miniatura|Mapa dels sistemes legals del mon El dret continental, anomenat civil law en anglès, és un sistema jurídic originari de l'Europa continental i adoptat a bona part del món. El sistema de dret continental arrenca en el marc del dret romà i sovint es contraposa amb el sistema de dret anglosaxó, que es va originar a l'Anglaterra medieval. A diferència del continental, el dret anglosaxó prové de la jurisprudència judicial no codificada i atorga doncs autoritat a les decisions judicials prèvies.
Des d'un punt de vista històric, el dret continental és un conjunt d'idees i sistemes legals derivats en última instància del Corpus iuris civilis, però està fortament superposat per les aportacions napoleòniques, germàniques, canòniques, feudals i locals,Charles Arnold Baker, The Companion to British History, s.v. "Civilian" (London: Routledge, 2001), 308. així com per les doctrines provinents del dret natural, la codificació o el positivisme jurídic.
Conceptualment, el dret continental parteix d'abstraccions, formula principis generals i distingeix les regles substantives de les normes processals.Michel Fromont, Grands systèmes de droit étrangers, 4th edn. (Paris: Dalloz, 2001), 8. En els països pertanyents a aquesta tradició, la jurisprudència és secundària i està subordinada al dret legal. El dret continental sovint s'associa al sistema processal de tipus inquisitorial, però com s'explica més avall aquesta afirmació és matisable.
Hi ha algunes diferències clau entre les lleis i els codis. Les característiques més remarcables dels sistemes continentals són els seus codis legals, amb textos concisos i àmpliament aplicables que solen evitar situacions de fet específiques. En aquesta tradició, els breus articles d'un codi civil o penal tracten de generalitats, en contrast amb les lleis ordinàries, que sovint són molt llargues i detallades.
Aspectes generals i històrics La tradició legal continental és més antiga, estesa i influent que la tradició anglosaxona. El dret continental es remunta al dret romà, que la tradició fa començar l'any 450 aC amb la publicació de les Dotze Taules, tot i que es basa sobretot en el Corpus iuris civilis, la compilació de Justinià de l'any 533 dC. L'origen del dret anglosaxó, per la seva banda, se sol situar a l'any 1066, amb la victòria dels normands sobre Anglaterra i la formació de monarquies centralitzades.
La tradició continental és la predominant a Europa, l'Amèrica Llatina i diversos països africans i asiàtics, amb alguns enclavaments en el dret anglosaxó (Louisiana, el Quebec o Puerto Rico, p. ex.), mentre que el dret anglosaxó s'estengué des de Gran Bretanya i Irlanda als Estats Units, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda, influint també altres països africans i asiàtics. Malgrat aquesta divisió, cal subratllar que el dret continental i l'anglosaxó s'han influït mútuament, com ara a la mateixa Gran Bretanya, on han conviscut durant segles.
Orígens del dret continental El dret continental veu bàsicament de tres tradicions.Merryman i Pérez Perdomo, op. cit., pàg. 6-14. La primera i més antiga és el dret civil romà, concretament la compilació que se’n va fer sota l'emperador Justinià durant el segle VI amb la intenció de restaurar el dret romà clàssic, que havia caigut en decadència, i d'unificar la diversitat de criteris que s'havien desenvolupat amb el pas del temps en un conjunt amb autoritat vinculant. La centralitat del dret civil en la tradició continental explica que en anglès s'anomeni civil law.
Amb la caiguda de l'Imperi romà la tradició legal es fragmentà i esdevingué menys sofisticada. No fou fins a la fundació de la Universitat de Bolonya al segle XI que revifà l'interès pel dret romà i des del nord d’Itàlia es començà a estendre a la resta del continent. Durant la Il·lustració s'endegà la reordenació i la racionalització del codi justinià, que es plasmà en el Codi Civil francès de 1804, inspiració de la majoria de codis civils dels països de l'Europa central i occidental.
La segona tradició de què veu el dret continental és el dret canònic, que regulava el funcionament de l'Església però també matèries de dret civil, com ara el matrimoni o les successions. Durant molts de segles la majoria de juristes europeus es formaven tant en dret romà com canònic, cosa que afavorí que s'influïssin mútuament.
La tercera i última tradició és el dret mercantil, desenvolupat pels mercaders italians durant l'època de les croades, en què el comerç cristià tornà a dominar la Mediterrània.
La revolució La ideologia de la Il·lustració i les revolucions europees propiciaren canvis importants en la tradició jurídica continental. Un d'aquests canvis fou la secularització del dret, que ara derivava la seva autoritat no pas de la fe sinó de la raó, i l'èmfasi en les nocions de llibertat, igualtat i propietat.Merryman i Pérez Perdomo, op. cit., pàg. 15-19. Es pretenia abandonar, doncs, la desigualtat inherent a un ancien régime que se sustentava en una divisió rígida de la societat en classes socials. La pèrdua de poder en les institucions feudals en general i l'Església en particular situaren l'estat nació com a única font d'autoritat per als sistemes legals continentals.
Un altre canvi destacable fou la divisió de poders, amb què es volia limitar la intrusió de la judicatura en el desenvolupament de la legislació, atès que en països com França els jutges eren percebuts com un poder reaccionari. La preocupació per la separació de poders, en canvi, era pràcticament absent en la tradició anglosaxona.
Les fonts del dret La tradició continental es basa en el positivisme legal, que considera que la llei és bàsicament el conjunt de disposicions promulgades pel poder legislatiu.Merryman i Pérez Perdomo, op. cit., pàg. 20-26. A més d'aquesta font del dret, la tradició continental contempla els reglaments emanats del poder executiu i el costum. Aquesta darrera font, però, té una importància decreixent i només té aplicació en defecte de fonts superiors. La cabuda dels dictàmens dels consells constitucionals i dels referèndums vinculants dins aquest esquema de tres fonts del dret és objecte de debat, atès que semblen atribuir facultats legislatives al poder judicial i al poble en detriment dels parlaments. Als països anglosaxons, per contra, no existeix una jerarquia sistemàtica de les fonts del dret i es considera llei un agregat complex de disposicions, sentències prèvies i costums.
Codificació i interpretació de la llei Els codis Sovint s'assenyala com a diferència essencial entre la tradició continental i l'anglosaxona que la primera ha codificat les lleis i la segona no. En realitat, hi ha exemples contraris en ambdós sentits (la Grècia del en el primer i Califòrnia en el segon).Merryman i Pérez Perdomo, op. cit., pàg. 27-33. De fet, la diferència principal rau en la ideologia que fonamenta la codificació legal, a partir sobretot del Codi Civil francès postrevolucionari de 1804, que es promulgà amb la intenció d'eliminar la legislació prèvia en matèria civil i amb la voluntat de limitar al màxim la facultat interpretativa dels jutges, dues tendències absents en les tradicions anglosaxones. D'aquí deriva la necessària exhaustivitat dels codis civils, duta a l'extrem en el Landrecht prussià de 1794, que contenia uns disset mil preceptes. Tampoc no es pot obviar que els codis civils sovint es redactaren en moments d'exaltació nacional dels diferents estats europeus. El Codi Civil alemany de 1896 és l'expressió d'aquesta escola històrica d'influència romàntica que mirava de plasmar la “realitat cultural” germànica. Aquesta ideologia és completament absent en codis anglosaxons com el Codi Civil californià o el Codi de Comerç nord-americà.
La interpretació de les lleis La ideologia revolucionària francesa desconfiava profundament del poder judicial i volia limitar al màxim la seva facultat per a interpretar lleis.Merryman i Pérez Perdomo, op. cit., pàg. 39-47. El sistema de la França postrevolucionària, doncs, preveia que si un tribunal tenia cap dubte sobre la interpretació d'un precepte, calia que el plantegés al poder legislatiu, que el resoldria de forma vinculant. Per a resoldre el flux constant de qüestions formulades, es creà una Cort de Cassació que es concebia com un òrgan legislatiu per a garantir la separació de poders. En un primer moment, aquest òrgan només podia “cassar”, és a dir, anul·lar sentències, que els tribunals llavors havien de reconsiderar. Amb el temps, però, tant aquesta cort com els òrgans equivalents de les altres jurisdiccions continentals adoptaren la facultat de dictar sentències noves en substitució de les sentències cassades. Amb aquest pas, però, les corts de cassació s'incorporaven al poder judicial, adoptant en molts països el nom de Tribunal Suprem.
Actualment, s'assumeix sense subterfugis que els tribunals ordinaris tenen facultats interpretatives, especialment quan les disposicions legals són poc clares, quan no contemplen una situació de fet o quan amb el pas del temps adopten significats que en un origen no estaven contemplats. En teoria, en el dret continental les decisions prèvies d'altres tribunals no són vinculants, encara que siguin tribunals superiors, però a la pràctica és difícil que es dictin sentències contràries a la jurisprudència, perquè els jutges no es volen exposar a la revisió de les seves resolucions, cosa que acosta la tradició continental al stare decisis anglosaxó.
La separació de jurisdiccions Als països de tradició anglosaxona hi sol haver una sola jurisdicció amb un únic tribunal suprem potencialment responsable de revisar qualsevol sentència de qualsevol tribunal, sigui del tipus que sigui. Als països de tradició continental, en canvi, hi sol haver almenys dues jurisdiccions separades, la civil i la penal, cadascuna amb una jerarquia, una judicatura i un enjudiciament propis.Merryman i Pérez Perdomo, op. cit., pàg. 88-92. Les sentències d'una jurisdicció són invulnerables a revisió per part dels tribunals pertinents a l'altra jurisdicció. El grau d'integració de les jurisdiccions suplementàries és diferent en cada país. A França, per exemple, els tribunals mercantils estan sotmesos a la cassació de la jurisdicció civil, mentre que a Itàlia la integració és completa i ja no existeixen tribunals exclusivament mercantils, sinó cambres especialitzades dels jutjats ordinaris.
La jurisdicció contenciosa-administrativa també sorgí a la França postrevolucionària per a reduir el poder dels jutges de revisar les actuacions de l'administració. La facultat de revisar aquestes actuacions se sotmeté doncs al poder legislatiu amb la creació del Consell d'Estat. Semblantment a la Cort de Cassació, amb el pas del temps el Consell d'Estat adoptà característiques d'un òrgan judicial. En molts de països, com ara Alemanya, Àustria o Espanya, aquesta evolució ha acabat creant una jurisdicció nova: la contenciosa-administrativa.
Un últim element a tenir en compte és la primacia constitucional posterior a la Segona Guerra Mundial. Per tal de sotmetre les disposicions aprovades pels parlaments a un examen de constitucionalitat, calia crear un òrgan amb la facultat per a revisar-les de manera vinculant. El consell creat a aquest fi també ha adoptat característiques judicials, fins al punt que en la majoria de països de tradició continental es parla d'un “tribunal constitucional”, si bé no és clar com és compatible aquesta figura amb la separació de poders. Per contra, la majoria de països de tradició anglosaxona no coneixen aquesta separació de jurisdiccions, fins al punt que tribunals ordinaris poden qüestionar la constitucionalitat de les disposicions legals.
Les professions legals