Dejan Bodiroga (en serbi: Дејан Бодирога), és un exjugador serbi de bàsquet, nascut a Zrenjanin el 2 de març de 1973, considerat un dels més virtuosos de la història del bàsquet europeu. El 14 de setembre de 2022 és nomenat màxim responsable i CEO de la EuroLliga de bàsquet, en substitució del català Jordi Bartomeu.
Amb una alçada de 2,05 metres i un pes 110 kg., destacava pel seu gran caràcter i polivalència: podia jugar tant d'aler com de base, i contribuir a la captura de rebots. Gran tirador de llarga distància, va esdevenir el líder de tots els conjunts en els quals va jugar. Va guanyar les tres lligues més potents d'Europa (Itàlia, Grècia i Espanya), i va conquistar tres vegades consecutives l'Eurolliga: dues vegades amb el Panathinaikos grec i una amb el FC Barcelona.
Va refusar anar a l'NBA en diferents ocasions. L'any 1995 va ser elegit en el número 51 del draft pels Sacramento Kings.
Amb la selecció iugoslava va conquerir tres cops l'Eurobasket, dues vegades el Campionat del món de bàsquet, i va aconseguir la medalla de Plata en els Jocs Olímpics d'Atlanta 1996.
El dia 15 de juny del 2007 anuncià la seva retira del basquet actiu al final de la temporada 2006-2007.
Biografia Clubs en la seva carrera esportiva 1989-1990 Proleter Zrenjanin 1990-1992 KK Zadar (Iugoslàvia) 1992-1994 Stefanel Trieste (Itàlia) 1994-1996 Olimpia Milano (Itàlia) 1996-1998 Real Madrid (Espanya) 1998-2002 Panathinaikos (Grècia) 2002-2005 FC Barcelona (Catalunya) 2005-2007 Virtus Roma (Itàlia)
Els seus inicis a Zrenjanin Dejan Bodiroga va començar a jugar a bàsquet a nivell federat a l'edat de 13 anys. Es va iniciar en el Masinac de Zrenjanin, supervisat per Rade Prvulov. Quan Bodiroga va complir 15 anys, ja mesurava 2,05 m i va ser incorporat al primer equip del Mesinac, el qual entrenava Miodrag Sija Nikolic (exjugador de l'equip nacional de Iugoslàvia en la dècada dels 60).
Inici de la seva carrera professional a Zadar La carrera professional de Dejan començà als 17 anys quan l'exjugador iugoslau Kresimir Cosic va convèncer a la família de Bodiroga a permetre que el seu fill es traslladés a Zadar.
Una vegada a Zadar, Bodiroga va començar a entrenar dues vegades al dia en l'equip júnior del KK Zadar, entrenat per Josip Pino Grdovic. L'entrenament consistia en tres hores de pràctica al matí (de 7 a 10) i a 4 hores a la nit (des de les 8 fins a la mitjanit). Aviat, l'entrenador del Zadar sènior, Slavko Trninic, va donar els seus primers minuts a Bodiroga amb els més grans.
Ara bé, el conflicte entre serbis i croats era cada cop més important i la guerra cada cop era més dura. La condició de Dejan Bodiroga, serbi però vivint en una ciutat croata, el posava en una situació difícil, i va ser el seu mèntor Cosic (en aquell moment entrenador de l'AEK Atenes) va elaborar un pla de fuga.
Aleshores, els equips grecs de l'AEK Atenes i l'Olympiakos van oferir un contracte a Bodiroga, però amb la condició que es nacionalitzés grec. Dejan va declinar l'oferta i se'n va anar a Trieste, al nord d'Itàlia, on va fitxar per l'Steffanel de Triestre, un equip entrenat pel serbi Bogdan Tanjevic.
Primera etapa a la LEGA Va ser a Trieste quan Dejan Bodiroga va cridar l'atenció a tots els aficionats al bàsquet europeu. Des de la seva arribada a l'estiu de 2002, va causar un gran impacte, promitjant 21,3 punts per partit en els partits de lliga i portant a l'Steffanel als playoffs. Ara bé, no va aconseguir passar cap ronda dels playoffs, i va caure eliminat pel Pallacanestro Cantú, un equip amb molta més experiència.
La segúent temporada va ser igual de bona per Bodiroga. Va tornar a portar el seu equip als playoffs, i als quarts van aconseguir eliminar el Fortituto de Bolònia. A la semifinal esperava l'Scavolini de Pesaro, amb Carlton Myers com a principal estrella, que va derrotar finalment a l'equip de Bodiroga per un contundent 0-3 en el global de l'eliminatòria (que es jugava al millor de 5 partits). A Europa, l'equip va arribar a la final de la Copa Korac, que va perdre contra el PAOK de Tessalònica, que comptava amb jugadors com Zoran Savic, Walter Berry o Bane Prevelevic.
El final de la temporada, però, va portar una gran sorpresa: l'equip va perdre el patrocini de Steffanel, que va passar a patrocinar l'Olímpia Milano. Això va procar l'exòde d'un gran nombre de jugadors i del cos tècnic a l'equip de Milà, que incloïa Dejan Bodiroga. A Dejan se li van afegir l'entrenador Tanjevic i altres jugadors com Gregor Fucka, Alessandro De Pol o Ferdinando Gentile. Es va formar un gran equip, el qual el van seguir moltes franquícies de l'NBA.
La temporada 1994/95 va ser molt positiva per Bodiroga, que anotava i contribuïa agafant rebots i repartint assistències. A poc a poc, Dejan Bodiroga assumia cada cop amb més força el paper de líder de l'equip. En competicions europees, l'Olímpia va arribar a la final de la Korac, que va perdre contra l'Alba Berlín, equip entrenat per Svetislav Pešić (qui més endavant seria un home important en la carrera de Bodiroga). En els playoffs de la LEGA, l'Olímpia va caure a les semifinals per 3-2 contra la Virtus de Bolònia, liderada per una altra superestrella sèrbia, Predrag Danilovic. La sèrie quasi es va convertir en un duel individual entre Danilovic i Bodiroga, el qual es va decantar pel jugador més experimentat.
L'estiu de 1995 havia de ser important per Bodiroga. Es jugava l'Europeu, i Dejan formava part de la selecció nacional de Iugoslàvia, la qual tornava després de molts anys sense participar. La selecció va comptar amb un gran nombre d'estrelles, com Aleksandar Djordjevic, Vlade Divac, Zarko Paspalj, Predrag Danilovic, Zoran Savic i, per descomptat, Dejan Bodiroga. Junts, van aconseguir guanyar el torneig, derrotant a la final a Lituània, que comptava amb estrelles com Arvydas Sabonis, Sarunas Marciulionis o Rimas Kurtinaitis. Aquesta final se la recorda com un dels grans i millors partits de la història del bàsquet europeu.
Aquest estiu, Bodiroga va ser escollit en el draft de l'NBA per Sacramento Kings, en segona ronda (posició 51). Un any després, els Kings van seleccionar un altre jugador serbi que posteriorment triomfaria a l'NBA i com a company de Bodiroga a la selecció, Peja Stojakovic. A diferència seva, Bodiroga va refosar jugar a l'NBA, escollint seguir la seva carrera a Europa.
La temporada següent, la 1995/96, l'Olímpia es va marcar com a objectiu guanyar algun títol. El primer va arribar aviat, i l'equip va aconseguir guanyar la Copa d'Itàlia. No va tenir la mateixa sort a la Copa korac, on per tercer any consecutiu Bodiroga va arribar a la final i va perdre, aquest cop contra l'Efes Pilsen d'Istambul. L'Olímpia es va marcar com a objectiu l'Scudetto (el títol de lliga), i Bodiroga, amb 23,3 punts de mitja en els 32 partits de lliga regular, liderava l'equip amb encert.
Durant els playoffs, aquest cop l'Olímpia es va venjar de la Virtus de Bolònia (que ja no disposa de Danilovic, que se'n va anar a l'NBA), i la va vèncer per 3-1 a les semifinals. A continuació, amb Bodiroga com a principal referent, es va imposar a la final a la totpoderosa Fortitudo de Bolònia, que comptava amb jugadors com Aleksandar Djordjevic, Carlton Myers o Alessandro Frosini.
L'estiu de 1996 Bodiroga va tornar a prendre part de la selecció nacional. Iugoslàvia va arribar a la final dels Jocs Olímpics d'Atlanta, però es va haver de conformar amb la medalla de plata després de caure contra els Estats Units (coneguts com el Dream Team 2, després del Dream Team de Barcelona'92).
Primera etapa a l'ACB L'estiu de 1996, Dejan Bodiroga va fitxar pel Real Madrid. Hi va haver dos grans motius que van possibilitar el fitxatge: l'oferta d'un milió de dòlars per any que li oferia l'equip blanc i l'entrenador, Zeljko Obradovic, el qual Dejan coneixia de l'equip nacional iugoslau.
A l'equip madridista, Bodiroga va coincidir amb jugadors com Joe Arlauckas, Alberto Herreros o Mikhail Mikhailov. Van arribar fàcilment als playoffs de la lliga regular i a la final, que els enfrontava al FC Barcelona. El Barça comptava amb Aleksandar Djordjevic, Jerrod Mustaf i Arturas Karnisovas en el seu planter, i es va imposar per 2-3 en el global de l'eliminatòria. El partit decisiu, a la pista del Madrid, el va guanyar per 69 a 82. Va ser un cop dur per Bodiroga i pel Madrid, el qual es va haver de conformar amb el trofeu de la Copa Europea (un trofeu a nivell europeu menys important que l'Eurolliga), únic títol per Bodiroga a pesar de la seva excel·lent temporada.
En l'equip nacional, Iugoslàvia va arribar a la final i va guanyar l'or de l'Eurobasket amb relativa facilitat, amb Bodiroga amb una importància a l'equip molt destacada. Més dramàtic que la semifinal i que la final va ser el partit de la fase prèvia contra Croàcia, en el seu primer duel després de la separació. El partit, envoltat per una gran tensió política, el va decidir a favor de Iugoslàvia un triple de Djordjevic al final del partit.
La següent temporada amb el Real Madrid va començar sense Obradovic, que va fitxar per la Bennetton de Treviso, i no va representar cap millora respecte a l'anterior. El Reial Madrid va caure als playoffs una ronda abans que la temporada passada, a les semifinals jugades contra el TDK Manresa. Això va significar el fi de l'etapa de Bodiroga al Madrid. A pesar de les bones estadístiques de Bodiroga (va guanyar el títol de MVP de la temporada), l'equip mai va trobar la química ni el ritme adequats.
Més positiu per Bodiroga va ser l'estiu, on Iugoslàvia va guanyar el Campionat del Món de seleccions de 1998, que es disputava a Atenes. Bodiroga, amb 25 anys, era la primera vegada que guanyava aquest títol, i va ser-ne una peça clau, juntament amb Aleksandar Djordjevic i amb Zeljko Rebraca. Aquesta victòria va tenir més mèrit, a causa de la baixa de Danilovic, lesionat, i als pocs minuts de què disposava Djordjevic, que arrossegava problemes al genoll.
Pas per la lliga grega En el mateix estiu de 1998, Bodiroga va fitxar pel Panathinaikos, de la lliga grega. L'equip acabava de guanyar la Lliga (després de 14 anys d'espera), però ara el seu president, Pavlos Giannakópoulos, estava fent un equip amb el clar objectiu de conquistar l'Eurolliga. Bodiroga va ser la peça final d'un nou projecte que incloïa a Dino Radja, Fragiskos Alvertis i a l'entrenador Slobodan Subotic. El Panathinaikos va guanyar amb molta facilitat la Lliga grega una altra vegada, però desafortunadament va caure prematurament a l'Eurolliga.
A la següent temporada, 1999/2000, hi va tornar a haver canvis. Radja se'n va anar i es va fitxar a Rebraca, expivot de la Bennetton; i Obradovic substituiria a Subotic a la banqueta. De fet, es va fer una inversió de 15 milions de dòlars. Els èxits van arribar, i al títol nacional de lliga se li va afegir l'Eurolliga conseguida contra el Maccabi de Tel Aviv.
En el 2001, el Panathinaikos va tornar a guanyar la Lliga i va arribar a la final de la Suprolliga (aquell any va haver un conflicte entre els equips europeus, i es van fer "dos" Eurolligues independents, sent una d'elles la Suprolliga), que va perdre contra el Maccabi. Un any després, Bodiroga va ser el MVP de la final de l'Eutolliga, on l'equip grec es va imposar per 89-82 a la Kinder de Bolònia, que tenia jugadors com Manu Ginóbili o Antoine Rigaudeau.