme només pot existir en el món de les idees (coneixement intel·lectual pur) però no en el món sensible, que al seu parer és enganyós (cf. «al·legoria de la caverna»).

En l'antiga Roma, Ciceró escrigué De divinatione, una font històrica per conéixer la concepció de la cientificitat en l'antiguitat romana clàssica.

Més tard, Kant intentà delimitar el camp de les ciències naturals de la metafísica, i sentà un precedent metodològic per establir els criteris de demarcació del que és i no és ciència natural.La lógica de la lógica de la ciencia. Revista colombiana de filosofía de la ciencia. Vol.1. Núms. 2 i 3. 2000. pàg. 67-73. (Cf. Crítica de la raó pura i Prolegòmens a tota metafísica futura que puga presentar-se com a ciència).

David Hume (1711-1776) estableix els principis teòrics antimetafísics (en concret el problema de la inducció) que tindrien gran influència en el positivisme lògic. Serà en el Cercle de Viena, amb Rudolf Carnap (1891-1970), Alfred Jules Ayer (1910-1989) i Karl R. Popper (1902-1994), en què s'abordarà el criteri de demarcació de la ciència respecte a la metafísica.

Charles Sanders Peirce (1839 - 1914) aborda els problemes moderns de la ciència, la veritat i el coneixement i amb ell es forja el concepte de fal·liblisme, precursor de la idea de falsabilitat.

Separació entre ciència i religió miniatura|250x250px|Galileo Galilei davant la Santa Inquisició. Pintura de Cristiano Banti, del 1857 El problema de la demarcació és una qüestió relativament recent. Data del moment en què la ciència i la religió aconsegueixen independència una de l'altra. El 1874, l'influent historiador de la ciència John William Draper publica Història del conflicte entre religió i ciència. Hi retrata la història del desenvolupament científic com una guerra contra la religió. Aquesta visió la fomentaren seguidors tan prestigiosos com Andrew Dickson White en el seu assaig Una història de les guerres entre la ciència i la teologia en la cristiandat (en línia).

Alguns fets llegendaris en la història de la ciència són populars gràcies a Draper i White. Entre aquests fets expliquen, per exemple, que Copèrnic s'hagué de retractar per haver editat De Revolutionibus Orbium Celestium per por a la persecució de l'Església; i el fet que els cristians de l'edat mitjana creien que el sol es movia a l'entorn de la Terra (geocentrisme).

En termes històrics, la relació entre ciència i religió ha sigut molt complexa. Molts científics eren religiosos, i la religió a vegades motivà recerques científiques. Això no obstant, com observen Draper i White, cap al final del s. XIX, la ciència i la religió començaren a adoptar clarament posicions enfrontades, fenomen gradual que arribà al clímax en els debats sobre la teoria de l'evolució de Charles Darwin.

Ja abans de la publicació de Darwin de L'origen de les espècies hi hagué precursors, però fou arran d'aquest treball que el debat es feu popular per la difusió en la premsa, i esdevingué la punta de l'iceberg de les tensions entre ciència i religió. Cal afegir que aquest conflicte es manté, en l'essencial, encara hui.

El treball de Draper i White prové directament d'aquest clima social, i el seu model de ciència i religió com a contraris eterns es va convertir socialment en un debat dominant. Els sociòlegs de la ciència han estudiat els intents d'erigir clares distincions entre ciència i no-ciència com un treball perifèric, emfasitzant el risc que suposa tal empresa.

Positivisme lògic El positivisme és un corrent filosòfic que adopta, a grans trets, una actitud cientificista i antimetafísica, i confia en la humanitat i en el seu progrés indefinit. Aquest enfocament proclama la legitimitat i validesa del coneixement provinent de les ciències empíriques. Per això es considera que la filosofia tradicional, entesa sobretot com a metafísica o coneixement especulatiu sense necessitat de comprovació empírica, s'ha de substituir per una altra que tinga com a objectiu entendre la natura i els mètodes científics, fonamentalment les ciències de la natura (astronomia, física, química i biologia). El positivisme s'enllaça amb una ontologia materialista. esquerra|miniatura|217x217px|Auguste Comte esquerra|miniatura|191x191px|Ludwig Wittgenstein Històricament la filosofia positivista sorgeix en el s. XIX, i els màxims exponents en són Auguste Comte (1798-1857) i Ernst Mach (1838-1916). El primer emprà la paraula "positivisme", presa del filòsof francès Saint-Simon (1760-1825), per a designar el seu pensament. Així, denominà estadi positiu l'etapa del progrés humà en què la ciència esdevé la principal força social, superant períodes anteriors de caràcter metafísic i religiós en què dominaven les supersticions i les creences.

Amb la influència d'Ernst Mach i l'austríac Ludwig Wittgenstein (1889-1951), el positivisme cientificista es transformà en el donant lloc al positivisme lògic, neopositivisme o empirisme lògic.

El seu manifest fundacional s'edità el 1929 amb el nom Concepció científica del món: Cercle de Viena. El neopositivisme presenta un enfocament de la metodologia científica elaborat de manera precisa amb la lògica formal, i intenta reduir la recerca científica al mètode i llenguatge de la física (fisicalisme). Amb aquest programa filosòfic i científic el neopositivisme contribuí a impulsar la filosofia de la ciència durant el s. XX.

Tot i que els empiristes lògics presentaren una visió general de la ciència que abastava els seus aspectes gnoseològics i metodològics, potser la seua tesi més coneguda siga la que sosté que un enunciat és cognitivament significatiu només si té un mètode de verificació empírica o si és un enunciat analític, tesi coneguda com "del significat per verificació".

Solament els enunciats de la ciència empírica compleixen el primer requisit, i sols els enunciats de la lògica i les matemàtiques en compleixen el segon. miniatura|250x250px|Entrada de la Universitat de Viena, el lloc de naixement del Cercle de Viena en els anys 1920 Els enunciats típicament filosòfics no compleixen cap d'aquests dos requisits, per tant, la filosofia, en si mateixa, ha de passar de ser un corpus de proposicions a un mètode d'anàlisi lògica dels enunciats científics. Les posicions dels empiristes lògics quant a alguns temes clau de la filosofia científica (l'origen del sentit dels enunciats, la posada a prova de les teories, el concepte d'explicació científica i la unitat de la ciència, entre altres) es coneixen amb el nom de "concepció heretada" (received view).

Aquesta nova concepció de la ciència com una cosa que no sols és independent de la filosofia i metafísica, sinó que fins i tot arriba a oposar-s'hi, provocà la pregunta: ¿què és el que les separa? Els primers a donar-hi una resposta foren els membres del Cercle de Viena (Moritz Schlick, Rudolf Carnap, Kurt Gödel, Carl Hempel i altres). La seua postura filosòfica, coneguda com a positivisme lògic, sostenia una teoria de significat que mantingués que només els enunciats sobre observacions empíriques eren significatius, i afirmaven que els enunciats que no es derivaven d'aquesta manera (incloent-hi els enunciats religiosos i metafísics) mancaven per naturalesa d'autèntic significat (vegeu verificacionisme).

El positivisme del Cercle de Viena considera un enunciat científic quan se'n pot deduir d'altres que s'han comprovat. Entre els seus principis bàsics destaca la verificabilitat com a criteri de demarcació entre ciència i no ciència , contraposat a la lògica de la refutació i verificació.

Falsacionisme El falsacionisme o racionalisme crític és un corrent epistemològic fundat per Karl Popper (1902-1994). Per a ell, contrastar una teoria significa intentar refutar-la amb un contraexemple. Si no es pot refutar, queda "corroborada" i es pot acceptar provisionalment; però no està verificada. Cap teoria és absolutament vertadera, sinó com a màxim "no refutada". El falsacionisme és un dels pilars del mètode científic.

Kuhn i els canvis de paradigma miniatura|361x361px|Esquema de les fases de la ciència segons Thomas Kuhn Thomas Kuhn, historiador de la ciència, ha estat molt influent en la filosofia de la ciència, i sovint es troba connectat amb el que s'ha anomenat postpositivisme o postempirisme.«Thomas Samuel Kuhn (1922-1996) became one of the most influential philosophers of science of the twentieth century, perhaps the most influential...»; cf. A. Bird, «Thomas Kuhn» (2004), en el web Stanford Encyclopedia of Philosophy] (enllaç consultat el 6 d'abril de 2009). En la seua obra de 1962, L'estructura de les revolucions científiques, Kuhn dividia el procés de fer ciència en dues empreses diferents, les quals anomenà ciència normal i ciència extraordinària (de vegades també anomenada ciència revolucionària). El procés de la ciència "normal" és el que la majoria dels científics segueixen mentre treballen amb el que ell anomena el paradigma acceptat hui per la comunitat científica, i que en aquest context de les idees de Karl Popper sobre el falsacionisme, així com la idea d'un mètode científic, estan vigents encara.