miniatura|Llengües occitanorromàniques Laragonès o aragonésAragonés en pronúncia occidental i aragonès en pronúncia oriental. Per a més informació, consulteu: el llibre d'estil. és una llengua romànica parlada en diverses valls del Pirineu aragonès, principalment a les comarques del Somontano, la Jacetània, l'Alt Gàllego, el Sobrarb i a l'oest de la Baixa Ribagorça. Els parlants nadius solen anomenar-lo pel nom del seu dialecte: belsetán, ribagorçano, cheso, benasquès, etc. Dins del territori considerat aragonesòfon en l'actualitat, són les valls d'Echo, Ansó, Gistau, la zona de Panticosa, la subcomarca de la Fova i una part de la Ribagorça Occidental aquelles on l'aragonès es parla encara amb certa vitalitat.
Distribució Històricament, la llengua aragonesa, també coneguda com a navarrès-aragonès pel que fa a la seva etapa medieval, va arribar a ocupar la major part del territori aragonès, bona part de Navarra i La Rioja, les comarques interiors del Regne de València repoblades principalment per aragonesos i part de l'antic regne de Múrcia.
En l'actualitat, però, l'aragonès és una de les comunitats lingüístiques més menudes d'Europa, amb uns 8.500 parlants nadius, i a les zones rurals del nord d'Aragó, on encara té una certa vitalitat, menys de 600 joves han adquirit aquesta llengua per transmissió familiar. Segons la UNESCO, és una llengua extremadament amenaçada. Ni la llengua aragonesa, ni el català parlat a la Franja de Ponent, són llengües oficials a Aragó.
Els principals municipis on encara hi ha parlants patrimonials de l'aragonès són: Graus, Montsó, Barbastre, Fonts, Echo, Estadella, Samianigo, Jaca, Plan, Ansó, Ayerbe, Panticosa, Lo Grau i Osca. Per tot el domini lingüístic, s'hi reconeixen diversos dialectes de l'aragonès, que alguns consideren com a meres parles locals.
Les zones i poblacions amb més vitalitat de la llengua aragonesa es concentren en un territori amb poca densitat de població al voltant del Pirineu. Però des dels anys 1970 un moviment de revitalització feble ha aconseguit crear grups menuts de nous parlants, sobretot en algunes ciutats com Saragossa o a altres poblacions del nord.
Dialectes Hi ha varietats occidentals (Ansó, Echo, Tena, Ayerbe) i varietats orientals (Gistau, Fueva, Benasc, Ribagorça) caracteritzades per trets compartits amb el català, com per exemple, l'ús del passat perifràstic, encara que aquest es faci diferent al català, per exemple en aragonès gistaví: voi fer(e) vas fer(e) va fer(e) vom fer(e) voz fer(e) van fer(e)
O en aragonès ribagorçà: va fer vas fer va fer vam fer vaz fer van fer
El benasquès (parlat a l'entorn de la vall de Benasc) és un dialecte de transició entre l'aragonès i el català, amb trets gascons, i amb alguns trets en comú amb el dialecte del ribagorçà tenint fortes influències catalanes, aragoneses i occitanes. Aquesta parla té tres zones, la nord té més trets catalans, i les altres dues zones, sud i est, tenen més trets aragonesos. La principal característica aragonesa del benasquès respecte al català és la diftongació de vocals: uello, hue, vediello, portiello, agüerro, viengo, tiengo, quiero, puesco, nuevo, fuella, martiello, ye, yes.
Història de la llengua Edat mitjana
miniatura|Mapa cronològic que mostra l'evolució territorial de l'aragonès Té com a origen el dialecte llatí que es va formar a les valls pirinenques aragoneses i les terres navarreses al sud de les valls de l'Ega, l'Arga i l'Aragón durant els segles i sobre un substrat acusadament basc (cf. Basc a l'Alt Aragó). Entre els lingüistes, l'aragonès també rep, en el seu període medieval, la denominació de navarroaragonès per la inicial dependència aragonesa del Regne de Navarra.
L'expansió del Regne d'Aragó cap al sud sobre terres musulmanes portaria aquesta la llengua per tot el territori conquerit, i foren els segles i quan la llengua hi va tenir la seua màxima extensió. La unió dinàstica del Regne d'Aragó amb el comtat de Barcelona en el que seria la corona d'Aragó va suposar una important influència de la llengua catalana sobre l'aragonesa. La cancelleria reial tindria el llatí, el català i l'aragonès com a llengües d'ús habitual, i ocasionalment l'occità, si bé s'utilitzarà un aragonès que també anirà adquirint ja molts trets castellans.
Amb la instauració, el 1412, de la dinastia Trastàmara, el castellà es va anar convertint progressivament en la llengua de la cort i de la noblesa aragonesa. Les classes altes i els nuclis urbans foren els primers focus de castellanització, i l'aragonès quedà cada vegada més relegat a llengua d'àmbit rural o domèstic, sofrint un desprestigi social progressiu. Això mateix va passar-li també al català.
Edat contemporània Els segles posteriors al Decret de Nova Planta de Felip V d'Espanya, la supressió de la independència política d'Aragó i la repressió lingüística de la dictadura franquista del , juntament amb altres factors socials, suposarien la implantació gairebé total de la llengua castellana a Aragó, i també a Catalunya, on tanmateix no va tenir tant d'impacte. La desaparició de la llengua a l'alta muntanya va accelerar-se amb el turisme i les grans obres públiques dutes a terme després de la Guerra Civil espanyola, que va portar nombrosa població castellanoparlant.
A partir de la transició democràtica, van començar a sorgir diferents associacions defensores i promotores de l'idioma, com també molts intents d'estandardització a partir dels diferents dialectes. Alguns aragonesos van començar també a aprendre laragonès com a segona llengua. Segons el Cens de 2011, hi ha 25.500 parlants a tot Aragó, bona part dels quals fora de l'àrea de predomini lingüístic. Informes sobre el Cens de població i habitatges de 2011 del Seminari Aragonès de Sociolingüística i la Universitat de Saragossa Segons l'enquesta feta pel Govern d'Aragó (2000), el nombre de parlants a l'Alt Aragó no és superior als 25.000, dels quals 13.000 són parlants inicials de la llengua. Equipo Euskobarometro (informe no publicat) Estudio sociolingüístico de las hablas del Alto Aragón. Informe. Informe per al Govern d'Aragó.
Laragonès és una de les llengües europees amb un major perill d'extinció actualment. Continua tenint molt poca ajuda per part de les institucions, i el seu estat de conservació és cada vegada més precari entre els parlants natius, d'una banda per la baixa transmissió de la llengua als fills, i de l'altra de la progressiva castellanització de la llengua.
Abans i prop del 1991, Rafael Andolz va fer un treball de camp durant quatre anys visitant distints pobles de parla aragonesa. En el seu treball lexicogràfic va constatar que hi havia una castellanització de les parles aragoneses amb un decreixement important de la població aragonesaparlant. Alhora estaven apareixent productors de literatura en aragonès.
L'any 1999, s'aprovà la Llei de Patrimoni Cultural Aragonès, que en el seu article 4t afirma que «l'aragonès i el català, llengües minoritàries d'Aragó, en l'àmbit de les quals estan compreses les diverses modalitats lingüístiques, són una riquesa cultural pròpia». Des del 1996, l'Estatut d'Autonomia d'Aragó requereix l'aprovació d'una llei de llengües a les corts d'Aragó, mandat que fins ara ha estat desatès pels governs populars, socialistes i regionalistes. L'ensenyament és íntegrament en castellà, amb l'assignatura opcional en aragonès en algun nucli.
S'han creat diverses organitzacions per provar de regularitzar l'ús de la llengua: Academia de l'Aragonés, creada el mes de juliol del 2006, dins del II Congreso de l'Aragonés. Consello d'a Fabla Aragonesa. Sociedat de Lingüística Aragonesa. Asociación Nogará.
Poc abans de Nadal del 2009, les corts d'Aragó van aprovar finalment la Llei d'ús, protecció i promoció de les llengües pròpies de l'Aragó. La llei mana crear dues acadèmies de llengua, l'una per a la llengua aragonesa i l'altra per a la llengua catalana dintre d'Aragó.
LAPAPYP La «llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i prepirinenca» (també coneguda de forma extraoficial com «LAPAPYP» o «lapapyp») fou un glotònim artificiós utilitzat des d'instàncies oficials del Govern d'Aragó per referir-se a laragonès, d'acord amb la Llei de llengües aprovada el 9 de maig de 2013 a les Corts d'Aragó. Aquesta llei també preveia la creació d'una Acadèmia Aragonesa de la Llengua amb l'objectiu de determinar els topònims i noms oficials aragonesos.Aragón aprueba llamar lapao al catalán que se habla en la Franja [Consulta: 09 maig 2013] El Periódico de Catalunya
Aquesta nova denominació va néixer arran d'una iniciativa de la Diputació General d'Aragó, el Projecte de llei d'ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d'Aragó, que va ser aprovat al parlament d'Aragó amb els vots favorables del Partit Popular i del Partit Aragonès, tot i els vots en contra del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), Chunta Aragonesista (CHA) i Esquerra Unida (IU).El 'lapao' nace en Aragón [Consulta: 9 maig 2013] La Vanguardia Des de Catalunya, però, Convergència Democràtica de Catalunya s'hi va manifestar en contra.
Aquesta llei suposava la derogació de l'anterior Llei de llengües, de l'any 2009. Els seus promotors afirmaren que l'antiga llei «dividia als aragonesos, i que ni els seus creadors van complir», que l'aplicació d'aquella suposaria una despesa total de «prop de 39 milions d'euros» i que va ser elaborada amb «un criteri social i cultural». Els seus opositors, per contra, sosteniren que aquesta denominació no tenia «rigor acadèmic» i la qualificaren de «ridícul i vergonya». Totes les esmenes presentades per l'oposició (73 de PSOE, 53 de CHA i 42 d'IU) van ser rebutjades.
El gener del 2016, però, amb l'abolició de la llei, la designació fou suprimida.Mario Sasot, "El Gobierno aragonés liquida el Lapao", La Vanguardia, 31 de gener de 2016"Las Cortz d'Aragón tornan a declarar l'aragonés y lo “catalán d'Aragón” como las luengas propias d'Aragón", Arredol , 30 de gener de 2016
Característiques Alguns dels trets característics de l'aragonès són: Les Ĕ i Ŏ (e i o breus) tòniques del llatí vulgar, pronunciades [ɛ] i [ɔ], s'han convertit en els diftongs i , per exemple VET'LA > viella (es.: vieja, cat.: vella). Sovint la diftongació de Ĕ pot ser [ja] en parlars centrals i però la de Ŏ sempre és [ue] (fuella, uello). En la majoria dels parlars orientals aquesta diftongació no és sistemàtica i es manté el [ɛ] i [ɔ], per exemple FESTUM > festa (es.: fiesta, cat.: festa). Pèrdua de la -E final no accentuada, exemple GRANDE > gran (es.: grande, cat.: gran). Es conserva la F- al començament, exemple FILIU > fillo (es.: hijo, cat.: fill). La iod romanç (GE-, GI-, I-) es converteix en africada palatal sorda , representat amb ch o g/j segons la grafia, exemple IUVEN > joven/choven (es.: joven, cat.: jove), GELARE > gelar/ chelar (es.: helar, cat.: gelar). En dialectes occidentals, igual que en portuguès i gallec, els grups cultes romanços /-ult-/ i /-ct-/ passen a , exemple FACTU > feito (es.: hecho, cat.: fet). Per altra banda, en els dialectes orientals i centrals, l'evolució d'aquests grups varia i fa en alguns casos com en català, en d'altres com en els esmentats prèviament i en d'altres de manera independent, exemples MULTUM > muto, multo, molto (es.: mucho, cat.: molt) o FACTU > feto o feit (es.: hecho, cat.: fet) Els grups /-x-/, /-ps-/ i /scj-/ són una fricativa palatal sorda ix , exemple: COXU > coixo (es.: cojo, cat.: coix). Els grups -Lj-, -C'L-, -T'L- es converteixen en lateral palatal 'll' , exemple: MULIERE > muller (es.: mujer, cat.: muller), ACUT'LA > agulla (es.: aguja, cat.: agulla). La -B- llatina es conserva a les terminacions de l'imperfet d'indicatiu en la segona i tercera conjugació: teneva/teneba (es.: tenía, cat.: tenia). Aquest tret és compartit amb el català pallarès i ribagorçà. Existeixen pronoms adverbials evolucionats a partir de ENDE → en/ne ('ne/en/n'/'n') i IBI→ bi/hi/hie ('hi').