La Guerra de l'Acre (coneguda a Brasil com Revolução Acreana —"Revolució Acreana"—) va ser un conflicte limítrof i bèl·lic entre Bolívia i Brasil, el desenllaç del qual va afectar també territoris en disputa amb el Perú. El conflicte va tenir dues fases desenvolupades durant el període 1899-1903 disputant-se territori de l'Acre ric en arbres de cautxú i jaciments aurífers. Va concloure amb la victòria del Brasil i la conseqüent annexió dels territoris sobre el que Bolívia assenyalava sobirania.
La regió de l'Acre posseïa rics jaciments aurífers, abundància de recursos fusters, principalment l'arbre del cautxú que a la fi del i gairebé intervinguts del va ser molt important per a la indústria de l'automòbil i el transport, ja que la goma sintètica per a la fabricació de rodes i altres objectes no va ser descoberta fins a pràcticament la Segona Guerra Mundial. Per això a aquesta guerra se sol anomena la Guerra del Cautxú, ja que un dels motius pels quals es va mobilitzar el governador Torres de l'Amazonas va ser l'impost que es va donar a les exportacions de cautxú.
Antecedents El nom d'Acre donat al territori en qüestió es deu a un dels rius de la regió, anomenat Aquiry en idiomes natius i riu Acre en castellà i en portuguès.
Després dels tractats de Madrid (1750), San Ildefonso - Tractat de Permuta (1777) i Badajoz (1801) tot el territori de l'Acre, amb una superfície d'uns 355.242 km² va quedar confirmat dins de la sobirania espanyola, sent llavors fixats els seus límits amb les possessions portugueses (i després brasileres) en el paral·lel que corre des de les naixents del riu Yavarí cap a l'est fins a trobar el tàlveg del riu Madeira, és a dir el paral·lel que servia com a límit septentrional de l'Acre era el 7° o el 7° 7' S; tal límit es va mantenir pel Brasil fins a almenys 1839.Després de 50 anys d'estudis per part de les comissions mixtes del Perú i Brasil, la font principal d'aquest curs d'aigua va ser determinada durant l'any 1922 a las coordenades o amb més precisió al punt geogràfic de coordenades 07° 06' 51” 02 S - 73° 48' 04" 23 W
En 1776 en ser creat per la monarquia espanyola el Virregnat del Riu de la Plata van quedar poc precisats els límits del mateix respecte als del Virregnat del Perú de manera que en produir-se la independència del Perú i després la de Bolívia tots dos estats es van disputar el territori. Brasil aprofitant la feblesa política tant del Perú com de Bolívia després de la Confederació havia incorporat a la província (després estat brasiler) d'Amazones gran part de l'Acre corrent els límits des del ja citat paral·lel 7°S cap a l'Est i cap al Sud.
Segons el Perú, el límit en 1870 amb el Perú segons l'estat brasiler era corregut cap al sud fins al paral·lel que correspon a les naixents del riu Purus, això és fins a gairebé el 10°S. No obstant això per a l'estat bolivià, Brasil mantenia l'extrem nord en el paral·lel 7°S -des de la terra dels Guarayous- però amb importantíssimes annexions en l'Est imposant una frontera diagonal a Bolívia, tal primera annexió va quedar com un fet consumat (o fait accompli) admès internacionalment i així després acceptat per Bolívia sent president Mariano Melgarejo al infrascribir l'anomenat "Tractat d'Amistat" més conegut com a Tractat d'Ayacucho del 23 de novembre de 1867 pel qual es lliuraven 102.400 km² de territori a Brasil -principalment el nord-oest de l'Acre original que va passar així a ser part de l'Amazones brasiler-.
Visió boliviana Bolívia, des de 1867 i fins a 1903, mantenia uns 253.242 km² del territori de l'Acre, tenint com a subdivisions polítiques poc definides als territoris anomenats Espino al nord, Cocama al centre i Manetenery o Manetery al sud i est, les regions citades formaven part del Territori de Colònies.
D'aquesta manera, fins a principis del , el territori de l'Acre (actual Estat d'Acre) pertanyia a Bolívia. No obstant això, en gran manera a causa d'una gran sequera que va afectar el nord-est brasiler durant l'any 1877 es va intensificar la immigració il·legal de brasilers al llavors territori bolivià, així després d'aquest any gran part de la seva població estava constituïda per brasilers que exploraven seringais, és a dir camps on abundava l'arbre del cautxú, o que es dedicaven a extreure or i plata dels garimpos (jaciments) i que, en la pràctica, van acabar creant un territori independent subsidiari del Brasil perquè Bolívia no tenia una presència notòria a la regió.
En 1898 la Comissió Demarcadora de Límits va afavorir a Brasil amb més adquisicions territorials a costa de Bolívia, aquesta no va poder fer res perquè a part de no comptar amb molt suport internacional estava sumida en una sagnant guerra civil que desgastava als seus efectius. La guerra civil a Bolívia va deixar notablement tocat al seu exèrcit que de no haver-se produït, podria haver comptat amb més i millors efectius per a la defensa de l'Acre.
En 1899, els bolivians, amb noves concessions territorials a Brasil (citades anteriorment en 1898), van intentar assegurar el control de la zona fundant com a capital administrativa a Port Alonso. Com a força de policia, es va organitzar en Cochabamba, un piquet de quaranta homes sota l'immediat comando del sotstinent Víctor Rodmípez (aquesta era la força inicial de policies de Port Alonso després de la seva fundació).
S'ha d'assenyalar que l'any 1899 s'havia produït un important avanç de colonitzadors brasilers que havien ocupat l'àrea dels rius Purus i l'Acre al sud de la línia de fronteres per la immigració citada anteriorment.
Des de Bolívia, els pioners colons havien aconseguit establir-se en l'abuná i començaven a ocupar el territori de l'Acre. Amb el propòsit de remeiar la falta d'una presència important de residents bolivians el gener de 1899 es va crear la duana de Port Alonso. Era un acte legítim de sobirania, amb propòsits administratius. Es tractava de recaptar els drets de duanes que al país bolivià li corresponien per l'extracció de la goma que explotaven bolivians i estrangers dins del seu territori. El poc temps que va poder funcionar la duana, va produir ingressos interessants per al fisc però Port Alonso es va convertir al centre polític i militar dels conflictes.
Visió Peruana miniatura|Mapa del Perú en 1865 El territori peruà s'estenia fins al riu Fusta que servia de límit amb Brasil, també segons els peruans el límit amb Bolívia estava donat principalment pel riu Beni (reclamació fins a 1880) mentre que per contrapartida (fins a 1902) Bolívia reclamava com a límit amb Perú el curs del Riu Madeira i el del seu afluent el Inambarí, Brasil va saber aprofitar els diferendos entre els països andins i al mateix temps que oficiava de mediador de "bona voluntat" entre ells, obtenia territoris. No obstant això, entre 1867 i 1909, tot el territori d'Acre va passar al Brasil sense lliurar-se batalla amb Perú. Els presumptes drets del Brasil sobre aquesta extensa zona es remunten al fet que, en 1867, el president bolivià Mariano Melgarejo havia cedit territoris peruans a Brasil -com si anessin d'aquest país- i ho va fer novament en 1903 pel Tractat de Petrópolis, després d'una llarga guerra fronterera de gairebé tres dècades. Des de llavors Brasil va voler fer-se per la força d'aquestes terres, desitjant estendre's inclusivament fins al riu Purus i el riu Yarúa.
El 25 d'octubre de 1902, la guarnició peruana d'Amuheya va rebutjar a un destacament brasiler que li exigia abandonar el seu lloc. El 1903, una llanxa amb personal peruà del comisariato de Chandles va ser baleada en l'Acre. El 1904, el coronel brasiler José Ferreira va arribar al riu Santa Rosa, afluent del Purús, i va saquejar cautxú i siringa a extractors peruans. Al novembre d'aquell any, la guarnició d'Amuheya es va rendir davant forces brasileres superiors després de dos dies de combats. Considerant impossible defensar militarment la regió, la pèrdua peruana es va fer efectiva pel Tractat Velarde-Rio Branco de 1909 i una retallada territorial complementària es va fixar amb el Tractat Polo-Sánchez Bustamante que es va dur a terme amb Bolívia, també de 1909.
Guerra de l'Acre En 1899, després de la fundació de Puerto Alonso com a capital administrativa de la regió de l'Acre, la creació d'una duana a la mateixa ciutat i la imposició d'un impost a la goma exportada per part dels bolivians, el governador de l'Estat de l'Amazones, Ramalho Junior, no va veure amb bons ulls el estableciment de la duana boliviana i tenint un pretext va acusar davant el seu govern la "il·legalitat" de l'ocupació, imputant als suposats ocupants bolivians de robatoris, atropellaments i actes de violència comesos contra els residents brasilers. La feblesa de les autoritats bolivianes va encoratjar als promotors de la rebel·lió i al governador brasiler de l'Amazones, Ramalho Junior, aquest va induir a l'espanyol Luis Gálvez Rodríguez de Árias al fet que es posés al capdavant dels secessionistes, mentre que, per secundar i reforçar el moviment separatista, s'organitzava a Manaus, una partida de mercenaris sota la direcció d'Alberto Moreira Junior, un parent del governador de l'Amazones.
Es va iniciar d'aquesta manera la Primera "revolució de l'Acre" o Primera Campanya (a Bolívia), de caràcter suposadament local i autonomista. Els acreanos probrasileños es van organitzar política i militarment, van ocupar Port Alonso destituint violentament a les autoritats bolivianes declarant posteriorment a l'Estat Independent d'Acre, Purus i Yaco lliure de Bolívia. A l'espanyol Gálvez li acompanyaven diversos veterans de Cuba.
La guerra es va dividir en dos períodes o campanyes: el primer comença des de 1899, amb la pressió dels brasilers perquè els bolivians abandonin Port Alonso fins a la seva posterior recuperació i reincorporació de l'Acre novament a Bolívia; el segon o Segona Revolució Acreana (Segona Campanya a Bolívia) comença el 6 d'agost 1902 amb la presa de la ciutat de Xapuri i acaba a l'abril de 1903 amb la signatura del modus vivendi.
En esclatar la revolta separatista, l'Acre comptava amb més de trenta mil habitants, mostrant-se gairebé indiferents al que ocorria, de tal manera que els promotors de la revolta, per fer consentir la seva popularitat expedien despatxos i càrrecs de coronels de forma massiva, sense que per això aconseguissin el suport i participació dels habitants perquè l'ideal dels acreanos era el de continuar com fins llavors, sense fre als seus excessos ni autoritats que els governessin, imperant entre ells l'ull per ull i dent per dent. A més preferien la indiferència per si un bàndol prenia replesalias, ja que en l'Acre hi havia bolivians i brasilers residents que es dedicaven a explotar el cautxú.
Primera Campanya miniatura|Luis Gálvez Rodríguez de Árias, va proclamar la República d'Acre en 1899 En el primer període (Primera Campanya), Bolívia va haver de mobilitzar-se per defensar el seu territori de les agressions que se succeïen al nord. Bolívia acabava de sortir d'una guerra civil i el seu exèrcit estava minvat per les baixes sofertes en aquest conflicte.
miniatura|esquerra|Coronel Ismael Montes, comandant de la 1a Expedició a l'Acre
La República boliviana va manar a l'Acre tres columnes de soldats, nomenant-se com a delegat nacional en l'Acre i Bolívia a Andrés S. Muñoz, qui va sortir de la Pau per la ruta del riu Beni. Poc després, tropes al comandament del vicepresident de la República boliviana, Lucio Pérez Velasco, van sortir des de Cochabamba per la ruta del Chapare i el ministre de defensa, el doctor Ismael Montes, va encapçalar un altre contingent per la difícil ruta de Larecaja, es tractava de rivals polítics que competien per prestigi però, arribats a l'Acre, van conjuminar les seves forces i van aconseguir restablir l'ordre a la litigada zona.