miniatura|Els ports púnics de Cartago Cartago (; ) és una ciutat de Tunísia, dins la governació de Tunis, situada uns 10 km al nord-est de Tunis. Té 17.010 habitants segons el cens del 2014. És capçalera de la delegació homònima. La nova ciutat va ser fundada sobre les ruïnes de l'antiga ciutat de Cartago, ciutat púnica capital de l'Imperi Cartaginès fins a l'any 146 aC, i després important ciutat romana. Està situada en una península compresa entre el golf i el llac de Tunísia. Els edificis principals de Cartago són el Palau Presidencial (que no es pot fotografiar legalment), la moderna mesquita de Màlik ibn Anas (abans mesquita d'El Abidine) (2003), la catedral de Sant Lluís de Cartago (1884/1890) al turó de Birsa, diverses ambaixades i el Museu Nacional. Hi ha en construcció un parc arqueològic i una gran mesquita. Les mesquites existents són la de Birsa, la d'Anníbal, la de Mohamed Ali i la de Yasmina. El cementiri principal és el de Sidi Taïta i n'hi ha un altre al barri de Mohamed Ali; hi ha també dos cementiris cristians i un cementiri militar americà. L'aeroport Internacional de Tunis, que rep el nom d'Aeroport Internacional de Tunis-Cartago, no es troba pas dins la ciutat ni a la delegació, sinó que és uns 6 km a l'oest. La ciutat va rebre el nom dels colons fenicis, que l'anomenaren Kart-Hadasht o Qrthdst, que vol dir 'Ciutat Nova'. El municipi actual fou creat per decret el 15 de juny de 1919, i el 25 d'octubre de 1983 se'n va separar el municipi de Cartago. Les ruïnes de Cartago foren declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1979.
Història
miniatura|esquerra|Esteles funeràries al santuari púnic del Tofet de Salambó miniatura|esquerra|Mapa del 1844 que mostra la Cartago púnica i romana. Originàriament Cartago va ser una colònia fenícia, fundada, segons Plini, l'any 813 aC per la llegendària Dido o Elisa, que havia fugit de Tir. La ciutat es va establir mitjançant la compra de territoris als nadius, pels quals es va pagar un tribut durant segles. Va col·laborar estretament amb la colònia fenícia d'Útica, fundada 287 anys abans. Segons la llegenda, la seva creixent prosperitat va provocar l'atac de Hiarbes, rei dels númides, que va oferir a Dido, la fundadora i germana del rei Pigmalió de Tir, o bé casar-se amb ell, o la guerra, i ella, fidel al seu espòs, es va suïcidar.
N'ha estat discutida la data de fundació, ja que les troballes arqueològiques més antigues són, com a màxim, del . De l'època cartaginesa no es coneixen vestigis de la ciutat, arrasada pels romans el 146 aC, a la fi de la Tercera Guerra Púnica, després d'un setge desesperat i famós. En resten, però, l'estructura del port, un santuari anomenat arbitràriament de Salambó, dedicat a Tanit i a Baal-Hammon, i un gran conjunt de necròpolis.
Aquest cementiri, malgrat que forma una gran unitat, és citat a la bibliografia amb diversos noms, segons els sectors. La part més antiga, dels segles VII-VI aC, correspon a les zones anomenades de Dermech i Douimes. Segueixen Ancona, del , Ard el Kheraib i Dar el Morali, del , mentre que l'època final es troba representada sobretot a les zones de Santa Mònica i l'Odèon.
Els objectes trobats a la necròpoli són la base essencial per al coneixement de la cultura material de la ciutat durant l'època púnica i actualment es conserven sobretot al Museu del Bardo, a la ciutat de Tunis.
La zona alta es desplegava partint del turó de Birsa, on es trobava la inexpugnable fortalesa del mateix nom i el temple de Eshmún. En els vessants del turó hi havia les grans residències de l'aristocràcia cartaginesa. Es van descobrir restes de cases recobertes per les cendres de l'incendi de la seva destrucció, l'any 146 aC posseïen característiques molt similars a les hel·lenístiques, sent un recinte amb carrers concèntrics. Al barri Magón s'observa una operació a gran escala d'una remodelació urbanística del , amb l'aprofitament de l'espai que ocupava l'antiga porta de la muralla, del , per construir habitatges de luxe. El barri de Salambó era el centre polític i econòmic de la ciutat, estava unit al port comercial per tres avingudes descendents, i en ell es trobava el fòrum principal i l'àgora, on es practicava un intens comerç. Probablement, el Senat de Cartago es reunia per prendre decisions en algun edifici d'aquest barri. Prop del fòrum s'alçava el temple de Tofet, on s'han descobert milers de deixants i d'urnes que contenien esquelets de nens calcinats, així com una capella del Altres temples importants eren aquells dedicats a Melqart, a Shadrapa, Sakon o Sid. Era la part de la ciutat més propera al mar, on hi havia el port comercial i el militar. Estava dotada amb magatzems suficients per albergar les mercaderies comercials i per cases de la classe baixa. Dins de l'àrea defensada per les muralles, al nord-oest de la ciutat, es trobava l'ampli suburbi de Mègara, ocupat per cases rurals, camps de cultiu i jardins.
Fundació miniatura|Enees explicant a Dido les desgràcies de Troia, Pierre-Narcisse Guérin (1815), París, Louvre. Segons la llegenda, que ha estat adulterada per alguns escriptors clàssics llatins, Cartago va ser fundada l'any 810 aC per la princesa Dido, germana de Pigmalió, rei de Tir. Aquest, que ambicionava el tresor de Siqueu, espòs de Dido, la va obligar a revelar-li la ubicació d'aquestes riqueses. Dido va enganyar a Pigmalió indicant-li un fals lloc i aquest primer va assassinar Siqueu i després va buscar la fortuna, mentre Dido el desenterrava i fugia amb el tresor i els seus seguidors. Va embarcar i va navegar fins a arribar a la regió habitada pels libis, on va sol·licitar al rei local terres per fundar una ciutat però, poc inclinat a la intrusió, només li va concedir el terreny ocupat per una pell de brau. Dido, dona enginyosa, va tallar la pell en finíssimes tires i així va delimitar una gran extensió i va fer construir una fortalesa anomenada Birsa, que més tard es va convertir en la ciutat de Cartago.
Quan Troia va caure en poder dels aqueus, Afrodita va dir al seu fill Enees, un dels cabdills de l'exèrcit troià, que fugís de la ciutat i no morís com un bon troià perquè Troia ja no existia i per a ell s'havia reservat un altre futur. Després de diverses escales, va arribar a Cartago, on la reina Dido es va enamorar bojament d'ell. Hi van romandre llarg temps junts. Però Enees va rebre de Júpiter la missió de fundar un nou poble; per tant, havia de partir al seu destí. La nit que Enees va embarcar amb la seva gent, Dido va córrer a convèncer-lo perquè no partís, sense que Enees mostrés el més mínim dubte sobre la seva marxa. Dido, després de veure'l partir, va ordenar aixecar una gegantina pira on va manar cremar totes les pertinences d'Enees. A l'alba va pujar a la pira i, després de condemnar a Enees i a tots els seus descendents, va enfonsar al pit l'espasa d'Enees i es va llançar al foc. Segons la tradició, Ròmul i Rem són descendents d'Enees per mitjà de la seva mare, Rea Sílvia, sent Enees el progenitor del poble romà. En la seva mort, Dido va condemnar no només al seu amant, sinó a tots els romans. (Vegeu l'Eneida de Virgili)
Imperi cartaginès
miniatura|Aníbal Barca, general, aristòcrata i senador cartaginès. miniatura|Imperi cartaginès.
miniatura|Zones d'influència de Cartago i Roma abans de la Segona Guerra Púnica. La ciutat de Cartago va desenvolupar un gran Estat sota el seu poder. En els seus inicis, el territori cartaginès comprenia només la ciutat i una petita àrea d'uns 50 km². Al els cartaginesos van anar ocupant un territori entre 30.000 i 50.000 km², que va constituir la base de l'imperi cartaginès. Partint d'aquesta àrea, que se sol denominar metropolitana, es van expandir per crear entre els segles V i III aC un imperi mercantil marítim, aprofitant les factories i ciutats existents fundades pels fenicis, o establint altres noves, a Hispània, Sicília, Sardenya, Illa d'Eivissa i al nord d'Àfrica, consolidant a més el seu poder sobre Numídia i Mauritània. En el seu apogeu va ser la primera potència econòmica i militar a la Mediterrània occidental. La República Cartaginesa es va enfrontar a la República Romana per l'hegemonia, sent derrotada el 149 aC en la Tercera Guerra Púnica, el que va comportar la desaparició de l'estat cartaginès, la destrucció de la ciutat de Cartago i l'esclavatge dels supervivents.
Si bé el territori controlat per Cartago va ser ampli, amb nombrosos vassalls i associats, la zona pròpiament colonitzada per Cartago mai no va arribar a ser molt extensa. L'estat es dividia entre ciutats aliades o sòcies com Útica, els territoris autònoms i l'imperi pròpiament dit de Cartago que, segons ells mateixos, comptava amb unes 300 ciutats a l'època de la Primera Guerra Púnica. La zona més rica i poblada era l'anomenada zona metropolitana; aquesta al seu torn es dividia en 7 circumscripcions anomenades pagi. Més enllà del territori proper a Cartago es trobava la Gran Sirte, un ric territori costaner a Líbia-Tunísia.
Inicialment va ser governat per una oligarquia de riques famílies, en forma de monarquia als segles VI-IV aC coincidint amb la caiguda de Tir davant Babilònia l'any 580 aC Possiblement per cert buit de poder, es va consolidar un sistema de govern centrat en dues persones anomenats sufetes. Caracteritzat per la instauració de grans famílies encastellades en el poder per molt temps, a causa de les qualitats dels seus individus i les seves grans riqueses. El poder dels sufetes denominats reis per alguns escriptors grecs i llatins no era absolut, solien exercir de jutges i àrbitres, ja que existien altres institucions com el Senat amb el qual havien de compartir les seves decisions. El Senat va ser creat durant el i la seva funció era assessorar els sufetes en qüestions de política i economia, però la seva organització ens és desconeguda. Segons Heeren, era molt nombrós i es dividia durant l'etapa monàrquica en l'Assemblea (simkletos), i el Consell privat, la Gerusía, compost dels notables de l'Assemblea. Segons Theodor Mommsen, el govern havia pertangut primerament al Consell dels Ancians o Senat, compost, com la Gerusía d'Esparta, de dos reis que el poble designava en l'assemblea i de 24 gerusiastes probablement nomenats pels mateixos reis i amb caràcter anual. Es coneix l'existència de reis que van dirigir les tropes en les guerres de Sicília durant els segles VI i V aC pertanyents a la dinastia dels Magònides. En el 480 aC, després de la mort d'Amílcar I, derrotat pels grecs en la Batalla de Himera, les grans famílies van perdre gran part del seu poder en mans del Senat, creant-se el Consell dels Cent per un moviment social que va donar lloc a un major control dels sufetes.
La Guerra dels mercenaris va ser una revolta dels exèrcits de mercenaris al servei de Cartago durant i al final la Primera Guerra Púnica, i que va comptar amb el suport d'assentaments a Líbia descontents amb el control cartaginès.Charles Rollin, The antient history of the Egyptians, Carthaginians, Assyrians, Babylonians, p.218