La campanya de l'Adriàtic va ser un dels teatres de guerra menors durant les Guerres Napoleòniques, on una sèrie de petits esquadrons de la Marina Reial Britànica i creuers independents assetjar al conjunt de les forces navals del Primer Imperi Francès, el Regne d'Itàlia, les Províncies Il·líries i el Regne de Nàpols entre el 1807 i el 1814 al mar Adriàtic. Itàlia, Nàpols i Il·líria estaven sota el control directe o la representació de l'Emperador de França Napoleó I, que s'havia apoderat d'elles mitjançant el Tractat de Pressburg, després de la Guerra de la Tercera Coalició.
El control de l'Adriàtic proporcionava molts avantatges a la Marina Francesa, permetent desplaçar ràpidament a les tropes des d'Itàlia cap als Balcans i Àustria per a realitzar campanyes a l'est i proporcionant a França nombroses drassanes, especialment les enormes instal·lacions navals de Venècia. A partir del 1807, quan el Tractat de Tilsit va provocar la retirada de República Septinsular per part de Rússia, la Marina Francesa va mantenir la supremacia naval a la regió. El Tractat de Tilsit també comptava amb una clàusula secreta que garantia a ajuda de França en qualsevol guerra lliurada entre els russos i l'Imperi Otomà. Per a complir aquesta clàusula, Napoleó hauria d'assegurar les seves rutes d'abastament a l'est augmentant la presència de tropes franceses a Il·líria. Això exigia el control de l'Adriàtic enfront de les invasions cada vegada més agressives per part dels britànics. La Marina Reial estava decidida a impedir que els combois de tropes arribessin a lònia i pretenia acabar amb l'hegemonia de França a la regió, el que va resultar a una campanya naval que es va allargar durant sis anys.
La campanya no va ser uniforme, les forces britàniques i franceses es trobaven limitades pels dictàmens de conflictes més amplis, a la Mediterrània i el món, el que va portar a què el nombre de vaixells a la zona oscil·lar. Tot i que hi va haver molts comandants a càrrec de les operacions a la regió, els dos més importants van ser William Hoste i Bernard Dubourdieu, les gestes es van celebrar en els diaris de les seves respectives nacions durant el 1810 i 1811. La campanya entre els dos oficials va arribar al seu clímax a la Batalla de Lissa el març del 1811, quan Dubourdieu va perdre la vida i el seu esquadró va ser derrotat per Hoste a una elogiada acció.
Els esdeveniments del 1811 van concedir el domini de l'Adriàtic als britànics durant la resta de la guerra. Les tropes expedicionàries britàniques i gregues capturar una rere l'altra les illes fortificades dels francesos, i els grups d'assalt britànics van devastar el comerç local en tota la zona. Com a conseqüència, França cancel·lar els seus plans contra l'Imperi Otomà i La Grande Armée es va dirigir cap a Rússia. Les forces britàniques van continuar les seves operacions fins que l'avanç dels exèrcits pertanyents a la Sisena Coalició van allunyar als francesos de les costes de l'Adriàtic a principis del 1814, amb tropes i infants de marina britànics ajudant en la captura de diverses ciutats franceses importants, incloses Fiume i Trieste.
Context miniatura|Mapa que mostra la importància estratègica de Corfú per controlar l'ingrés a l'Adriàtic. Els francesos havien mantingut la seva presència en el mar Adriàtic des del Tractat de Campo Formio durant les Guerres Revolucionàries Franceses. Campo Formio va assenyalar la fi de la Guerra de la Primera Coalició el 1797 i va confirmar l'ocàs de la República de Venècia i la divisió del seu territori entre la República Francesa i l'Imperi austríac.Chandler, pàg. 78 Una de les possessions obtingudes per França gràcies a aquesta divisió van ser les set Illes Jòniques que dominaven l'entrada a l'Adriàtic. Tant els russos com els otomans consideraven a aquests llocs d'avançada francesos situats a la Mediterrània Oriental una amenaça i el 1800 un exèrcit rus-otomà va atacar la tremendament fortificada ciutadella francesa a Corfú, la qual va caure després d'un setge de quatre mesos. Els vencedors es van apoderar de les illes i amb elles van crear la República Septinsular, nominalment otomana, independent i protegida per l'Armada de Rússia en la pràctica.
A l'Europa continental, l'ascens de Napoleó Bonaparte com a governant del nou Imperi Francès va portar a un nou conflicte, la Guerra de la Tercera Coalició del 1805, que va acabar de manera desastrosa per a l'exèrcit aliat d'austríacs i russos a la batalla d'Austerlitz. Els tractats que van posar fi a la guerra van crear dues monarquies clientelistes de França a Itàlia, els regnes d'Itàlia i Nàpols, i les tropes franceses van mantenir la possessió d'importants territoris de la costa oriental de l'Adriàtic en Dalmàcia.Chandler, pàg. 348 Aquests dominis van fer augmentar significativament l'interès naval de França al Mar Adriàtic, que estava proveït d'uns ports i drassanes, especialment a Venècia.
La guarnició russa a Corfú, amb l'agregat d'una poderosa esquadra naval, va bloquejar de manera efectiva l'ús del Mar Adriàtic per part dels francesos, tancant l'entrada en el Canal d'Òtranto. A més a més, en aquell moment les preocupacions militars de França estaven centrades molt més al nord, el que va resultar en la Guerra de la Quarta Coalició durant el 1806 i 1807, amb els exèrcits de Napoleó envaint Prússia i forçant que els russos signin el Tractat de Tilsit el 7 de juliol del 1807.Chandler, pàg. 163 Una de les clàusules menys importants del tractat transferir la República Septinsular novament al domini de França, fent que els russos es retiressin completament l'Adriàtic.Adkins, pàg. 209 Aquest allunyament estava sostingut per una clàusula oculta del tractat que garantia l'ajuda de França per continuar la guerra russa contra els otomans en els Balcans.Chandler, pàg. 441
Primers incidents Amb l'allunyament rus, els francesos despatxar guarnicions immediatament a les Illes Jòniques, reunint veloçment a més de 7.400 unitats franceses i napolitanes només a Corfú.Gardiner, pàg. 153 Això va convertir a l'Adriàtic en un mar francès des del qual enviar lliurement atacs contra els combois britànics, les seves colònies i les esquadres de la Marina Reial que mantenien el bloqueig i havien controlat la mar Mediterrània des de la batalla de Trafalgar dos anys enrere.Gardiner, pàg. 9 Per facilitar els seus plans, la Marina Francesa va realitzar gran quantitat d'encàrrecs a les drassanes venecianes per així incrementar el seu poder a la regió mitjançant vaixells produïts i amb tripulació locals.James, vol. 6, pàg. 44
La Flota de la Mediterrània de la Marina Reial va respondre a l'amenaça veloçment i, el novembre del 1807, el navili de quarta classe HMS Glatton i alguns vaixells menors van bloquejar Corfú, capturant diversos combois francesos i italians amb reforços.James, vol. 4, pàg. 342 Estimulats per l'èxit del bloqueig, petits grups d'assalt britànics van començar a ingressar a l'Adriàtic en forma independent, per agafar els combois francesos al llarg de la costa italiana. Una de les primeres operacions britàniques a la regió va ser la captura de l'illa dàlmata de Lissa per utilitzar com a port segur dins de les aigües suposadament controlades per França. L'illa, deshabitada en la seva majoria, es va convertir ràpidament en una eficaç base naval gràcies a la construcció d'una petita ciutat i un port a Port Sant Jordi. Durant el 1807, els vaixells britànics assignats a l'Adriàtic van ser relativament petits i, per tant, el seu impacte va ser menor. Els grups d'assalt britànic a més van limitar els seus atacs contra la costa d'Il·líria a objectius exclusivament militars per tal de conservar el tracte amistós amb la població local, la qual proveïa als creuers britànics amb aliments, aigua i pertrets marítims. La Flota de la Mediterrània de França, liderada per l'Almirall Ganteaume va efectuar una incursió a Corfú el febrer del 1808, encara que l'esquadra britànica a càrrec del bloqueig va ser incapaç de detenir-, aquest va ser l'únic intent per part de França d'enviar vaixells de guerra a la regió i la flota havia tornat a Toló a mitjans de març.Gardiner, pàg. 19
El primer desplegament militar britànic important a l'Adriàtic va succeir el maig del 1808, quan la fragata HMS Unite al comandament del Capità Patrick Campbell va arribar als afores de Venècia. Durant maig, Campbell va interrompre la navegació des del port més actiu de l'Adriàtic i va capturar a tres vaixells que la Marina Italiana havia enviat per combatre'l.James, vol. 5, pàg. 52 Davant aquest problema, la resposta francesa va ser despatxar a una petita fragata, el Var, rumb a Venècia, això no obstant, aquesta mesura va tenir molt escàs impacte sobre les operacions britàniques. Tot i això, les activitats dels britànics a l'Adriàtic es van reduir durant l'any a causa de la guerra contra l'Imperi Otomà, que va ocupar al cap de pocs recursos marítims britànics a la Mediterrània Oriental.Woodman, pàg. 247James, vol. 5, pàg. 57
Invasió a les Illes Jòniques La presència britànica a l'Adriàtic va augmentar considerablement el 1809 amb l'arribada de les fragates HMS Amphion i HMS Belle Poule, al comandament de William Hoste i James Brisbane, respectivament. Els reforços van causar un impacte immediat per mitjà d'una sèrie d'atacs a les illes de Dalmàcia i Jònia.James, vol. 5, pàg. 152-153 Al febrer, el Belle Poule captura l Var als afores de Valona i els francesos van respondre despatxant a les fragates Dana i Flore de Toló.Gardiner, pàg. 154 El HMS Topaz va atacar a les unitats de reforç franceses a la seva arribada, però van aconseguir arribar a Corfú per després navegar cap al nord i incrementar les defenses de França a l'Adriàtic.James, vol. 5, pàg. 171-173
Durant el transcurs de l'any, els atacs britànics es van intensificar, conduïts per l'Amphion d'Hoste, que operava des de Lissa. Les incursions contra les costes italianes van resultar en la captura de dotzenes de vaixells mercants i troneres, a més, grups de mariners i infants de marina desembarcaven a les ciutats costaneres, repel·lent l'eix els defensors i fent explotar les fortificacions abans de tornar als seus vaixells.James, vol. 5, pàg. 171-178 L'èxit davant la insignificant oposició francesa va encoratjar el comandant britànic a la Mediterrània, Almirall Cuthbert Collingwood, a formar un destacament per eliminar específicament les guarnicions de França a les Illes Jòniques. Aquesta expedició, dirigida navals pel Brigadier-General John Oswald del HMS Warrior, va aconseguir desembarcar a l'illa de Cefalònia l'1 d'octubre i obligar que la guarnició napolitana es rendís en qüestió d'hores.James, vol. 5, pàg. 146 Escassos dies després, les illes veïnes de Zacint i Ítaca també s'havien rendit i la fragata HMS Spartan, al comandament de Jahleel Brenton, va efectuar una invasió reeixida a Cerigo al cap de poc.