El sistema d'examinació imperial xinès es va practicar a la Xina imperial de l'any 606 a l'any 1905 i consistia en una sèrie de proves que servien per seleccionar els candidats per ocupar una plaça com a funcionaris. Les proves representaven la via més important per ascendir en l'escala social i, per això, també representaven un objectiu vital pels membres de les classes cultes. A causa de la importància de les proves, aquestes classes acabarien marcant un imperi fortament absolutista amb trets meritocràtics i (almenys en principi) democràtics.
Història Originàriament, l'elecció del funcionari es feia seguint criteris aristocràtics, sent només examinats els descendents de les famílies aristocràtiques. Es poden apreciar els primers intents de la introducció del principi de rendiment meritocràtic ja a la dinastia Han, tot i que no tingueren una durada prolongada.
El sistema d'examinació imperial quedà definitivament establert durant la dinastia Sui i, després dels primers exàmens de l'any 606, es mantingué la tradició. En aquella època i en la de la dinastia posterior, la dinastia Tang, els elements aristocràtics estaven encara fortament arrelats: encara calia dur a terme després de, l'aleshores últim examen del sistema i sota el patrocini del Ministeri de Ritus, l'Examen de la Capital una "prova d'actitud" del Ministeri de Nomenaments en què, en comptes dels coneixements, s'avaluaven més aviat aspectes tradicionalment aristocràtics com el comportament, l'aparença i la manera de parlar. Quant a la resta, els graus acadèmics aleshores no eren ni l'única ni la més important via per obtenir un càrrec de funcionari. Nombrosos candidats accedien a l'administració pública per mitjà de recomanacions, tràfic d'influències o la compra del càrrec.
A la dinastia Song s'abolí la prova d'actitud i se substituí per l'Examen de Palau, centrat exclusivament en els coneixements. Per primera vegada la majoria de funcionaris foren seleccionats en funció del resultat de les proves, tot i que les possibilitats alternatives se seguien practicant amb la mateixa freqüència. Amb això, s'assolí definitivament la irrupció del principi meritocràtic. Teòricament, des dels pagesos fins als ministres de l'imperi podien ascendir en l'escala social per mitjà del sistema d'examinació, la qual cosa marcava l'Estat amb trets democràtics. En comparació, l'Europa burgesa hauria d'esperar fins al perquè es fessin complir els mateixos criteris a l'hora d'assignar càrrecs públics.
En els segles posteriors, el sistema d'examinació seria, en essència, mantingut en gran part, però també constantment alterat i perfeccionat. L'any 1905, la regent Cixi abolí el sistema d'examinació imperial per la pressió exercida pels reformistes. Val a dir que el contingut d'aquest article es correspon, sempre que no s'indiqui el contrari, a la situació del sistema d'examinació imperial xinès durant el període tardà de la dinastia Qing, és a dir, el .
Requisits d'admissió Seguint el sistema patriarcal de l'antiga Xina, només s'hi admetien homes. Formalment, l'admissió no estava subjecta a la classe social a la qual pertanyien els candidats. Tanmateix, de fet, només s'admetien aquells qui, per aprovar l'examen, comptaven amb la indispensable preparació prèvia en tots els aspectes, és a dir, els fills de membres de les classes altes. A més a més, només les famílies acabalades podien permetre's alliberar del treball remunerat els seus fills tant de temps i, a més, finançar els esperats banquets i les pagues en mostra de gratitud que hi havia al final de cada tanda d'exàmens pels qui aprovaven.
No hi havia cap límit d'edat. Generalment, es presentaven per primer cop a les proves després de concloure l'educació escolar clàssica, amb 15 anys aproximadament. A causa de l'enorme quantitat de suspesos i les repeticions que comportava aquest fet, no era poc freqüent que es trobessin homes de quaranta o cinquanta anys entre els candidats. Als exàmens inferiors aquests candidats tan vells eren discriminats i se'ls plantejaven preguntes més difícils i les seves respostes eren avaluades amb més duresa. A l'Examen de la Capital i a l'Examen de Palau, però, rebien una compensació.
Quant a la resta, el candidat havia de demostrar que, des de feia tres generacions, ningú de la seva família s'havia dedicat a cap "professió bruta" (tenir un bordell, per exemple) i no podia trobar-se en un dels estats de dol prescrits pels ritus.
Jerarquia de les proves miniatura|El nivell més elevat del sistema d'examinacions: L'Examen de Palau en presència de l'emperador. Els nivells més baixos del sistema eren els exàmens per obtenir el títol de llicenciat que tenien lloc en l'àmbit local (exàmens de Districte, Prefectura i d'Aptitud), i que concloïen amb l'adquisició, per part del candidat, de l'estatus de llicenciat (tradicional i simplificat: 秀才, pinyin: xiùcaí, català: talent florent, també s'utilitza el terme tradicional: 生員, simplificat: 生员, pinyin: shēngyuán, català: membre novell). Aquests exàmens no permetien accedir a l'administració pública, sinó que permetien accedir a una escola superior i després prendre part a les proves de nivell superior, és a dir, els exàmens de Província, de la Capital i de Palau, els diplomats dels quals duien el títol equivalent als occidentals magister (tradicional: 舉人, simplificat: 举人, pinyin: jǔrén) i doctor (tradicional: 進士, simplificat: 进士, pinyin: jìnshì).
Exàmens d'accés a les escoles superiors Examen de Districte Els Exàmens de Districte (tradicional: 縣試, simplificat: 县试, pinyin: xiànshì) se celebraven a tot l'imperi cada dos anys de tres anys (dos anys sí i un any no) a cadascun dels districtes de la Xina. Tenien lloc a la capital del districte de residència del candidat i consistien en cinc sessions d'un dia cadascuna, tot i que la major part de candidats eren seleccionats ja el primer dia. En total, el percentatge d'aprovats de l'Examen de Districte oscil·lava en un nombre petit.
Examen de Prefectura Els Exàmens de Prefectura (tradicional: 府試, simplificat: 府试, pinyin: fǔshì) tenien lloc al recinte d'examinació de la capital de la prefectura pertanyent, els candidats es formaven en grups segons el districte de procedència en què cadascun rebia diferents preguntes i s'avaluaven per separat. L'Examen de Prefectura consistia en tres dies d'examen. Normalment, a l'Examen de Prefectura es dividia per dos el nombre d'aprovats de l'Examen de Districte.
Examen d'Aptitud La prova de quatre dies que era l'Examen d'Aptitud (tradicional: 院試, simplificat: 院试, pinyin: yuànshì), com a tercer i últim dels exàmens d'accés a les escoles superiors, se celebrava a nivell de prefectura. La direcció dels exàmens, emperò, no corresponia als prefectes, sinó que, amb la finalitat de tenir la màxima independència del governador, s'enviaven per torns diversos "guies d'estudis provincials" (un dels funcionaris més prestigiosos a nivell provincial) que havien d'informar directament a l'emperador. El guia d'estudis en persona duia a terme la correcció, el qual, com a mínim, era ajudat per 5 o 6 secretaris i, en les prefectures més habitades, per més de 10. Les seves opinions i idees tenien, per tant, una gran influència i, amb això, marcaven el desenvolupament cultural i literari de la seva província corresponent. El nombre de candidats que aprovaven l'Examen d'Aptitud era, respecte al nombre d'aprovats de l'Examen de Prefectura, altra vegada dividit per dos i els candidats que aprovaven rebien el títol de llicenciat (xiùcaí o shēngyuán). Aquest títol, emperò, encara no permetia accedir a l'administració pública, sinó que només permetia prendre part en els exàmens de nivell superior. A més a més, aquest títol duia amb si certs privilegis. El llicenciats, per exemple, no podien ser condemnats a rebre càstigs corporals.
A la dinastia Qing tardana, el títol cada vegada més es venia a canvi de diners, fins al punt que l'emperador Daoguang arribà a fer famosa la seva manca de diners crònica. L'any 1830 el nombre de llicenciats era d'un milió aproximadament, un 0,3% del total de la població, i, segons les estimacions, prop d'una tercera part havia comprat el títol.
Examen de Província L'Examen de Província (tradicional: 鄉試, simplificat: 乡试, pinyin: xiāngshì) només tenia lloc cada tres anys, normalment al vuitè mes del calendari lunar xinès (pels volts de setembre) dels anys xinesos de la rata, el conill, el cavall i el gall. A més a més, en ocasions especials com ara coronacions d'emperadors o aniversaris se celebraven Exàmens de Província extraordinaris. L'Examen de Província consistia en tres reunions, cadascuna de les quals es prolongava tres dies i durant les quals els candidats havien de treballar en un estricte aïllament en cel·les individuals.
Des de la dinastia Yuan, foren inspeccionats a part per alts funcionaris imperials procedents de Pequín que, en funció de la distància de la província, feien un viatge d'entre 20 i 90 dies. En la tasca de correcció, eren ajudats per entre 8 i 18 funcionaris d'examinació de la regió.
miniatura|Cel·les d'examinació a Guangdong el 1873 A les capitals provincials es trobaven recintes gegantins i envoltats per murs de la mida d'un barri per celebrar-hi aquests exàmens. Aquests recintes només eren accessibles per l'única porta principal, que era fortament vigilada i consistia en una fila de portes l'una rere l'altra. Al mig del recinte s'hi trobava la torre central (mingyuan lou) des de la qual s'emetien les salves obligatòries i altres senyals acústics. Des de les avingudes principals (yongdao) que sortien la torre es bifurcaven nombrosos carrerons (haodong) infinitament llargs distingibles per un caràcter en els quals es trobaven les cel·les d'examinació (haoshe o haofang) l'una al costat de l'altra. Les cel·les estaven dividides per petits murs i consistien en tres taulons mòbils que el candidat feia servir com a seient, pupitre i prestatgeria. No hi havia portes. A més a més, el recinte d'examinació estava subdividit per murs en dues zones estrictament separades pels vigilants i els examinadors.
El nombre de candidats que aprovaven estava establert per cada província. Solia ser de 40 a 90 candidats i, en el millor dels casos, un percentatge preestablert. Per decret, els fornades s'omplien d'acord amb la nota mitjana dels candidats. Les províncies riques i que eren líders culturals com Jiangsu o Zhejiang tenien, generalment, un nombre més elevat d'homes joves aptes per oferir que el que la quota reflectia. L'estricte formalisme de les quotes facilitava que el poder central pequinès limités la influència de les classes altes del sud del Iang-Tsé.
Finalment, les respostes dels exàmens dels candidats que aprovaven es presentaven a una comissió de 40 persones del Ministeri de Ritus que, en casos concrets, podia vetar als candidats. Els candidats que aprovaven l'Examen de Província adquirien el títol de magister (tradicional: 舉人, simplificat: 举人, pinyin: jǔrén), el qual no donava dret a presentar-se a l'Examen de la Capital, sinó a exercir com a subalterns en alguns càrrecs públics. A més a més, hi havia accèssits pels millors 8 o 18 candidats que no havien aprovat, la qual cosa comportava una sèrie de privilegis.
Examen de la Capital L'Examen de la Capital (tradicional: 會試, simplificat: 会试, pinyin: huìshì) tenia lloc el tercer més de l'any següent al de l'Examen de Província, és a dir, als anys del bou, el drac, l'ovella i el gos. Des de la dinastia Yuan, el lloc on se celebraven les proves era el recinte central d'examinacions de Pequín. Consistia en tres sessions de més d'un dia cadascuna i era inspeccionat pel ministre de ritus en persona, el qual era auxiliat per 22 examinadors més. Els deu millors exàmens eren mostrats a l'emperador perquè en fes la tria.