, fou un compositor i pianista hongarès.
Reconegut gairebé des de la seva infància com el millor pianista de l'època, va ser també un capdavanter de la nova música alemanya, un director d'orquestra de prestigi que va modernitzar l'orquestra i els seus líders, un escriptor, un reformador de la música religiosa, el creador del poema simfònic, un dels pensadors musicals més grans, sincers i originals del segle XIX i, sobretot, un artista. Només Paganini havia engrescat Europa com ho va fer ell. Quan es trobava en el seu millor moment, va abandonar la lucrativa carrera de virtuós per dedicar-se a la composició.
Biografia
Franz Liszt va néixer d'Anna Liszt (de soltera Maria Anna Lager) i d'Adam Liszt el 22 d’octubre de 1811 al poble de Doborján (Raiding), al comtat de Sopron, al Regne d’Hongria, que formava part de la monarquia dels Habsburg. En virtut del Tractat del Trianon (1920), Doborján passa a ser anomenada Raiding i esdevingué part d'Àustria.
El pare de Liszt era administrador de terres al servei del príncep Nikolaus II Esterházy. Era també un músic aficionat entusiasta: tocava el piano, la guitarra i la flauta, i coneixia personalment Haydn i Hummel. Un nen prodigi reconegut, Franz va començar a improvisar al piano abans dels cinc anys, i el seu pare va estimular amb dedicació els seus progressos. Franz també va entrar en contacte amb la música assistint a la missa i escoltant bandes itinerants de gitanos que recorrien el camp hongarès.
El seu primer concert públic va tenir lloc a Sopron el 1820, quan tenia nou anys; l’èxit va conduir a noves aparicions a Pressburg i davant la cort del príncep Nikolaus a Eisenstadt. La publicitat generada va portar un grup de patrocinadors adinerats a oferir-se a finançar l’educació musical de Franz a Viena.
Estudis a Viena Fou el pare qui començà a guiar al virtuós romàntic en el món de la música, tot instruint-lo en el piano a mercè d'obres compostes per Haydn, Mozart i Beethoven. Als nou anys va fer la seva primera aparició en públic, participant en un concert a Sopron organitzat pel baró von Braun, un músic cec, on va sorprendre i va delectar l'audiència amb una interpretació del Concert en mi bemoll de Ries i diverses improvisacions sobre temes coneguts. Aquest èxit inicial va ser seguit per altres a Eisenstadt i Presburg. Gratament sorpresos a causa del notable talent del jove, un reduït grup de membres de la Cort dels Esterházy decidí de lliurar-li una beca per a estudiar, gràcies a la qual pogué formar-se a Viena, on rebé classes de piano a càrrec de l'austríac Carl Czerny, que al seu torn havia estat educat per Beethoven. Czerny, ja molt ocupat, només havia acceptat a contracor escoltar Liszt tocar, i inicialment havia refusat la idea de donar-li classes regulars. Tanmateix, tan impressionat va quedar per aquella primera audició que durant els divuit mesos següents va ensenyar Liszt de manera regular i gratuïta, fins que va considerar que ja no tenia res més a ensenyar-li. Liszt va continuar mostrant-se agraït al seu antic mestre, i més tard li va dedicar els Transcendental Études en la seva reedició de 1830.
Liszt també va rebre classes de composició d'Antonio Salieri, el prestigiós director musical de la cort vienesa que anteriorment havia ensenyat a Beethoven i Schubert. Igual que Czerny, Salieri va quedar molt impressionat per les capacitats d’improvisació i de lectura a primera vista de Liszt. Sota aquests dos eminents mestres, va progressar ràpidament i va fer aparicions ocasionals en públic, aconseguint un èxit cada cop més gran.
El debut públic de Liszt a Viena l’1 de desembre de 1822 va ser un gran èxit. Va ser rebut en els cercles aristocràtics austríacs i hongaresos i va conèixer Beethoven i Schubert. Per aprofitar l’èxit del seu fill, Adam Liszt va decidir portar la família a París, el centre del món artístic. En el concert final de Liszt a Viena, el 13 d’abril de 1823, es diu que Beethoven va pujar a l’escenari i li va fer un petó al front, com a signe d’una mena de baptisme artístic. Tanmateix, hi ha debat sobre fins a quin punt aquesta història és apòcrifa. La família va tornar breument a Hongria, i Liszt va oferir un concert vestit amb indumentària tradicional hongaresa per tal de subratllar les seves arrels, el maig de 1823.
El 1824 una peça que Liszt havia escrit als onze anys —la seva Variació sobre un vals de Diabelli (S. 147)— va aparèixer a Part II de Vaterländischer Künstlerverein com la seva primera composició publicada. Aquest volum, encarregat per Anton Diabelli, inclou 50 variacions sobre el seu vals escrites per 50 compositors diferents (la Part I està ocupada per les 33 variacions de Beethoven sobre el mateix tema, que avui són més conegudes simplement com les seves Variacions Diabelli). Liszt va ser el col·laborador més jove del projecte, descrit en el volum com «un noi d’onze anys»; Czerny també hi va participar.
Estudis a París miniatura|Liszt el 1826 per Jean Vignaud
Després d’haver guanyat sumes importants amb els seus concerts, Liszt i la seva família es van traslladar a París el 1823, amb l’esperança que pogués ingressar al Conservatoire de Paris. Tot i portar una carta de recomanació del canceller Klemens von Metternich, el director Luigi Cherubini li va negar l’entrada, ja que el conservatori no acceptava estudiants estrangers. Malgrat això, Liszt va estudiar amb Anton Reicha i Ferdinando Paer -dels quals foren deixebles també Berlioz, Franck i Gounod-, i va oferir una sèrie de concerts molt exitosos, debutant el 8 de març de 1824. Paer estava implicat en l’escena teatral i operística parisenca i, gràcies als seus contactes, Liszt va poder presentar la seva única òpera, Don Sanche, que es va estrenar poc abans que complís catorze anys. L’estrena va ser ben rebuda, però l’òpera només es va representar quatre vegades i avui és poc coneguda. Acompanyat pel seu pare, Liszt va fer gires per França i Anglaterra, on va tocar per al rei Jordi IV.
miniatura|Caroline de Saint-Cricq, 1828
Adam Liszt va morir sobtadament de febre tifoide l’estiu de 1827, i durant els vuit anys següents Liszt va continuar vivint a París amb la seva mare. Va deixar de fer gires i, per guanyar diners, va donar classes de piano i composició, sovint des de primera hora del matí fins a altes hores de la nit. Els seus alumnes estaven repartits per tota la ciutat i havia de recórrer llargues distàncies. Per aquest motiu tenia horaris irregulars i també va començar a fumar i a beure, hàbits que mantindria al llarg de tota la seva vida. Durant aquest període Liszt es va enamorar d’una de les seves alumnes, Caroline de Saint-Cricq, filla del ministre de comerç de Carles X, Pierre de Saint-Cricq. Tanmateix, el seu pare va insistir que la relació s’havia de trencar.
Liszt va emmalaltir greument, fins al punt que un diari de París va publicar una nota necrològica, i va passar per un llarg període de dubtes religiosos i introspecció. Va deixar de tocar el piano i de donar classes, i va desenvolupar un interès intens per la religió, mantenint moltes converses amb abbé de Lamennais i Chrétien Urhan, un violinista d’origen alemany que el va introduir als saint-simonistes. Lamennais va dissuadir Liszt de convertir-se en monjo o sacerdot. Urhan va ser un dels primers defensors de Schubert i va inspirar en Liszt l’amor durador per les cançons de Schubert. Bona part de la música emotiva d’Urhan, que anava més enllà del paradigma del període clàssic, com Elle et moi, La Salvation angélique i Les Regrets, pot haver contribuït a desenvolupar el gust i l’estil de Liszt.
Durant aquest període Liszt va entrar en contacte amb molts dels principals escriptors i artistes del seu temps, entre ells Victor Hugo, Alphonse de Lamartine, George Sand i Alfred de Vigny. Pràcticament no va compondre res en els anys entre la mort del seu pare i la Revolució de Juliol de 1830, que el va inspirar a esbossar una simfonia basada en els esdeveniments dels «tres dies gloriosos» (aquesta peça va quedar inacabada i més tard va ser reelaborada com Héroïde funèbre). Liszt va conèixer Hector Berlioz el 4 de desembre de 1830, el dia abans de l’estrena de la Symphonie fantastique. La música de Berlioz va causar una forta impressió en Liszt, i els dos aviat es van fer amics. Liszt també va entaular amistat amb Frédéric Chopin en aquesta mateixa època.
miniatura|upright|Niccolò Paganini (1828)
Després d’assistir a un concert de Niccolò Paganini l’abril de 1832, Liszt va decidir convertir-se en un virtuós del piano tan gran com Paganini ho era del violí. Va augmentar dràsticament les seves hores d’estudi, arribant de vegades a practicar fins a catorze hores al dia, i el 1838 va publicar els sis Études d'exécution transcendante d'après Paganini (més tard revisats com Grandes études de Paganini), amb l’objectiu de representar al teclat el virtuosisme de Paganini. El procés pel qual Liszt va redevelopar completament la seva tècnica sovint s’ha descrit com una conseqüència directa d’haver assistit al concert de Paganini, però és probable que ja hagués començat aquest treball anteriorment, durant el període 1828-1832.
Gires per Europa Relació amb la comtessa Marie d'Agoult miniatura|upright|Marie d'Agoult (1843)
El 1833, Liszt va començar una relació amb la comtessa Marie d'Agoult, que estava casada amb un oficial de cavalleria francès, però vivia de manera independent. Per evitar l’escàndol es van traslladar a Ginebra el 1835; la seva filla Blandine hi va néixer el 18 de desembre. Liszt va ensenyar al recentment fundat Conservatori de Ginebra i va escriure assaigs per a L'Artiste i per a la Revue et gazette musicale de Paris.
Durant els quatre anys següents, Liszt i la comtessa van viure junts. El 1835 i el 1836 van viatjar per Suïssa, i des de l’agost de 1837 fins al novembre de 1839 van recórrer Itàlia. Van ser aquests viatges els que més tard van inspirar el compositor a escriure el seu cicle de col·leccions per a piano titulat Années de pèlerinage (Anys de pelegrinatge). La seva filla, Cosima, va néixer a Como el 24 de desembre de 1837, i el seu fill Daniel el 9 de maig de 1839 a Roma.
Aquella tardor les relacions entre ells es van tensar. Liszt va saber que els plans per a un Monument a Beethoven a Bonn corrien el risc de fracassar per manca de fons i va prometre el seu suport, recaptant diners mitjançant concerts. La comtessa va tornar a París amb els fills, mentre Liszt va oferir sis concerts a Viena i després va fer una gira per Hongria. Més endavant Liszt passaria les vacances amb Marie i els seus fills a l’illa de Nonnenwerth al Rin durant els estius de 1841 i 1843. El maig de 1844 la parella finalment es va separar.
El duel d’ivori miniatura|upright|Sigismond Thalberg (1836)
El pianista suís Sigismond Thalberg es va traslladar a París el 1835 després de diversos anys d’èxit en gires. Els seus concerts a la ciutat van ser molt ben rebuts, i Liszt, que en aquell moment vivia a Ginebra, en va rebre notícies a través dels seus amics parisencs. A la tardor de 1836 Liszt va publicar una crítica desfavorable de diverses composicions de Thalberg a la Gazette musicale, qualificant-les de «avorrides» i «mediocres». Es va produir aleshores un intercanvi públic d’opinions entre Liszt i el defensor de Thalberg, el crític François-Joseph Fétis.
Liszt va sentir Thalberg tocar per primera vegada al Conservatoire de Paris el febrer de 1837 i, per resoldre la controvèrsia, els dos pianistes van organitzar cadascun una actuació perquè el públic els pogués comparar el mes següent. Liszt va interpretar la seva Grande fantaisie sur des motifs de Niobe i el Konzertstück en fa menor de Weber. El resultat es va considerar inconcloent, de manera que els dos van acceptar tocar al mateix concert per ser comparats el 31 de març, al saló de la princesa de Belgiojoso, en benefici dels refugiats italians. Thalberg va obrir el concert amb la seva Fantasia sobre "Moses" de Rossini, i després Liszt va interpretar la seva fantasia Niobe.