miniatura|Bandera de Calico Jack miniatura|"De dapperheid van Grote Pier" (La valentia de Grote Pier), 1516, per Johannes Hinderikus Egenberger (Arnhem 1822 - Utrecht 1897). La pirateria marítima —o pirateria— és la pràctica que té per objecte l'atac d'una embarcació amb l'objectiu de robar el seu carregament, i de vegades el vaixell sencer. També pot incloure el saqueig de poblacions constaneres. Un pirata és una persona que practica la pirateria. Tanmateix, els pirates no es limitaven només als pillatges de vaixell, sinó que de vegades atacaven petites ciutats costaneres. La paraula pirata està lligada a les accions a la mar sense l'acord d'una nació sobirana, contràriament als corsaris, capitans d'embarcació privada que treballaven per a una nació o una persona important en la societat.
Les definicions de la pirateria comprenen accions com el segrest de persones amb demanda de rescat, el robatori, l'homicidi i el sabotatge.
La pirateria marítima va conèixer diversos períodes fasts, al final del segle I abans de J.C. a la Mediterrània, i al a les Antilles i l'oceà Índic. Després a poc a poc va desaparèixer, a causa del poder creixent d'unes nacions sobre totes les regions del món. Molts anarquistes s'han inspirat en la filosofia dels pirates, que consistia a exiliar-se de tota nació per tal de portar una vida més lliure.
La paraula pirata prové del terme grec πειρατης, la mateixa derivació del verb πειραω (piran), que significa «esforçar-se en», «intentar de», «temptar la seva sort a l'aventura», i del llatí pirata, «el que tempta la fortuna, el que emprèn».
Malgrat el seu origen marítim, la paraula pirata és emprada en contexts diferents, tals com els «pirates de la carretera», que es deia abans «lladres de camí ral».
Per lliscada semàntica, un pirata informàtic designa un individu que es dedica a malversacions de fons efectuades per Internet o a la còpia d'obres sense respectar el dret d'autor o el copyright. Hi ha altres formes més indecents, com ara la pesca electrònica (phishing), que consisteix a usurpar una identitat, normalment corporativa, per enganyar els que en són usuaris o clients i aconseguir les seves dades (codis, paraules clau, números de targeta o de compte...) i, així, poder robar diners o dades privades.
Es parla de vegades de pirates en el cas d'actes polítics i terroristes: és el cas dels pirates de l'aire. Tanmateix, es tracta aquí d'una deformació del sentit de pirata: l'absència de l'interès lucratiu d'una acció terrorista fa que no es puguin realment lligar aquests malfactors als veritables pirates.
Història
La pirateria és un corol·lari del comerç marítim i existia ja a l'antiguitat. Totes les civilitzacions antigues que han posseït una marina l'han practicada; per exemple, ho han fet tant els fenicis com els micènics.
Juli Cèsar, en un viatge cap a l'Orient entre els anys 75 aC i 74 aC, va ser capturat per aquests, a l'altura de l'illa de Pharmacuse, prop de la ciutat de Milet a l'Àsia Menor. Des del seu alliberament contra rescat, va intentar venjar-se. Després d'haver reunit de pressa una flota, va sorprendre i va capturar els pirates, que va fer executar llavors. Intentà netejar la Mediterrània de pirates cilicens.
Terminologia Prové del mot grec peiratès.
Els pirates que castigaven la mar Carib eren de vegades dits abusivament bucaners. De fet, els bucaners viuen sense cap, i s'ocupen sobretot de l'avituallament de queviures dels pirates i flibusters. Cacen essencialment bous i porcs. Encenen llavors un foc de bosc verd i fumen la carn. Els seus terrenys de caça preferits es troben al nord-oest de Santo Domingo i al golf de Campeche, però tenen sovint els amagatalls a l'illa de la Tortuga. Si s'escau, arriben a unir-se a una expedició, però no és la seva activitat principal. La majoria dels bucaners són al començament o bé aventurers o bé desertors de les diferents nacions europees.
Els pirates neerlandesos eren anomenats «vrijbuiters» (vrij significa lliure i buiter botí), cosa que va donar per deformació flibustier en francès i freebooter en anglès. Cal, d'altra banda, esmentar que els termes pirata i flibustier són globalment equivalents fins al .
Però amb el control de les grans nacions europees sobre el Carib, certs flibustiers accepten col·locar-se de manera puntual darrere una bandera reial, per obtenir una certa legitimitat. Aquest compromís és molt puntual, i cal distingir-lo bé de la condició de corsari. En efecte, quan actuaven en benefici d'una gran nació europea, per exemple colant els vaixells d'un país amb el qual aquesta nació estava en guerra, els pirates tenien l'estatut, superior, de corsari (en llengua àrab moderna قرصان, i en turc, Korsan).
De fet, en el transcurs del , el terme pirata no és utilitzat més que per designar els flibustiers d'alta mar, sovint angloamericans.
Edat d'or de la pirateria
L'Edat d'or de la pirateria és una denominació comuna donada a un o més ressorgiments de pirateria en la història marítima durant les etapes prematures de l'edat moderna. En la seva definició més acceptada, l'«Edat daurada de la pirateria» va durar des de 1620 fins a 1795 i cobreix tres sorgiments separats de pirateria: El període dels bucaners durant 1620 i 1683, caracteritzat per mariners anglo-francesos establerts a Jamaica i Illa de la Tortuga atacant colònies espanyoles i navegant al Carib i l'est del Pacífic; La Ronda del pirata de 1690, associada amb viatges de llarga distància des de Bermuda i Amèrica per robar a objectius musulmans i de la Companyia Britànica de les Índies Orientals a l'oceà Atlàntic i el mar Mort; i El període postguerra de Successió Espanyola, definida per Marcus Rediker entre 1714 a 1726, quan mariners anglo-americans i corsaris desocupats després de la Guerra de Successió Espanyola es van convertir en massa a la pirateria al Carib, la zona marítima de l'est d'Amèrica, les costes Africanes de l'oest i l'oceà Índic.
Corsari o pirata miniatura|Imatge caricaturesca d'un Pirata. miniatura|Amaro Pargo va ser un dels corsaris més famosos de l'Edat d'or de la pirateria. Existeix una enorme diferència entre pirates i corsaris. Els segons utilitzen mètodes similars als dels primers, però un rei o un govern, mitjançant una Patent de cors els autoritzaven a atacar els vaixells d'una nació enemiga. Els barbarescos eren corsaris a la Mediterrània, igual com certs mariners maltesos, que eren autoritzats per l'Orde de Malta. La Patent de cors era reconeguda per convenció i evitava al corsari ser acusat de pirateria, subjecta a la pena de mort, però això no era sempre suficient per salvar la vida. Els primers corsaris van ser, en aquell temps, els italians i sobretot els francesos a les Antilles. Durant decennis, el robatori a les Antilles va ser quasi exclusivament francès, amb diverses figures notables, com Jean Fleury. El corsari britànic més cèlebre va ser Sir Francis Drake, en una època en què Anglaterra començava la seva aventura marítima (finals del ).
Dos segles més tard, quan la Royal Navy regnava sobre tots els mars del món, a la Gran Bretanya no li calien corsaris, fets inútils i molestos. A França, en resposta a la severa derrota de l'almirall de Tourville a l'Hougue (1692), Lluís XIV va fomentar les iniciatives privades. Jean Bart i el seu cosí Jacobsen, de Dunkerque, el comte de Forbin, René Duguay-Trouin, Jacques Cassard, són animats per Versalles a acumular botins considerables d'esquena als britànics i als neerlandesos.
En resposta a la Revolució Francesa i a la fugida a l'exili de nombrosos oficials d'infanteria de marina a conseqüència de la seva pertinença a la noblesa, França experimenta nombrosos revessos en aigües marines, tret dels èxits d'un grapat de corsaris aventurers que van solcar l'oceà Indic entre 1792 i 1815. Un d'ells, Robert Surcouf, natiu de Saint-Malo, va guanyar així glòria, honor i fortuna amb la punta del seu sabre d'abordatge: acabà la seva vida com un opulent armador a una edat avançada.
Al , després de l'aventura napoleònica, la seva carrera va perdre a poc a poc importància. La seva darrera baralla d'honor va ser sens dubte en el moment de la Guerra d'Independència grega (1824-1830), on certs marins de la pàtria de Sòcrates van doblegar la marina otomana.
Set nacions es van afegir a la declaració de París de 1856 per abandonar l'ús de les Patents de cors. Tanmateix, els Estats Units i Espanya es reservaren explícitament el dret, per la seva constitució, de tenir-hi encara recurs.
Pirateria marítima moderna Regions sensibles
Els pirates d'avui castiguen essencialment les regions del Subcontinent indi i l'Àsia Sud-oriental (en particular en el mar de la Xina meridional), al llarg de les costes d'Amèrica del Sud, del golf d'Aden, del mar Roig, però també les de Somàlia, al golf de Guinea i al mar Carib. Segons el Bureau maritime internacional, més de 4000 actes de pirateria han estat comesos durant els vint darrers anys, un informe de la RAND Corporation estima els atacs i temptatives d'atacs a 209 durant el període 1994-1999 i a 2463 entre 2000 i finals del 2006, és a dir, un augment exponencial d'aquestes pràctiques des del començament del Segle XXI.
Utilitzen embarcacions més aviat petites i ràpides, i aprofiten el nombre reduït de membres de la tripulació als vaixells mercants. Saben igualment transformar les seves embarcacions en vaixells de pesca o de transport, per tal d'evitar i de desbaratar les inspeccions.
En la majoria dels casos, els pirates no s'interessen per la mercaderia transportada, sinó més aviat pels efectes personals de la tripulació i al contingut de la caixa forta, que pot contenir importants quantitats de moneda destinada a pagar el personal i les taxes portuàries. S'arriba igualment a que els pirates es desfan de la tripulació i condueixen el vaixell a un port per tal de vendre el carregament i en rars casos de transformar la seva identitat i de revendre'l.
La pirateria moderna es desenvolupa per diverses raons :
incapacitat de certs països per administrar la seguretat de les seves aigües territorials; les tripulacions dels vaixells mercants són poc nombroses i no armades (una vintena d'homes a un vaixell de 150 metres); els vaixells comercials es desplacen a velocitats baixes (entre 20 i 40 quilòmetres per hora), són poc maniobrants i, carregats, poden restar bastant baixos sobre l'aigua que permet així un abordatge fàcil; les tripulacions, embarquen per un període d'una duració de nou mesos de mitjana i provenen en gran part dels països en via de desenvolupament (Àsia - Àfrica) i reben la major part del seu salari en líquid a bord.
Per extensió, es parla igualment de pirateria quan hi ha acte de caça furtiva, per exemple en el moment de pesques prohibides d'espècies protegides (en les zones d'exclusivitat econòmica).
Els atacs Els atacs es produeixen generalment de nit, entre la 01h00 i les 03h00, en zones dites «de risc» (Àsia Sud-oriental, estret de Malaca, sud del mar Roig, golf d'Aden, costes de Somàlia, golf de Guinea…) en alta mar o en zones de remull. L'estret de Malaca està classificat com una ruta marítima perillosa pel Lloyd's Register des de final del 2006.
Només una vetlla atenta així com una reacció ràpida de l'oficial de guàrdia per a una maniobra o pel desencadenament de l'alarma general poden eventualment dissuadir els pirates de seguir amb la seva acció.
Des de 2006, els vaixells mercants posseeixen tots un sistema «d'alarma silenciosa» per satèl·lit en resposta al desenvolupament de la pirateria. Aquest sistema d'alarma, activat manualment a bord de dos indrets secrets, no té cap manifestació física sobre el vaixell però envia dades per via satèl·lit.
Existeix una jerarquia dels actes de pirateria : Els petits malfactors del mar actuen en grups poc nombrosos i les seves accions són sovint improvisades assemblant-se més a la rapinya. Un grup d'ells és responsable de l'assassinat de Peter Blake a l'estuari del riu Amazones el 2001.