miniatura|«Parleu en francès, no us embruteu», inscripció en una escola nord-catalana, a Aiguatèbia i Talau. Luniformisme lingüístic a França es refereix al fet que, tot i estar formada per territoris amb identitats culturals i lingüístiques diferents, a França només es reconeix com a llengua oficial el francès. L'Estat no imposa pas l'ús del francès en publicacions fetes per particulars; ara bé, la llei obliga a fer servir el francès en comunicacions comercials o laborals; així, el 2006, a una filial francesa d'una empresa americana li fou imposada una multa de 500.000 €, més un suplement de 20.000 € per dia, per haver distribuït programari i informació tècnica als seus empleats escrita únicament en anglès, sense traducció francesa. A més d'imposar l'ús del francès al territori de la República, el govern francès malda per promoure l'ús del francès a la Unió Europea i a nivell global mitjançant institucions com ara la Francofonia. En mitjans polítics i intel·lectuals francesos, es creu que cal lluitar per defensar el francès contra l'amenaça de l'anglicització. Dins d'aquesta política uniformista, França de moment encara no ha signat la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.
Aquest uniformisme, orientat, tal com els seus mateixos promotors ho admeten, a eliminar els particularismes regionals, té el seu origen a l'època del Renaixement quan, segons ho consideren els francesos, va tenir lloc la creació de la Nació Francesa. L'unitarisme nacional francès, radicalitzat durant la Revolució, va dur, durant tot el i la primera meitat del , als governs dels diferents règims (monarquies, imperis, état o repúbliques) a dissenyar polítiques per imposar l'ús del francès com a única llengua tant a França com als territoris integrats a l'Imperi colonial.
Dins de l'àmbit de l'ensenyament, la imposició del francès als territoris on es parlava una altra llengua es va fer mitjançant tota mena de càstigs, i inculcant també un sentiment d'autoodi i de vergonya, definit en la noció de patois, denominació despectiva que a França encara es dona a les llengües diferents del francès; d'aquesta manera, s'esperava aconseguir que hom volgués renunciar a la seva llengua a favor del francès.
Malgrat els canvis en les mentalitats esdevinguts a finals del , a França encara es considera la diversitat lingüística com una amenaça a la unitat nacional. miniatura|Francesc I de França, pintat per Jean Clouet el 1524 miniatura|Una de les pàgines de l'edicte de Villers-Cotterêts miniatura|Lluís XIVRei de França i Navarraper Jacint Rigau (1701) Origen del francès Durant l'alta edat mitjana, al nord de la Gàl·lia, el llatí vulgar va evolucionar cap a una sèrie de dialectes denominats llengües d'oïl, els quals, malgrat les seves diferències, resultaven mútuament comprensibles. Durant els segles i , quan a tot arreu d'Europa es va començar a escriure en les respectives llengües vulgars i no només únicament en llatí com s'havia fet fins aleshores, al territori de les llengües d'oïl va formar-se una koiné escrita interdialectal basada en el parlar de l'Île-de-France, regió on es troba la ciutat de París, seu des d'aleshores del poder reial, i de l'Orleanès. D'ençà de finals del , aquesta koiné va passar a denominar-se francès.
L'edicte de Villers-Cotterêts
Si a finals del , en temps d'Hug Capet (987-996) i dels seus immediats successors, el poder efectiu dels reis de França no arribava gaire més enllà de la rodalia de París, durant la Baixa edat mitjana, els monarques francesos aconseguiren estendre el seu domini fins a incloure-hi territoris situats fora del domini de les llengües d'oïl com ara el Llenguadoc, Aquitània, Provença, Delfinat i Bretanya; per això, al hi havia a França regions on no es parlava francès. A més, a França, territori que, fins al moment de la proclamació de la Primera República Francesa el 1792, no es podia definir d'altra forma que com el conjunt de terres dominades pel rei de França, el triomf de l'autoritarisme monàrquic va donar lloc al desenvolupament d'un aparell polític i administratiu completament centralitzat a París.
Igual que com a la resta d'Europa, durant l'edat mitjana a França la llengua dels documents oficials era, en molts casos, el llatí; tanmateix, a partir del , es començaren a donar ordenances reials per bandejar-ne l'ús a la justícia i a l'administració, substituint-lo per la llengua parlada en cada regió:
Ordenança de Moulins, de Carles VIII de 1490: obligant l'ús de les llengües vulgars o maternes, i no pas el llatí, en els interrogatoris i processos verbals el 1510, Lluís XII va ordenar que la llengua del dret no fos el llatí sinó la del poble, és a dir, la llengua que es parlés en cada regió Ordenança d'Is-sur-Tille de Francesc I donada el 1531, amb la qual s'estenia l'aplicació de l'anterior ordenança de Lluís XII al Llenguadoc.
Aquesta tendència va canviar radicalment amb l'edicte de Villers-Cotterêts, un document redactat pel canceller Guillaume Poyet i que el rei Francesc I signà a Villers-Cotterêts entre el 10 i el 15 d'agost de 1539. Aquest edicte estableix com a obligatori l'ús del francès en els documents públics, amb la qual cosa, a França, el francès esdevenia l'única llengua oficial del dret i de l'administració, en detriment del llatí i també de d'altres llengües parlades al Regne com ara l'occità, el francoprovençal i el bretó.
No fou pas la Monarquia l'únic agent d'uniformització lingüística; durant la Reforma, els protestants criticaven a l'Església Catòlica el fet de tenir la Bíblia en llatí i d'usar aquesta llengua com a idioma del ritu i de litúrgia; per això, Martí Luter va traduir la Bíblia a l'alemany, i totes les esglésies protestants passaren a usar com a lengua litúrgica la llengua del territori on actuaven. Tanmateix, l'Església Reformada de França, creada pels hugonots, la qual celebrà el seu primer sínode nacional a París el 1558, feu servir com a llengua litúrgica el francès, fins i tot a Occitània, on per a la gent el francès resultava tan incomprensible com el llatí.
Aquesta tradició d'uniformisme lingüístic és el que va dur a la prohibició de l'ús del català en els documents i actes oficials de la província del Rosselló el 2 d'abril de 1700 per Lluís XIV, qui, en el text del decret, manifestà que considerava l'ús del català com un acte contra la seva sobirania, com també que l'usage du catalan répugne et est contraire à l'honneur de la nation française
Malgrat aquesta política uniformitzadora menada pels reis de França, el cas és que, a finals del , poc abans de l'esclat de la Revolució Francesa, només una quarta part de la població francesa parlava realment francès, llengua que, a causa del prestigi cultural de França, s'havia convertit en la llengua internacional de les elits cultes; per això, va donar-se el cas que a Rússia, els nobles, i fins i tot el Tsar, parlaven en francès per donar-se així un vernís de distinció i d'europeisme.
La Revolució Francesa miniatura|L'Abat Gregori miniatura|Bertrand Barère de Vieuzac Si el centralisme polític havia estat una de les principals característiques de la França de l'Antic Règim, els règims sorgits de la Revolució (Monarquia constitucional, República i Imperi) no sols no trencaren amb la tradició centralista, sinó que encara la radicalitzaren considerant l'assoliment de la unitat nacional francesa com un dels seus objectius principals. Així, amb la divisió de França en departaments, decretada el 4 de març de 1790 per l'Assemblea Constituent, es van abolir les institucions de govern que poguessin conservar encara les antigues províncies i es va crear un sistema de govern uniforme per a tot França; en conseqüència, les Constitucions catalanes, jurades per Lluís XIV el 1660, van estar vigents a la província del Rosselló, fins que, el 1790, en aplicació de la llei aprovada per l'Assemblea Constituent, s'abolí la província i es creà el departament dels Pirineus Orientals.
A nivell lingüístic, mentre que els antics reis s'havien limitat a bandejar les llengües regionals (alemany, basc, bretó, català, cors, francoprovençal i occità) dels usos administratius i formals, ara els revolucionaris es proposen d'erradicar-les, tal com es desprèn dels textos de dos informes adreçats a la Convenció Nacional el 1794 per dos dels seus diputats:
Bertrand Barère de Vieuzac, originari de la ciutat occitana de Tarba (Bigorra), el 27 de gener declarà que
La monarquia tenia raons per assemblar-se a la Torre de Babel; en la democràcia, deixar els ciutadans ignorants de la llengua nacional, incapaços de controlar el poder, és trair la pàtria ... Al país d'un poble lliure, la llengua ha de ser una i la mateixa per a tots. […] Quantes despeses hem hagut de fer per traduir les lleis de les dues primeres assemblees nacionals a les diferents llengües de França! Com si ens correspongués a nosaltres conservar aquests parlars bàrbars i aquests idiomes grollers que només poden resultar profitosos als fanàtics i als contrarevolucionaris! (...) El federalisme i la superstició parlen baix bretó; l'emigració i l'odi a la República parlen alemany... La contrarevolució parla italià i el fanatisme parla basc. Perseguim aquests instruments d'ignorància i d'error
L'Abat Gregori adreçà a la Convenció el 4 de juny el seu Rapport sur la nécessité et les moyens d'anéantir les patois et d'universaliser la langue française, on, a més de lamentar que només el 10% de la població de França parlés francès, hi proposava l'adopció de mesures per fer desaparèixer del tot les llengües regionals.
Tota aquesta teoria es va dur a la pràctica durant el Règim del Terror amb el decret del 2 de termidor de l'any II (20 de juliol de 1794) segons el qual:
Dins del territori de la República no es podrà redactar cap document públic en una llengua que no sigui el francès No es podrà tampoc enregistrar cap document, ni que sigui privat, si no està escrit en francès Tot aquell funcionari que, en l'exercici de les seves funcions, faci servir una llengua diferent del francès serà dut davant dels tribunals, condemnat a sis mesos de presó i destituït Aquesta mateixa pena s'aplicarà a qualsevol registrador que accepti documents no escrits en francès
1814-1951 Introducció L'objectiu revolucionari d'anihilar les llengües regionals per imposar-hi el francès el van mantenir tots els règims polítics existents a França durant el i la primera meitat del :
La Monarquia Restaurada de Lluís XVIII (1814-1824) i Carles X (1824-1830) La Monarquia Constitucional de Lluís Felip d'Orleans (1830-1848) La Segona República (1848-1852) El Segon Imperi de Napoleó III (1852-1870) La Tercera República (1870-1940) El Govern de Vichy (1940-1944)
Així, segons l'article 21 del Règlement pour les écoles primaires élémentaires de l'arrondissement de Lorient, adoptat pel Comitè superior de l'arrondissement el 1836 i aprovat pel rector el 1842, quedava totalment prohibit als alumnes parlar en bretó, fins i tot a l'hora del pati, igual com també estava prohibit dir paraulotes, com tampoc mo s'hauria de permetre ni tolerar cap llibre escrit en bretó.Fañch Broudig, « La pratique du breton de l'Ancien Régime à nos jours », chapitre 17, El 1845 un subprefecte del departament de Finistère va adreçar una nota als mestres i professors recordant-los que la seva tasca consistia, principalment, a fer desaparèixer el bretó, igual com, el 1846, el Prefecte dels Basses-Pyrénées, departament que, a partir del 10 d'octubre de 1969 va passar a denominar-se Pyrénées-Atlantiques, va escriure que l'objectiu de les escoles al País Basc del Nord era, en primer lloc, provocar la substitució del basc pel francès.Georges Labouysse: Histoire de France: L'Imposture. Mensonges et manipulations de l'Histoire officielle p. 90-92. IEO Edicions Per altra banda, el 1902, el govern d'Émile Combes va proposar-se posar un fre a l'ús abusiu del bretó.
Jules Ferry miniatura|Jules Ferry