Una constitució és un conjunt de principis fonamentals o precedents establerts segons els quals un estat o una altra organització es governa. Quan aquests principis s'escriuen a una col·lecció única o conjunt de documents legals, es pot dir que aquells documents comprenen una constitució escrita. Les constitucions estableixen les regles i els principis que governen l'organització o una entitat política. En el cas particular dels estats, una constitució és la norma jurídica fonamental que defineix l'estructura, els procediments, les prerrogatives, drets i responsabilitats del govern i dels ciutadans. Abans de l'evolució de les constitucions nacionals modernes, el terme «constitució» feia referència a qualsevol llei important que determinava el funcionament d'un govern.
De les constitucions, se'n fa ús en moltes organitzacions, ja sigui en organitzacions supranacionals, els estats i llurs divisions administratives constituents, així com en els partits polítics, els sindicats i les organitzacions no governamentals. Els ordes religiosos es regeixen també per constitucions aprovades per la Santa Seu.
La constitució de l'Índia és la constitució escrita més llarga de qualsevol país sobirà al món,. contenint 444 articles, 12 capítols i 94 esmenes, amb 117.369 si prenem com a referència la seva versió en llengua anglesa,. mentre que la Constitució dels Estats Units és la constitució més curta, amb tan sols 7 articles i 27 esmenes. En aquest sentit, la constitució espanyola té 169 articles repartits entre 10 títols. La constitució escrita més antiga i encara vigent és la de San Marino que data del 1600, basada en el statuti comunali de 1300.
Generalment, les constitucions escrites modernes, confereixen poders específics a una entitat, organització o institució, esdevenint la condició primària o marc legal bàsic que suporta les limitacions de la mateixa organització. Segons el politòleg Scott Gordon, una organització política és constitucional en la mesura que conté mecanismes institucionalitzats de control de poder per a la protecció dels interessos i llibertats de la ciutadania, incloent-hi els de les minories..
El terme llatí ultra vires descriu les activitats que una organització desenvoluparia fora dels límits que marca una constitució. Per exemple, un sindicat d'estudiants pot no estar autoritzat constitucionalment a fer activitats no relacionades amb el món estudiantil. Per tant, quan un sindicat d'estudiants vol intervenir en accions no relacionades amb el món estudiantil estaria actuant ultra vires. Un exemple des del dret constitucional espanyol seria la promulgació d'un Reial decret llei que regulés el règim electoral, ja que la constitució espanyola prohibeix que aquesta forma legislativa pugui regular els processos electorals. Per tant, el decret llei seria considerat nul per defecte ultra vires, situació que podria ser reforçada per una decisió de la magistratura del Tribunal Constitucional, en un cas de revisió judicial.
A la majoria d'estats moderns, tot i que no en tots els estats, la constitució té supremacia per la sobre llei ordinària. En aquestst estats, quan un acte públic és anticonstitucional o es viola algun dret recollit a la Constitució, aquell acte és nul i buit, i l'anul·lació és ab initio, és a dir, des de l'inici i no des que es descobreix. Per tant, qualsevol, llei, reglament, acte administratiu que vulnera la Constitució és declarat nul de ple dret i es considera que mai ha tingut efectes jurídics. Una particularitat, seria que un acte o norma amb rang jurídic no fos inconstitucional, però amb la seva aplicació es violessin drets recollits en aquesta, en aquest cas un tribunal podria determinar quins procediments d'aplicació són constitucionals i quins no. Històricament, el remei perquè tals violacions han estat peticions per a ordres de dret comú, com el quo warranto als Estats Units o la Qüestió d'inconstitucionalitat a l'estat espanyol.
Definicions El terme constitució, s'introdueix a través del francès provinent del mot llatí constitutio, (constitutiones principis: edicta, mandata, decreta, rescripta). usat per a regulacions i ordes, i que feia referència a la promulgació de qualsevol llei important, especialment quan provenien de l'emperador romà. Més Tard, el terme s'utilitzava àmpliament en el dret canònic, ja que es referia una determinació important, especialment un decret promulgat pel papa, conegut com a constitució apostòlica.
Definició formal La constitució és un acte jurídic, molt sovint concretat per un o més documents escrits. Aquest acte se situa al cim del seu ordre jurídic: tot altre acte jurídic ha de conformar-se a les seves prescripcions. Així, segons la teoria de la jerarquia de les normes, desenvolupada notablement per Hans Kelsen, cada regla de dret es legitima per una regla de dret superior i a la qual s'ha de conformar (el reglament és inferior a la llei, i aquesta mateixa inferior als tractats, inferiors a la constitució). La constitució és així la llei fonamental que legitima totes les normes inferiors.
Aquesta teoria es complementa pel principi de la constitucionalitat que indica que la constitució és el principi suprem de dret d'un estat i que el seu respecte, obligatori és necessari i assegurat per una cort constitucional com a tal, com el Tribunal Constitucional en el cas d'Espanya, un consell constitucional com a França, o la mateixa Cort Suprema de Justícia, com és el cas dels Estats Units.
Aquest lloc, al cim de la jerarquia de les normes resulta de fet que la constitució es crea pel poder constituent originari, i revisat pel poder constituent que se'n deriva o s'hi institueix. És, doncs, un acte jurídic imposat pel poder constituent a tots els òrgans de l'estat i de la societat. Estableix, per tant, una lògica «vertical» del poder i no pas una lògica «horitzontal», com ho són els contractes i els tractats.
Definició material Qualsevol constitució ha de contenir dues coses essencials: per una banda, el conjunt de les regles que organitzen els poders públics i les relacions entre ells (govern, parlament, president de la república, rei, etc.) per altra banda, les llibertats i obligacions públiques (o les llibertats fonamentals) que s'atorguen a totes les persones que resideixen al territori o als súbdits de l'estat en qüestió. Hom troba en aquesta categoria els drets i llibertats com la llibertat de moviment, la llibertat d'expressió, etc.
Característiques de les constitucions Les constitucions poden ser escrites o no escrites. Una constitució escrita es formalitza en un text jurídic o un conjunt de lleis constitucionals. La majoria de les constitucions modernes són escrites. Per contra, una constitució no escrita és el conjunt de regles relacionades amb l'organització del poder que no s'han escrit com a document constitucional. Tanmateix, això no impedeix que un o més documents puguin servir com a base d'aquesta constitució.
Fins a la fi del , l'organització política dels estats era regida gairebé completament pels costums, sobretot als estats monàrquics, encara que hi havia regles de devolució d'un monarca. Aquesta forma ha desaparegut progressivament al mateix temps que ho ha fet la monarquia absoluta. De fet, els segles i corresponen a èpoques de renovació política i, en conseqüència, constitucional. Les constitucions no escrites no són reflexives -és a dir, no procedeixen d'una elecció ni d'un raonament constitucional. Són, a més, imprecises i poc detallades i, per tant, comporten problemes de claredat i de seguretat jurídica. A més a més, no són democràtiques, ja que llur elaboració no procedeix del poble. Actualment, el Regne Unit és l'únic dels estats occidentals que no ha aprovat cap constitució escrita.
Dustur Dustur o Destur és una paraula àrab moderna que vol dir 'constitució'. Gairebé tots els països musulmans disposen d'una constitució escrita o dustur, encara que alguns es basen en l'Alcorà com a font del dret. A Tunísia el partit nacionalista fundat per Habib Burguiba va agafar el nom de Destur. Més tard fou el Nou Destur.
Història Constitucions a l'antic orient miniatura|Estela d'Hammurabi miniatura|Diagrama que il·lustra la classificació de Constitucions segons Aristòtil.
Les excavacions arqueològiques al territori actual de l'Iraq, dutes a terme per Ernest de Sarzec el 1877 van trobar evidències de l'existència del codi més antic de justícia que es coneix, promulgat pel rei sumeri Urukagina de Lagash prop del 2300 aC. Encara que no s'ha descobert el document original, se sap que conferia drets als seus ciutadans i potser és el prototip primitiu de les lleis de govern. Per exemple, atorgava exempcions d'impostos a les vídues i els orfes i protegia els pobres de la usura dels rics. En èpoques posteriors, els governs van començar a utilitzar alguns codis escrits especials per a governar. El document més antic que es coneix sembla que és el Codi d'Ur-Nammu d'Ur, prop del 2050 aC. Alguns dels codis més coneguts d'aquesta època són el Codi d'Hammurabi de Babilònia el Codi Hitita, el Codi Assiri, la Llei Mosaica i els manaments de Cir el Gran de Pèrsia.
Constitucions a l'edat antiga Grècia El 621 aC, l'escriba Dracó d'Atenes va escriure les lleis de la ciutat estat d'Atenes. Aquest codi, per exemple, ja desenvolupava drets i deures dels ciutadans, així com establia el grau de sanció com per exemple abolir la pena de mort per a qualsevol ofensa. El 594 aC, Soló, el governant d'Atenes, va crear una nova constitució que alleugerava les càrregues dels treballadors, així com regulava que la classe governant aconseguís aquest estatus per mitjà de la riquesa i no pas per naixement. Clístenes també va reformar la constitució atenesa el 508 aC i pel caràcter de les seves reformes, és considerat sovint com el començament de la democràcia.
Aristòtil (prop del 350 aC) va ser un dels primers escriptors de la història a distingir entre la llei ordinària i la llei constitucional, establint així els conceptes de «constitució» i «constitucionalisme». Va classificar les diferents formes de govern constitucionals. La definició més bàsica fou per descriure que una constitució era lorganització dels càrrecs d'un estat. Posteriorment, en la seva obra de la Constitució d'Atenes, la Política i l'Ètica a Nicòmac, Aristòtil va explorar i analitzar les diverses formes constitucionals existents fins aquell moment, especialment les que hi havia a Atenes i Esparta. Les conclusions de la seva anàlisi el portaren a classificar les constitucions en bones i dolentes, arribant a defensar que el millor sistema constitucional era el que establia un sistema mixt, amb elements monàrquics, aristocràtics i democràtics. També va establir les diferències entre classes de ciutadans: Els ciutadans que eren aquells que podien participar i gaudir dels privilegis de l'estat, els no-ciutadans i els esclaus.
Roma Els romans van codificar les seves lleis el 449 aC en la constitució de les dotze taules. Eren un conjunt de lleis, les esmenes de les quals s'anaven afegint amb el pas del temps. La llei romana no es va unificar fins a la creació del Codi Teodosià, el 438 dC. Més tard, l'Imperi Romà d'Orient va promulgar el Codi Justinià el 534 dC.
La majoria dels pobles germànics que van envair l'Imperi Romà d'Occident també van codificar llurs pròpies lleis. Una de les primeres lleis germàniques a ser escrites va ser el Codi Visigot d'Euric (471 dC), seguit de les lleis burgúndies, que establien codis diferents per als pobles germànics i els romans, el Pacte Alaman, i les lleis sàliques dels francs, totes tres escrites poc després del 500 dC. El 506, el Breviari d'Alaric o Lex Romana d'Alaric II dels visigots, va adoptar i consolidar el Codi Teodosià amb altres lleis romanes. Altres constitucions de l'època inclouen l'Edicte de Rotari dels llombards (643), el Codi de Recesvint o Lex Visigothorum (654), i el codi dels frisis (785).
Orient